Fa quasi vint anys vaig entrevistar a Juan Gómez-Jurado per telèfon. Acabava de publicar El emblema del traidor i de guanyar el VII Premi Ciutat de Torrevella. Díhuit anys, diversos llibres i universos literaris, més de 4,5 milions d’exemplars venuts en castellà i traduccions a 47 llengües després, ens retrobem en un cèntric hotel de València. Ara el motiu és Mentira (Ediciones B | Penguin, 2026), el seu últim thriller. Gómez-Jurado recorda fins i tot anècdotes d’aquella primera entrevista. Parla amb passió, dispara referències cinematogràfiques i reivindica una literatura cada vegada més arrelada al lloc des d’on escriu. Inevitablement apareix Reina Roja, però esta vegada hi ha una altra història darrere del llibre, molt més íntima. Mentira naix de la mort d’Eva Ramos, la seua millor amiga, i d’una promesa que feu a la família. Per això, quan la conversa abandona els milions de llibres, els thrillers i els personatges indestructibles, Gómez-Jurado es posa seriós: “Este llibre necessitava fer-lo bé“.

Com es descriu Juan Gómez-Jurado per a algú que no el coneix de res? Juan Gómez-Jurado, per a algú que no em conega de res, és bàsicament un imbècil. Però, a banda d’això… soc madrileny, escriptor, duc contant històries professionalment des de fa vint anys i el que més m’agrada en la vida són els llibres.

Què queda del Juan Gómez-Jurado que vaig conéixer fa díhuit anys? Et diria que quasi tot. Aquell xaval era un xic idealista que volia contar històries, que volia dedicar-se per damunt de tot a contar històries i fer les coses tan bé com poguera. Després he anat aprenent el com, però el què continua sent igual. Com deia Batman: “Se’ns coneix pels nostres actes”.

Després de Reina Roja, per què una novel·la independent com Mentira? L’univers Reina Roja no està tancat, però al final de la fase anterior va succeir un cataclisme en la meua vida: la mort d’Eva Ramos, que era la meua millor amiga. Vaig prometre a les seues filles i al seu marit que crearia un personatge i una novel·la únics, irrepetibles, sobre sa mare. I això és el que he fet. O el que he intentat fer, almenys.

Què diferencia Eva Ramos d’Antonia Scott? Eva és cartesiana. Les coses que li succeïxen li passen i li fan mal. Antonia Scott és més prompte tautològica: venç perquè és la protagonista. És com el Correcamins. Saps que guanyarà. Passe el que passe, el Coiot no l’agafarà. O Indiana Jones, que ha caigut de massa tancs i camions per a continuar viu i l’única cosa que li passa és que li ix un poc de pols a la jaqueta i algun arrap. Això no pot existir. Eixa és la diferència entre l’univers Reina Roja, on les regles són un poc diferents de les nostres, i el món on viu Eva Ramos, que és el nostre. És l’Astúries del 2026.

Què trobaran els lectors en Mentira? Trobaran tres novel·les. La primera part és un thriller adrenalínic, com altres llibres meus. Després el ritme canvia i, de sobte, es trobaran atrapats en un poble enmig de la neu, en una espècie de survival rural noir, en un lloc gens recomanable del qual voldran escapar. I la tercera part és una novel·la d’Agatha Christie pura i dura.

Has dit que és el llibre més important de la teua vida. Per què? Perquè és l’homenatge a una de les persones més importants de la meua vida. I no podia fallar. Hi ha coses que fas perquè vols fer-les bé i coses que fas perquè necessites fer-les bé. Este llibre necessitava fer-lo bé. Era la meua obligació fer-lo bé.

La “família triada” és important per a tu? Els meus llibres van sempre d’això. De l’amor que tries, que en moltes ocasions és molt més poderós que l’amor que té la teua sang.

Què et sembla que les teues novel·les siguen lectura obligatòria en instituts? Quan un xiquet està en el vòrtex del pas de la infància a l’adolescència, que per desgràcia cada vegada arriba abans, és quan més necessari és el suport de tot el poble. Ja sabeu allò que fa falta un poble per a criar un xiquet. Necessitem el suport de tots els qui estem al seu voltant: bibliotecàries, professores, pares i mares i també els qui ens dediquem a escriure històries per a ells, per a enganxar-los a la lectura. Perquè un xiquet que llig és un xiquet que té més vida, més intel·ligència, més llenguatge. Com va dir Wittgenstein: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món“. Per tant, la labor més alta que pot exercir algú en la cultura és ensenyar un xiquet a llegir, acostumar-lo a llegir, fabricar un lector. Sempre he dit que no he demanat cap altre premi que el de foment de la lectura. A vore si me’l donen d’una p*** vegada, perquè he regalat milions de llibres! És una cosa de la qual em sent molt orgullós. Si no escriguera, si no tinguera el poc talent que tinc per a escriure, em dedicaria a intentar convéncer els xiquets que llegir és molt divertit i molt important.

I tornarem a l’univers Reina Roja? La veritat és que tardaré anys. I com més m’ho demaneu, més tardaré.

.

Fotografies: Elei Photo