La primera vegada que vaig anar a Mestalla fou a la primavera de 1991. Dos anys més tard mon pare ens va traure l’abonament al meu germà i a mi. Des d’aleshores dir que les coses han canviat considerablement és quedar-se molt però que molt curt. Costa d’allò més reconéixer a hores d’ara l’anomenat Poble de Mestalla. D’aquell orgull, de l’ambició, i el que és pitjor, d’aquell amor propi i dignitat ja no resten ni les cendres. Com un 20 de març després que els servicis municipals de neteja deixen restablida i enllestida la intersecció d’uns carrers on tan sols unes hores abans hi havia una falla envoltada en flames.

Del que està apunt d’ocórrer els pròxims mesos i anys tant al solar de l’actual Mestalla com al terciari del nou estadi, no és senzill trobar-ne informació. Si investigues un poc la trobes, clar, però es evident que no s’ha publicitat massa la estricta operació urbanística. Tots parlen de l’assumpte, del projecte, amb la boca xicoteta, començant per la pròpia alcaldessa del cap i casal. Com si no tingueren del tot tranquil·la la consciència, potser sabedors que l’operació no resistix els estàndards mínims en matèria d’ètica ciutadana.

Si més no, hi ha coses que són ben conegudes per qualsevol persona amb un mínim interés per conéixer actualitat social de la seua terra. Com de difícil resulta accedir a un habitatge digne a la capital del Túria és una crua realitat que des de fa temps no se li escapa a ningú. No serà en absolut l’objectiu urbanístic del projecte del vell i el nou Mestalla tractar de fer front a esta problemàtica tan evident, tan urgent, tan violenta. Les característiques de les edificacions que s’hi construiran poden dividir-se bàsicament en dos conceptes: habitatges de luxe i hotels.

A saber, en el sòl de l’actual estadi està planificat construir pisos d’un valor econòmic que oscil·laran entre els 600.000 i 1.000.0000 d’euros, a banda d’una torre de 29 altures que contindrà oficines. A més a més, cal destacar que els beneficis d’esta operació aniran destinats a pagar el crèdit concedit per Goldman Sachs al club. Ja que, lluny del que se’ns va prometre en el 2014 quan arribà Meriton al club, el deute no ha deixat de créixer. Per la seua banda, en el terciari junt al nou estadi de Corts Valencianes es repetirà la mateixa formula, és a dir, de nou dos torres, de 20 i 16 altures respectivament, on, a més, hi haurà un hotel i baixos comercials. Esta parcel·la terciària va ser adquirida, amb totes les facilitats institucionals,  pel grup Atitlan, que,  com és ben conegut, té darrere el gendre de Juan Roig. La cohabitació entre polítics i grans empresaris per a enriquir a estos últims és la clàssica estratègia tantes ocasions vista, el negoci perfecte per als qui el vent sempre bufa a favor. Altre cruel exemple del mite de la meritocràcia, de nou València convertida en l’estendard de l’especulació.

Cap ni un dels habitatges plantejats serà de VPO, de manera que, en lloc d’intentar solucionar un gran problema, s’intensificarà encara més, sobretensionant zones ja del tot inaccessibles per a la classe treballadora, agreujant així una situació que afecta la immensa majoria de la població per a tornar a afavorir una minoria privilegiada.

A poc a poc i sense fer massa soroll, tot això està succeint davant dels nostres nassos, dels qui un dia ens emocionarem amb les galopades de Gálvez, els gols de Fernando, la qualitat de Mijatovic i la determinació del Guaje Villa. Malauradament, però, la resignació i la passivitat són hui en dia les sensacions més arrelades entre els aficionats del València. De fet, entre els periodistes, les penyes i bona part de la massa social, regna l’acatament inqüestionable a tot allò que fa l’amo absolut. Com si haguérem rebutjat fer ús conscientment del pensament crític, la gent acostuma a celebrar exagerada i ridículament els conills que Meriton periòdicament es trau de la txistera.

La metàfora reiterada dels voltors, tot i que poc original, em sembla del tot oportuna per a explicar què està passant i qui eixirà guanyant amb la macrooperació urbanística del vell i el nou Mestalla. D’altra banda, si haguérem de resumir en una paraula els dotze anys que portem patint a Meriton, sense dubtes jo faria servir la d’estafa. A causa de totes les promeses i afirmacions que vam fer-nos aquell llunyà estiu i que una a una han esdevingut sistemàticament tràgiques mentires o falsedats, conduint al club a moure’s entre les zones més baixes i fosques a nivell esportiu i financer.

Amb estos preocupants precedents, la recentment anunciada operació mitjançant la qual Peter Lim ha venut el 42% de les seues accions al fons Pitchwise Holdings hauria de, com a mínim, suscitar-nos el màxim dels escepticismes. Ben al contrari la gent, supose que desitjosa d’albirar alguna cosa semblant a l’esperança, ha aplaudit la transacció donant per bona l’explicació que suposa un veritable i positiu canvi de rumb. No puc més que observar amb profunda tristesa tot allò que té a vore amb el València actual. D’ací poc es produirà el tràgic moment de l’enderrocament de Mestalla i tinc la sensació que alguna cosa més fa temps que s’ha trencat al poble de Mestalla.