Una de les traduccions científiques més antigues conservades en valencià/català podria ser encara més antiga i rellevant del que es pensava. Així ho defén l’article “Joan Jacme, cirurgià de Jaume I i Pere el Gran, autor de la traducció catalana del Kitāb al-ʿuyūn (‘Llibre dels ulls’) d’Alcoatí”, publicat per Lluís Cifuentes, de la Universitat de Barcelona, i Carmel Ferragud de l’Institut Interuniversitari López Piñero de la Universitat de València, en la revista Magnificat Cultura i Literatura Medievals. L’estudi replanteja de manera integral la història d’un dels textos fonamentals de la medicina medieval de la Corona d’Aragó i aporta noves proves que obliguen a revisar una interpretació mantinguda des de l’any 1933.

El treball gira al voltant de la traducció catalana del Kitāb al-ʿuyūn o Llibre dels ulls, un tractat d’oftalmologia redactat al segle XII pel metge toledà Sulaymān ibn Ḥāriṯ al-Qūṭī, conegut com Alcoatí. La traducció medieval, publicada per primera vegada per Lluís Faraudo de Saint-Germain en 1933 amb el títol de Llibre de la figura de l’ull, havia esdevingut una peça clau per a la història de la medicina, de la llengua i de la cultura de la Corona d’Aragó, però la identitat del seu traductor havia quedat condicionada per una atribució que els autors consideren errònia.

Durant quasi noranta anys es va donar per fet que el traductor era el prestigiós metge Joan Jacme, professor de la Universitat de Montpeller, documentat entre 1363 i 1384. Esta identificació situava la traducció en la segona mitat del segle XIV i vinculava l’obra al regnat de Pere el Cerimoniós. Cifuentes i Ferragud, però, demostren que eixa hipòtesi presenta nombroses contradiccions documentals, cronològiques i lingüístiques, especialment després dels avanços recents en l’estudi de les traduccions mèdiques medievals i de la transmissió dels textos científics àrabs.

La principal aportació de la investigació és la identificació d’un altre Joan Jacme, desconegut fins ara per a esta qüestió: un cirurgià al servici de Jaume I i, posteriorment, de Pere el Gran, documentat entre 1271 i 1282. Este personatge va rebre terres confiscades als musulmans al recent creat Regne de València, un fet que explica el seu contacte directe amb l’àrab parlat al territori i el convertix en un candidat molt més versemblant per a haver traduït l’obra d’Alcoatí. Els investigadors sostenen que esta nova identificació encaixa molt millor amb totes les evidències disponibles.

La revisió no es basa en una única prova, sinó en la combinació de diverses disciplines. D’una banda, el retrobament del manuscrit original, desaparegut durant dècades després dels espolis patits per la biblioteca de la Catedral de Saragossa, ha permés efectuar una nova anàlisi paleogràfica. D’una altra, l’estudi de la llengua emprada en el text situa la traducció abans de 1320 o 1330. Finalment, la documentació reunida pel projecte MedCat ha fet possible reconstruir la trajectòria d’este altre Joan Jacme i relacionar-la amb el context històric de la conquesta i colonització cristiana de les terres valencianes.

L’article també reforça la importància del català/valencià com a llengua de transmissió del coneixement científic procedent del món islàmic. Els autors recorden que la traducció es va fer directament de l’àrab i destaquen les investigacions que apunten que la posterior versió llatina podria haver derivat precisament del text en català, cosa que el convertiria en llengua pont cap als ambients universitaris europeus. Esta circumstància conferix a la traducció un valor excepcional dins de la circulació del saber mèdic medieval.

A més de corregir la identitat del traductor, la investigació modifica el context geogràfic, cronològic i cultural en què s’havia interpretat fins ara l’obra. El focus es desplaça des del Montpeller universitari del segle XIV cap a la València acabada de conquerir, un espai de contacte entre les cultures cristiana i islàmica on encara era possible accedir a manuscrits en àrab i comptar amb professionals capaços de traduir-los. D’esta manera, la traducció deixa de ser una producció tardana per a convertir-se en una de les primeres manifestacions de la vernacularització del coneixement científic.

Els autors subratllen, finalment, que esta reinterpretació només ha sigut possible gràcies a la convergència entre la història de la medicina, la filologia, la paleografia, la codicologia, la història de la traducció i una extensa recerca documental. El resultat és una revisió historiogràfica de gran abast que no sols resol un problema d’autoria, sinó que obliga a replantejar la història d’una de les obres mèdiques més emblemàtiques de la cultura catalana medieval i reforça el paper del Regne de València com a espai fonamental en la transmissió del saber científic entre el món islàmic i l’Europa llatina.