Confesse amb certa amargor que dec al canvi climàtic un allargament dels millors hàbits que tinc vinculats a l’estiu. Parle concretament d’estendre la temporada fins als dies ja de teòrica i plena tardor. I més concretament, em referisc a seguir ocupant, davant la incompareixença del fred, la casa familiar del Vedat, a Torrent, molt a prop de València.
Soc dels que pensa que no hi ha dies més determinants –i més feliços– que els definits per dos coordenades essencials: la infància i els estius. Des d’eixe plantejament, vaig ser un privilegiat perquè en el meu cas la conjunció va ser fastuosa. Sense remots exotismes, sense escenaris luxosos, sense circumstàncies resplendents o especials, però fastuosa.
Sobre eixa breu muntanyeta de poc més de cent metres d’altitud que és el Vedat, per carrers mig urbanitzats i esguitats de les recialles d’antigues pinades en forma de parcel·les encara lliures ací i allà, en eixa alternança entre un orde natural i el nostre artifici civilitzatori visquí els dies –en els estius i en la meua infància– més lluminosos, els més feliços, eixos dels quals encara busque el rastre, el perfum o la memòria.
Vaig créixer en eixos estius austers, desacomplexats, allunyats de certes impostures que després vindrien, i el luxe màxim el constituïen els innocents avanços emancipatoris que féiem cada dia però sobretot l’escenari, eixe fons de pinades alternes o contínues, intensament habitades per infinitats d’animals, que resultaven omnipresents i que es colaven de manera permanent en les nostres cases.
Pardals de dotzenes d’espècies que ens acompanyaven des de l’alba, grills nocturns, xitxarres que cantaven la calor, dragons que rondaven les llums, serioses sargantanes que passejaven les ardents pedres de rodeno, escarabats de tot tamany i condició sempre amb el seu aire funcionarial o eclesiàstic, caragols que eixien després de ploure ningú sabia d’on, mosques impertinents, mosquits odiats i temuts, disciplinades formigues, saltamartins com atletes formidables, parotets que semblaven patrullar –com helicòpters– les aigües de la piscina, pudentes de verd intensíssim i cos amb forma d’escut, lluernes de fascinant fosforescència que de tant en tant es deixaven vore en la nit, cucs blanc-i-negres que es replegaven conformant una espiral perfecta, vespes tan belles com temibles, elegants i altives mantis religioses, aquells cuquets als quals anomenàvem santantonis i que es transformaven en inexpugnable esfera a l’advertència del menor perill, palometes felices i acolorides en els matins i fosques i un tant sinistres en la nit, ballant a la resplendor del fanals, abelles d’atractiu i perillós brunzit, ratpenats que apareixien amb la seua cega cadència quan la llum minvava… I dotzenes i dotzenes d’animals més de noms desconeguts o oblidats que es colaven dins les cases o ens acompanyaven, envoltant-nos, en tot moment. Com a part de nosaltres i dels nostres estius.
Quasi res queda ja de tot això. La progressiva urbanització, l’ús de fertilitzants, insecticides i pesticides, la inevitable agressivitat intrusiva i encorsetada de molts jardins privats, els sorolls constants que provoquem, la contaminació lumínica, i les que afecten l’aire i les aigües, han liquidat quasi tot aquell paradís. Els benvolguts grills desaparegueren un dia i les nits estan òrfenes d’aquell cant perdut. O les xitxarres, i les vesprades que s’omplien amb el seu batre extàtic, ara buides. Sembla que resistixen les sargantanes, i també unes formigues de tamany molt més gran que les antigues i a les quals han liquidat (i de furor tropical: deforesten implacablement els camins que tracen), i les indesitjables mosques, i els mosquits en la seua nova variant tigre, de coneguda acció permanent i no limitada a les nits (com aquells als quals han substituït), i alguns exemplars que poden observar-se ací i allà d’altres animals, ja quasi testimonials o simbòlics, res a vore amb l’esplendor i abundància d’aquells dies, d’aquell jardí dels déus. Són les prèvies, en eixos concrets espais de la meua història particular, d’una extinció general i massiva d’insectes, ja certificada per la ciència.
En qualsevol cas, potser la constància progressiva i al llarg dels anys d’esta desaparició (recorde que en l’estiu de 1992, a Corfú i als meus vint i pocs anys, va cridar-me molt l’atenció l’explosió de vida animal que tant em recordava la de la meua infància, i que ja no era igual) ens ha fet assumir amb més resignació o naturalitat tanta pèrdua, tant de canvi que majoritàriament hem digerit amb plena indiferència o fins i tot, en molts casos, amb alleujament i una inconscient alegria.
Estos primers dies de tardor he allargat la meua estada al Vedat, i el silenci general que l’estació propicia (els xiquets ja no juguen ni criden en les piscines, la gent abandona les terrasses de les cases i es refugia als interiors) ha afavorit que poguera constatar allò que sospitava i em rondava tot l’estiu: han desaparegut les aus que tradicionalment cantaven, molt especialment quan eixia el sol. Mai he sigut molt matiner, però recorde perfectament quan, en els anys més divertits i salvatges, i en les festes que féiem a casa, m’agradava quedar-me l’últim, en la terrassa, fent un brindis final i solitari d’agraïment a moltes coses, i la banda sonora era, invariablement, la meravellosa algaravia provinent de les goles de dotzenes d’ocells, aus i pardals que cantaven clamorosament al nou dia.
Ara, sense festes que apleguen ni em facen aplegar a la matinada, he posat el despertador diversos dies en eixos instants previs a l’alba, només per a constatar el silenci. Un silenci que únicament trenquen els parrupejos inconstants (no poden dir-se cants) d’eixes aus que han conquerit i ara monopolitzen els arbres i els cels abandonats, eixes que per la seua versatilitat alimentària un amic anomena pardals-rata: tórtores i coloms, eixos avorrits partidaris de la monogàmia.
Constate el silenci i la lògica implacable que el provoca. Sense insectes, sense l’aliment més primari d’aquelles aus, la seua desaparició només era qüestió de temps. Una conseqüència més de la nostra funesta i potser inevitable intervenció. Un paisatge sonor devastat com a corol·lari de tantes coses mal fetes, de tanta arrogància, de tanta inconsciència, de tanta estupidesa. Queda el molt relatiu consol de les plantes, dels arbres, que semblen aguantar i resistixen la nostra càrrega de destrucció amb aparent indiferència. Encara que potser ja només estiguen al nostre costat perquè, apegats inexorablement a la terra, no poden –com voldrien– fugir ben lluny de nosaltres.
