Xarrem amb Belén Segarra arran de la publicació del seu primer llibre, Mi libro de yoga (Lumen | Penguin, 2026), on trobarem el seu “cor” i el camí que la va portar al ioga i a un procés de transformació personal. Belén es definix com una persona “afectuosa, sensible i enèrgica” i apunta un dels seus somnis encara per complir: “Començar a fer els meus retirs”. El llibre, un encreuament entre novel·la gràfica, diari íntim i guia il·lustrada, naix d’una premissa clara: “El ioga és per a tots, menys per a qui no vol atrevir-se a mirar cap a dins“.

‘Mi libro de yoga’, el teu primer llibre, naix d’una experiència molt personal. En quin moment vas sentir que allò que estaves vivint podia convertir-se en una història que mereixia ser contada? No va ser una decisió molt conscient. Sempre he dit que la il·lustració, la creativitat i l’art en general són la meua gran passió. I, de sobte, quan el ioga arriba a la meua vida, descobrisc una cosa que pensava que ja no em podria passar: apareix una altra gran passió. Em pareixia interessant tindre estes dos ferramentes, que a més són formes d’observació molt profunda d’una mateixa. Per què no ajuntar-les per a contar la meua història i el meu recorregut?

Què vas trobar en el ioga que no havies trobat en altres maneres d’intentar sentir-te millor? Que he de detindre’m sí o sí. El ioga m’obliga a parar, a mirar-me, a prendre molta consciència del meu cos. I quan prens consciència de tu mateixa, inevitablement observes què està passant i has de fer alguna cosa amb tot allò que fins llavors no havies vist, no t’havia interessat vore o havies preferit apartar.

Va ser una solució, una ferramenta o una porta d’entrada a una altra manera de viure? Un poc les tres coses. El ioga ha entrat en la meua vida d’una manera molt poderosa perquè m’ha donat moltes ferramentes. M’ha ensenyat a observar-me, a entendre què necessite en cada moment, a acceptar qui soc i fins on puc arribar, i a treballar amb mi mateixa sense juís. I, sobretot, a parar. Vivim en un món que va a tota velocitat. Si no parem, és impossible vore i comprendre què passa dins de nosaltres.

Vens del món de la il·lustració i les Belles Arts, no de l’escriptura. Què vas descobrir sobre tu mateixa en enfrontar-te per primera vegada a un llibre en què les paraules tenien tant de pes com les imatges? Al principi em feia molta por i molt de respecte el procés d’escriptura, perquè era nou per a mi. Amb una il·lustració em resulta molt fàcil bolcar el que tinc dins, comunicar-me mitjançant la simbologia i fer-ho d’una manera més silenciosa i oberta a interpretacions. Amb les paraules, en canvi, el missatge és més concret i, d’alguna manera, també més profund. Era un terreny nou i inevitablement em sentia més insegura.

Quina ha sigut la teua part favorita del procés de creació? Descobrir que podia comunicar el que volia d’una manera inesperada. No sabia que fluiria tant amb les paraules ni tampoc amb la il·lustració. Mai havia fet un projecte tan llarg. Quan treballes en una campanya, en publicitat o en un mural, tot és més immediat. Ací no sabia si a mitat del projecte voldria canviar el llenguatge o la manera de dibuixar. Al final em vaig adonar que senzillament havia de comunicar-me com ho faig sempre, usar el meu propi llenguatge i deixar que les coses anaren succeint. I va ser un procés molt fluid.

I com ha sigut exactament eixe procés? Primer escrivia. Tots els capítols estan relacionats amb una asana, amb una postura. Quan acabava cada capítol, esbossava la postura, sense res més, i la guardava. Quan vaig acabar tot el procés d’escriptura, ja tenia visualment una mena de diari d’asanes. Llavors revisava cada capítol i generava el meu univers al voltant de la postura.

Què trobaran els lectors en ‘Mi libro de yoga’? El meu camí: per què vaig arribar al ioga, com va ser i quin procés de transformació vaig viure. Crec que molta gent hi pot connectar. En el meu cas, el ioga ha sigut la motivació, però per a una altra persona pot ser qualsevol passió que haja trobat en la vida i que, d’alguna manera, l’haja salvada. És un projecte amb molta veritat, en què he deixat el meu cor, i espere que arribe així a la gent.

Com és el lector ideal d’este encreuament entre novel·la gràfica, diari íntim i guia il·lustrada? Quasi qualsevol persona. Pot sonar pretensiós, però algú que coneix molt el ioga entendrà ràpidament de què parle, mentre que una persona que no en sap res o que acaba de començar podrà comprendre d’una manera senzilla conceptes que de vegades són complexos. He intentat trobar el llenguatge que m’hauria agradat trobar a mi al principi. Per això crec que pot funcionar tant per a principiants com per a gent que ja està dins d’este món.

Per què afirmes que “el dolor és el principi, sense dolor no hi ha canvi”? Perquè, sense dolor, a vegades no ens detenim a vore què està passant. Pot sonar dur i potser no hauríem d’arribar fins a eixe punt, però a voltes cal que alguna cosa faça una mica de mal perquè diguem: “Un moment, què està passant ací?”. I llavors parem, revisem i mirem què passa.

I com t’adones que ja no tens por de caure d’esquena o de botar des del penya-segat? El ioga t’ensenya a tindre confiança, a caure i a respirar. La respiració és una ferramenta poderosíssima. Només respirant pausadament ja enviem al cervell el senyal que tot està en calma. Al final deixes de tindre por de caure perquè t’adones que no passa res: si caus, només has de tornar a alçar-te i intentar-ho de nou.

Què t’agradaria que li passara a una persona després de tancar ‘Mi libro de yoga’? Que començara a practicar ioga, que es donara permís per a parar o que se sentira menys sola? M’encantaria que passaren les tres coses. Que se sentira menys sola i entenguera que la tristesa i la soledat formen part de la vida i hem d’aprendre a conviure amb elles; que es motivara a practicar ioga perquè ha vist que a mi m’ha funcionat, i que aprenguera a parar. És imprescindible. Vivim en un món que va rapidíssim i hem de respirar.

Parlem molt de salut mental des de grans conceptes, però tu comences de coses quotidianes com respirar, moure’s, parar o escoltar el cos. Necessitem parlar-ne d’una manera més física i menys teòrica? Potser sí. El moviment és necessari per a desbloquejar. Està molt bé que parlem de salut mental, que trenquem tabús i que no ens faça por explicar què ens passa, però a vegades ens quedem en la superfície. Per això en el llibre volia parlar també de depressió i nomenar la figura del psiquiatre. Eixa part més complexa i fosca continua estant més estigmatitzada i volia contribuir a normalitzar-la.

Si pogueres desmuntar un sol mite sobre el ioga, quin triaries? En realitat, n’hi ha dos. Un és pensar que només és per a uns pocs escollits capaços de fer postures impossibles. L’altre, justament el contrari: que el ioga és avorridíssim. Les dos idees estan molt enganyades. El ioga és respectuós amb els teus ritmes, no hi ha juís i et permet seguir el teu propi camí. Hi ha modalitats molt intenses, en què guanyes força i flexibilitat, i altres que treballen més la calma, la respiració o la meditació. Pots trobar la variant que necessites. El ioga és per a tots, menys per a qui no vol atrevir-se a mirar cap a dins.

Com animaries algú que mai no l’ha practicat? Que bote del penya-segat. Que prove. Senzillament, que prove.