Sang i bromera (I): Neopré de llums

by | 18/07/2024

S'escampa la passió per l’‘oleo’ o talassomàquia: l’art nascut a València que ha esdevingut la resposta celtibera al surf
Temps de lectura: 2 minuts

Tot lo món a estes altures sap què és la talassomàquia –o, més popularment, l’oleo, paraula plana sense accent–, és a dir, l’art de torejar ones: causa furor en les nostres platges i en tot el litoral hispànic, sobretot a l’estiu. Algunes veus l’han assenyalat com a resposta celtibera al surf i la seua mística. Ha posat d’acord l’animalisme amb l’espanyolisme més castís, però encara no tenia qui l’escriguera. En esta sèrie d’articles, ens escabussem en els seus entrevills. Això sí, amb el vistiplau de l’afició i si l’oratge i l’autoritat pertinent ho permeten. Va per vostés.

A l’hivern, un neopré amb lluentons barrocs. A l’estiu, unes bermudes amb algun detall hispànic en són prou. Tors depilat i definit. La mirada, fixa. L’alé, contingut. El gest, resolt. Els peus clavats en l’arena, amb l’aigua un poc per dalt dels genolls. O per davall dels testicles. D’esquena a la platja. En qualsevol platja: Moraira, Orpesa, Llocnou de la Mar. Amb el sol baix, citant l’onada. Esperant-ne les millors, les més braves i noblotes, les que van de tres en tres, amb trapio i potència. Eixes que permetran enfilar una sèrie de passades naturals, intenses, dramàtiques, líriques i greus. Les que valdran els sospirs de les jóvens de la platja o les ovacions des dels iots i velers fondejats en la cala –bordes abillades amb mantons de rics brodats– i els trofeus que concedix la presidència des de la cadira de socorristes, engalanada ara amb una bandera espanyola. “Olé, olero!” I “Olé eixa ola!”.

La talassomàquia, l’art undí o més comunament l’oleo pareixia al començament una moda passatgera, efímer desfici vacacional d’alguns cadells del patriciat valentí en contacte amb l’aristocràcia madrilenya. Però ben prompte s’ha vist que ací hi havia art, cultura, passió, autenticitat. Arrels. Benissa i Calp es disputen la paternitat de l’invent en un plet que es preveu irresoluble: els primers oleros documentats faenejaven en la Fustera; la primera lídia d’ones homologada la va organitzar el col·lectiu local calpí d’un partit polític que acaba d’eixir del govern valencià. En qualsevol cas, hui ja és estrany el programa de festes de qualsevol població litoral que no incloga una correguda d’ones i les regidories es disputen la presència dels destres més populars, rebuts i aclamats com fa dècades es rebia a les estreles del Pop-Rock. Enguany ja s’ha inclòs en la valentina Fira de Juliol i ja es parla d’una escola undina que impulsaria la Conselleria de Cultura i que se situaria en Sant Joan. No és destrellatat: per a molts ha esdevingut una forma de fer-se gran i una forma de vida.

(Continuarà)

Foto: L’autor de la sèrie Sang i bromera capejant ones en una platja mediterrània discreta, defugint les hosts d’admiradors © Anna A. Siscar

Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts.

Et pot interessar

Anys, exilis

Anys, exilis

Europa sencera és una barca, però no una pàtria, com bé saben els exiliats de la contemporaneïtat

Paraules de pas

Paraules de pas

La correcció política amaga una realitat cada volta més dura darrere del tecnicisme ‘migrant’