Al voltant dels meus 20 anys supose que vaig fer moltes coses bones i moltes de roïnes. Però n’hi hagué una que reunia per igual una i altra condició. La bona era que, malalt de llibres, vaig caure víctima d’un vitalisme intens, quasi solar, tot barrejat amb una tenebrosa consciència de fugacitat potser un tant insoluble amb tot això, i que va acabar amb una promesa amb mi mateix de gaudir els privilegis d’una edat que ja mai no tornaria. Una cosa poc freqüent en eixos anys. El més corrent –el més realment vital– és fer-ho, no pensar-ho. El resultat va ser la ferma decisió d’aparentar davant dels meus pares la normalitat de la vida universitària que se’m suposava; la realitat va ser que no vaig aparéixer per la Facultat durant un parell de cursos més que per a assistir a determinades festes. El revers roín –i que aleshores no vaig valorar– és el retret que ara em dirigisc per la frivolitat que tot plegat implicava, l’engany en el qual vaig mantindre a gent molt volguda i la lleugeresa que suposava viure com el senyoret que no era, tot a costa de la bondat o ingenuïtat del meus pares i del seu molt modest benestar aconseguit a força de moltes privacions.
En realitat, tampoc aquells anys van ser la mare de totes les dissipacions. Ni podria escriure el gran llibre de les perversions sense fantasiar-ho quasi tot. La falta de diners –consubstancial a aquella pretesa bohèmia a mida que vaig fer-me com qui s’encarrega un trage– va donar més prompte per a poc. Molt de llibre i molta nit podrien ser un resum raonable. I un parell d’estius memorables amb l’Inter-Rail a la butxaca i el món obrint-se a l’est, estació rere estació: la meua irreductible obsessió d’aquells anys.
Els mesos de maig i juny, quan se suposava que jo havia d’esgotar les meues hores entre estudis i exàmens, era quan menys podia justificar la meua presència a casa dels meus pares sense estar submergit entre apunts o llibres de text. I eren els dies i les nits en els quals la presència dels amics resultava més complicada, precisament per les raons que jo despreocupadament evitava.
I llavors va arribar la platja com una possibilitat perfecta. No com un lloc on estirar-se a dormir o a mirar les dones entre bany i bany. Allí és poc còmode llegir o fumar, llevat de les meravelloses últimes hores de les vesprades, i mai he suportat massa temps un sol intractable sense refugi ni treves. Però existien els bars o restaurants que ocupaven enfront de la mar l’espai entre el port i Les Arenes, per aquell temps una decadent ruïna que jo volia grega, plena de records familiars i amb l’aprés encant dels temples devastats.
No existia l’actual passeig marítim, i els restaurants acabaven en la mateixa arena. Estaven partits en dos per un ampli corredor que els seccionava transversalment a tots ells per la seua mitat més o menys exacta. Un corredor llarg cobert per una teulada translúcida que tamisava una llum almivarada i total, i des d’on, en travessar-lo entre una part i l’altra del local, començava a albirar-se al fons la mar suggestiva i exacta de tots els estius. L’atmosfera calorosa i sufocant d’aquell espai vulgar, un tant atrotinat, ha quedat gravada a foc dins de mi com la promesa o la imminència d’una felicitat a l’abast de la mà. Com un lloc al qual sempre voldria tornar.
Temps de feroç addicció a Albert Camus, de qui ja havia aprés el misteri obert a tots de les núpcies a tres bandes del sol, de l’aigua i de l’estiu. Una sensualitat poètica i teoritzada que em resultava molt pròxima. El millor catecisme de la primera joventut que puga recomanar-se a qualsevol. Jo arribava quan la gent estava acabant de dinar, esbrinava quin bar o restaurant no tancava durant la vesprada, esperava fins a poder ocupar l’última taula amb ombra –la que estava més prop de l’aigua i encatifada d’arena invasora sobre la qual em descalçava–, i allí només vaig necessitar per a ser immensament feliç, moltes vesprades daurades, un llibre, un paquet de tabac i un pitxer de vi amb gasosa que allargava durant hores davant del gest cansat o directament agre del propietari del local.
Un d’eixos mesos de juny vaig llegir allí el Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell, a qui m’havia portat de la mà Henry Miller. Des d’ací li done les gràcies. Hi hagueren altres llibres, però el record d’aquelles vesprades de la platja estarà sempre unit al Quartet. La remor de la mar i la dels banyistes anirà barrejada per a sempre amb la ciutat prodigiosa i mitificada, un altre cos mortal sobre el qual caminen com ombres confoses tots els aprenents de l’amor o de la vida. Em va agradar tant que em vaig obsessionar amb l’obra i la vida de Durrell, obsessió que encara mantinc com un fidel homenatge a aquell temps.
I totes les vesprades s’acabaven. Quan la llum minvava fins a fer impossible la lectura, eixia d’allí entre preparatius de sopars. El cotxe encara mantenia una calor quasi insuportable. Cap a la mitat de l’avinguda del Port, parat enfront de qualsevol semàfor, alguna lleugera brisa convertia en perfecta la temperatura, reapareixien les olors esgotades per tanta mar, i em confirmaven el lloc on volia viure i que reconeixia molt clarament com a propi.
