Tania Head feia visites turístiques a l’espai testimoni de les Torres Bessones. Les seues tenien més èxit que les que oferien altres víctimes de l’11-S. Els tours de Tania eren molt emotius i estaven replets d’anècdotes. Li interessava la narrativa fins al punt de liderar un taller d’escriptura com a manera de canalitzar el trauma per a persones que, com ella, havien perdut familiars en l’atemptat o que, com en el seu cas, n’havien eixit amb vida. En el cas de Head, gràcies a un jove cobert amb un mocador roig.
Tot era mentira. A estes altures ja sabem que la persona que hi havia darrere de Tania Head no es trobava l’11 de setembre de 2001 a Nova York. Entre altres coses, perquè estava a Barcelona, la seua pròpia ciutat, estudiant un MBA a ESADE. Tania no va existir, però es va convertir en una de les víctimes més cèlebres de l’atac a les Torres Bessones. Alícia, la persona darrere de la màscara de Head, sí que existix, però des que la van descobrir intenta que la seua existència no siga visible.
En un exercici de camuflatge tan escandalós –no són tan infreqüents: els experts en trastorns han diagnosticat una patologia de víctimes fictícies de l’11-S– hi ha dos maneres ben literàries d’encarar la mentira: preguntar-se qui, fins a l’extenuació, volent saber-ho tot sobre aquella persona que n’amagava una altra; o preguntar-se per què… què du una dona de l’Alta Barcelona a comprar-se un bitllet d’avió, plantar-se a Nova York i contar que aquella cicatriu que se li veu al braç va ser conseqüència de la seua fugida d’una de les torres. En realitat, va ser provocada per un accident de cotxe uns anys abans, camí de València, on anava a viure les Falles.
El documental La Superviviente, de Kiko Maíllo, que s’estrena als cinemes i arriba a Filmin, encerta amb mèrit a plantejar la segona qüestió i no recrear-se en la primera. No veem a Alícia de cara, se li respecta l’anonimat. Tania Head va articular una xarxa de suport a les víctimes d’una dimensió incommensurable. No es va lucrar ni amb un sol dòlar, va rebutjar qualsevol ajuda. En canvi, els va enganyar a tots. «Va fer el bé fent el mal», diu un testimoni del documental.
Este estiu, llegint La bola, de Daniel Verdú, sobre la història de Mar de Marchis i la creació de Jot Down –Mar es va construir una vida perquè la que tenia li resultava poc abellidora–, vaig recordar aquell moment dels fòrums d’Internet en què la invenció d’una identitat nova era la condició elemental per a passar la duana. Un ritu d’iniciació.
Part del seu èxit, durant l’era de l’Internet feliç, tenia a vore amb poder formar part d’una comunitat, desenvolupant i polint una personalitat que només descansava dins de cadascú. Mar de Marchis va començar a ser qui volia ser allí, entre fòrums de discussió. Tania Head, que va arribar grotescament lluny, va començar a relacionar-se amb víctimes de l’11-S en aquells primers fòrums, un lloc segur per a l’expressió privada de les víctimes, mentres Alícia prenia notes per al seu personatge.
Per incòmode que resulte, és una constant que una bona manera de transigir amb la realitat passe per inventar-se’n una de pròpia. Aquells fòrums no van desaparéixer: simplement van ampliar les estances. «Qui no té por de ser invisible?», es pregunta Benjamín Labatut.
