Pense en la soledat i imagine una gran massa de pizza crua, amb els seus forats com cràters d’una lluna, com conques òssies buides d’ulls. M’observe des d’una distància en què el meu cos no em pertany; em veig a mi mateix a la cuina, davall una llum blanca que tremola perquè una suau brisa d’aire s’ha escolat per la finestra mig oberta. Una ombra dibuixa cercles a les meues mans, plenes de farina i d’aigua. Observe els clots de la massa i em recorden ferides de bala sense el tros de metall: només puc fer estes comparacions dins d’una soledat que té la densitat suficient perquè el meu pensament puga superposar distintes capes de realitat a un parell de forats dins d’una massa blanca.
Continue fora del meu cos, observant-me des de la mateixa finestra que he deixat mig oberta per tal que ventile el saló-cuina. M’assente al sofà amb la pizza ja feta. Sobre la taula hi ha el meu mòbil. Veig que el pose en silenci. És dissabte a la nit i he cancel·lat tots els meus plans socials per a quedar-me sol. Pegue el primer mos a la pizza mentres busque una pel·lícula interessant a la plataforma a la qual estic subscrit –hi ha qui diu que, si no la pagara, potser ja tindria un piset al meu nom–. Ha passat mitja hora i encara no he triat la pel·li. La pizza s’està gelant perquè dedique massa temps a triar-ne una bona. És important. La trie. Tant fa quina. Sope i la veig, la veig i sope. Són les 00:30 h i ja estic dormint. Jo em veig a mi mateix dormint i, en somnis, escric unes paraules:
Entre la soledat desitjada i la soledat rebutjada hi ha un abisme tan profund i tan curt –de vorera a vorera– com el que hi ha entre plenitud i decadència. El trànsit d’un estat a un altre depén d’una porta de frontisses rovellades, amb un cartell metàl·lic d’alarma 24 hores que cobrix un forat de la mateixa manera que un quadro tapa el clavill d’una paret. En els dos casos, el seu silenci és el mateix; la interpretació, distinta.
Són les 9:00 del matí i desdejune a la mateixa taula on anit feia la pizza. La finestra està tancada. No recorde haver-la tancada jo. M’és igual, supose. Em comporte com una ànima en pena quan, en el fons, tot hauria d’estar bé. Mire el mòbil: més activitats socials. M’acabe el café i m’estire al sofà. Tinc un llibre a mitges, o més ben dit, tinc tota la història de la literatura a mitges. M’aguaite des del sostre: semble un tros de tela arrugat, una sargantana sense afaitar, una carn sola i calenta. Tanque els ulls i m’adorm.
Camine pel passeig marítim del lloc on visc. La mar sembla un mantell fosc amb taques blanques de llet. No fa fred, tampoc calor. M’assente en una terrassa i demane un vi. Tinc un llibre que no òbric. Observe que el cel és gris com el fons d’un cendrer, que els núvols s’apilonen com calcetins en un calaix, que les ones llepen les roques com una gran llengua humida. Un xiquet es creua amb la meua mirada. No s’enrecordarà mai de mi. Soc una més de les milions de cares que haurà vist al final de la seua vida, quan siga vell. Em recorda el personatge de Hamnet. Potser perquè és el llibre que tinc sobre la taula.
Torne cap a casa pensant en l’arròs caldós que em cuinaré, per a un, clar, però en quantitats per a quatre. Aixina en tindré per a tota la setmana. Em veig a mi mateix des dels ulls de totes les persones amb qui em creue: soc el resultat dels micropensaments que tenen de mi en eixe instant, perquè la soledat total no existix, ni tampoc l’individu. Ho pense un poc més enllà de la superficialitat de tot el que se’m passa pel cap diàriament. Seguisc el fil d’eixe pensament, l’estire, i trobe que ningú és indivisible, tots som productes d’una comunitat. El material del meu pensament és una conseqüència de la meua participació col·lectiva en el món. Parle una llengua de la qual jo no en soc l’inventor, sinó que m’hi sume com si em llançara a l’aigua que baixa per un riu.
Em creue amb un uelo que porta un bigot com el meu i camina amb un llibre baix del braç. Ens mirem durant un temps breu, com l’aleteig d’una mosca. Clar que pense que podria ser jo en un futur; potser ha llevat el cartell d’alarma 24 hores de la porta, ha vist el forat que hi ha entre una soledat i una altra, i ha traspassat a l’altre costat. Em fa por esta soledat i, alhora, la desitge.
Però em desperte al sofà tot suat. És l’hora de dinar. Mentres talle les bajoquetes, pense que tot el meu cap de setmana en solitari ha estat una mentira a mitges. Des que he creat la il·lusió de la soledat, la societat ha fet que tot siga possible: des de la cambrera que m’ha posat el vi fins a l’aigua i la farina que vaig gastar anit, passant pels carrers que han xafat els meus peus. Tot ha sigut conseqüència de la meua pertinença al grup. Xalar de la vida significa xalar d’esta pertinença. La soledat que no busquem, sinó la que ens troba, és el seu revers més dolorós. Llavors, la soledat –per a bé o per a mal–, com a concepte, és una ficció. Això no implica que no siga real, sinó que suposa la reconstrucció psicològica d’un conjunt de fets, la creació d’una imatge, la interpretació d’una vida. Si la busques, suposa un oasi enmig del soroll del dia a dia, un privilegi dels qui no necessiten treballar amb persones; però, si la penses com a exercici filosòfic, suposa una situació difícil de defensar en termes estrictes.
Passen les hores. Diumenge de vesprada, la solitud s’endurix. El silenci es pot tocar. Al sendemà torne a la faena, com cada dilluns. Entre a la dutxa i, mentres l’aigua calenta cau sobre el meu cos, concloc que és impossible que el seu humà esdevinga un ser sol: la nostra condició d’humanitat és col·lectiva, no prové de la individualitat –un altre concepte fictici–, sinó de la nostra participació en allò que ens precedix. Potser per això Ortega y Gasset va dir que el ser humà no té natura, sinó història; Aristòtil encara va ser més concret: qui no pot viure en comunitat, o no necessita res per la seua pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó una bèstia o un déu.
Estic al llit. Un soroll enmig de la matinada em desperta. Camine a fosques pel corredor de casa. Encenc la llum, que es menja la negritud amb tanta rapidesa que m’enlluerna. Entre la claror veig la porta de casa. M’hi acoste lentament, com si en cada pas em desfera de la meua pell. Acaricie la fusta amb la palma de la mà i comprove, tranquil, que no hi ha cap forat.
“Ni bèstia ni déu!“, exclame en un sospir.
