Botelles d’aigua de roses, recipients amb oli de camamil·la, aigua de romer o de flor de taronger, garrafes d’aiguardent i fins i tot atifells destinats a perfumar les habitacions. Tots estos objectes formaven part de la vida quotidiana dels valencians dels segles baixmedievals i són els protagonistes d’un nou estudi de l’historiador Luis Almenar, professor del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que analitza l’estreta relació que es va establir entre el desenvolupament de la indústria del vidre i les pràctiques mèdiques, cosmètiques i alimentàries. L’article, titulat “Vidrio y salud. Aguas medicinales, cosméticas y alimenticias en la Valencia bajomedieval” acaba de publicar-se en el volum col·lectiu La ciudad de las cosas. La cultura material de las ciudades en la Europa medieval, coordinat per José Luis Menéndez Fueyo i Juan Vicente García Marsilla i editat per la Diputació d’Alacant i el Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ). El llibre aplega les aportacions d’un seminari internacional celebrat al mateix MARQ i reunix especialistes en història i arqueologia de diversos territoris europeus, amb una presència especialment destacada dels estudis dedicats a l’antic Regne de València.
Almenar partix d’una constatació: la vinculació entre el vidre i la salut, que hui associem immediatament als laboratoris i als envasos farmacèutics, té arrels medievals. Encara que els tractats islàmics ja recomanaven l’ús d’instrumental de vidre, la relació es va intensificar en els territoris cristians europeus durant els segles XIV i XV, coincidint amb l’expansió de la indústria vidriera. En el cas valencià, des del darrer quart del segle XIV augmenten tant les referències documentals a vidriers com els forns dedicats a esta manufactura. Una part essencial d’aquella demanda estava relacionada amb els apotecaris, que podien convertir-se en autèntics grans consumidors de vidre. L’inventari del boticari valencià Antoni Ortigues, mort en 1439, registra 18 “ampolles de vidre” i diversos pots, mentres que Bernat Planell, mort en 1465, posseïa unes 80 peces, algunes destinades a conservar oli de roses, aiguardent o “aigua de mata”. Els recipients de vidre servien així per a produir, conservar, vendre i consumir substàncies obtingudes mitjançant tècniques de destil·lació que s’havien difós per la Corona d’Aragó des de la primera meitat del segle XIV.
Però estes aigües no quedaven restringides a les botigues dels apotecaris ni a les elits. Els inventaris valencians mostren la seua presència en cases nobiliàries, burgeses i populars, tant urbanes com rurals. S’hi documenten aigua de romer, de sàlvia, de fenoll, de flor de taronger o de safanòria, entre moltes altres. Els historiadors han identificat almenys una cinquantena de tipus d’aigües diferents, amb funcions que sovint resulta impossible separar segons les nostres categories actuals: podien ser alhora medicinals, alimentàries, aromàtiques i cosmètiques. L’exemple més paradigmàtic és l’aigua de roses, habitual en receptaris mèdics i culinaris, però també emprada com a perfum corporal. Igualment reveladores són les “almarraxes”, recipients que permetien aspergir aigües oloroses i que apareixen en menjadors i dormitoris, fins i tot en llars camperoles. A Sedaví, per exemple, Jaume Bardina en tenia dos a la cambra, alhora que el llaurador Joan Martí, de Vistabella, en guardava sis en l’espai on dormia. La documentació qüestiona així la imatge tòpica d’una societat medieval completament aliena a les olors agradables, la higiene o el confort domèstic.
L’estudi planteja, finalment, una connexió especialment suggeridora entre innovació mèdica i desenvolupament econòmic. L’expansió de la producció vidriera a partir del segle XIV va permetre portar a la pràctica recomanacions mèdiques que existien des de segles arrere; al mateix temps, la creixent necessitat de botelles, pots i garrafes per a medicaments i aigües destil·lades estimulava la mateixa indústria del vidre. Un “cercle virtuós“, en paraules de l’autor, que ajuda a explicar com un material que solem associar al luxe i a la decoració es va introduir també en els gestos més quotidians de la societat valenciana medieval.
