Dec a conjuncions diverses una ja antiga devoció per l’estiu. Furgant en la memòria eixa preferència no ve donada –o almenys no del tot, com jo probablement voldria– per una afinitat natural. I l’estrany atzar que decreta l’arribada de certs llibres a les mans –igual que l’encara més estrany que ordena la nostra inclusió en la rara confraria dels lectors– és qui va condicionar en mi l’associació contínua entre l’estiu i els llibres que a hores d’ara encara patisc.

No estic parlant de la rajola de torn que passegen per platges i residències conjunturals aquells que diuen no trobar temps per a llegir durant la resta de l’any. Són els lectors de temporada, feliçment i desgraciadament allunyats de la malaltia llibresca. Acuradament trien, dies abans de partir i al costat de la roba i els complements més adients, un llibre sempre gruixut, en format rústic, del qual porten mesos o anys sentint parlar i determinen que arriba en eixos dies de vacacions el moment de clavar-li la dent. Vaig descobrir a eixe lector de grans volums estivals al meu primer Inter-Rail. Jóvens majoritàriament nord-americans recorrien en tren Europa carregats amb una enorme motxilla de la qual invariablement eixia, en les esperes de les estacions o en els mateixos trajectes, un llibre gros fervorosament grapejat i literalment desllomat, i en el qual la fotografia de Ken Follet o Stephen King alegrava –és una manera de parlar– la contraportada, mentres nosaltres, els malalts, arrossegàvem llibres lleugers i selectes que ens ajudaven en el descobriment inoblidable i solar de Romes o Istanbuls.

Jo parle d’estius que s’estenien com una línia recta i neta durant quasi tres mesos, en un temps arcàdic i daurat, parle d’una casa blanca i d’una terrassa que en realitat era una llançadora espacial flanquejada per pins com ombres tutelars. Els peus en alt, la botella d’aigua, el bloc de llibres escollits damunt la taula. A vegades, en les vesprades de ponent i com una metàfora de la felicitat, les pinyes cruixien per la calor obrint-se allà dalt mentres la família observava amb escepticisme creixent tant d’entusiasme lector. En abandonar la infantesa la família acull amb cert orgull l’adolescent de tals aficions; però al jove que persevera, un punt carregat ja de gestos o frases pedants, se li comença a recriminar tant de llibre, amb tantes coses per fer i una carrera universitària seriosa per acabar…

També existiren certs privilegis que facilitaren les coses. La continuada possibilitat de passar el llarg estiu al mateix lloc i fora de l’habitual refugi de la resta de l’any no va ser el menor d’ells. Perquè d’alguna manera, en repetir-se l’escenari, damunt d’ell es repetien les sensacions noves, els plaers sense les ombres, i es teoritzava o pensava en funció de la seua plasmació, de la seua fixació per a sempre sobre l’entorn. Un reconeixement artificiós però real, una gloriosa impostura barrejada amb sol i aigua que acabava per condicionar la vida: la literatura com amor més que perdurable al bell mig d’una concreta sensació física. I una sèrie d’autors, l’obra dels quals es fonia entre l’emoció i l’estiu, van ser llegits al lloc i temps adequats, tancant un cercle recorrent i vital del qual ni voldria ni sabria eixir mai.

Per tot això vull evocar i cantar ara l’estiu del descobriment i obsessió per Borges, que amb el seu exotisme austral no deixava de ser estival heterodòxia; el de Muñoz Molina i la seua prosa proustiana i fascinant; el de la il·luminació de la poesia com a gènere i com a forma més alta de la literatura; el de Mujica Láinez i els seus Bomarzos, escarabats i unicorns; el de Henry Miller, que és el de Nova York i el dels dies tranquils a un París no viscut però enyorat i que va ser un gràcil pont a Grècia i als benvolguts Durrell; el dels Carvalhos i les Barcelones infinites de Vázquez Montalbán; el d’Albert Camus i la seua glòria i puresa inassolible; el de la lluentor de la intel·ligència de Bioy Casares; el de l’alegria melancòlica de Bryce Echenique; el de Joan Fuster i la seua correspondència inacabable i tan clarificadora; el de Vargas Llosa i la seua ment prodigiosa tota feta de llibres; el de Robert Graves amb les seues reminiscències paganes en les quals tanta vida vaig trobar; el de Robert Louis Stevenson o el de Jack London com a literatura total; el dels versos del gran Villena que portaven dins el sud; el dels rars, els heterodoxos, els maleïts; el de García Márquez i els seus ressons caribenys; el de Terenci Moix i les seues insuperables memòries; els dels llibres que parlaven de Tiberi, d’Alexandre el Gran, dels almogàvers; el de la troballa dels partidaris de la felicitat de l’instant: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo; el de l’enlluernament per Arthur Rimbaud, potser el personatge més inquietant de la història de la literatura; els dels diaris o els versos de José María Álvarez, que amb la seua atractiva barreja de reacció i culturalisme extrem van passejar amb mi en un estiu estrany per les platges de Cadis front a la mar oceana; el del colpidor Estellés, el de Cunqueiro, el de Kavafis, o el de tants autors d’un sol llibre o de molts als quals vaig tindre l’immens plaer de desbudellar a l’ombra fugissera i maternal dels arbres.

Però d’entre tants estius i tants llibres, em quede amb el dels meus 14 anys. Sé que tenia eixa edat perquè fins fa ben poc mantenia el molt poc original costum de signar i posar la data en la primera pàgina quan em feia amb qualsevol llibre, hàbit que he abandonat fa algun temps sense saber massa bé per què. No recorde com vaig assabentar-me’n però l’aleshores Caixa d’Estalvis de València oferia –en un costum molt de l’època–, a canvi d’una imposició a termini fix d’una quantitat raonable i l’import de la qual no recorde, vint volums d’obres de Jules Verne enquadernats primorosament: el no-va-más per a mi en aquell moment. Després de donar la tabarra a mon pare durant uns dies, va accedir sense oferir massa resistència (era encara l’etapa aquella durant la qual la meua afició o vici es veia amb bons ulls, quasi com una cosa de la qual presumir davant d’altres pares). Recorde perfectament l’arribada a la sucursal amb mon pare, la paperassa interminable, i un senyor amb bigot eixint finalment d’un despatx carregat amb un parell de caixes de cartó, que en realitat eren l’embolcall d’un faisà en vint peces que em duraria tot l’estiu.

Mon iaio –l’únic de casa que compartia la malaltia– es va agenciar uns quants volums prou divertit amb la idea de revisitar unes històries que des de feia més de cinquanta anys que tenia rovellades. I així passàrem l’estiu, del Miquel Strogoff al De la Terra a la Lluna, de les Cinc setmanes en globus al Hèctor Servadac, d’Un capità de quinze anys al Viatge al centre de la Terra, liquidant un llibre i començant un altre, comentant les moltes troballes i les escasses decepcions. Ni pujant a l’estació espacial viatjaré tant i de manera tan fascinant com ho vaig fer aquell estiu, perquè vaig rodar el món sencer en 80 dies i vaig baixar als abismes fosforescents dins d’un Nautilus de tapes dures i lletres daurades.

D’aquells dies hi ha una imatge que conserve intensament i que m’assalta amb certa freqüència. Ignorant el descans, després de dinar em tancava en una de les habitacions de la casa per a llegir. Estés al llit, amb els peus en el coixí i de cap per avall i el llibre a terra. Jo llegia amb felicitat immensa Dos anys de vacacions, una novel·la de Verne de la qual no tenia referència alguna i que em va agradar especialment. Tant que no tornaré a llegir-la mai. L’assolellada cortina s’unflava pel vent i sedassava una llum tènuement ambarina que inundava per complet l’estància. Tot era perfecte i d’alguna manera tot continua existint, encara que ara a la casa se senten veus noves i altres ja no s’escolten. A voltes, a les mateixes hores, repetisc teatralment l’escena –la llum venturosament és la mateixa– i en eixir desitge trobar-me al meu avi assentat en la terrassa amb L’Illa Misteriosa entre les mans i les seues ganes de parlar-me i divertir-nos i comentar el llibre, mentres alguna cosa tan forta com la ficció m’ajuda i devasta i anul·la el temps i les seues ferides, quan només els pins i les seues verdes ombres m’aferren suplicant, desarmat i vençut a uns moments i a uns espais perduts i recobrats.