Heinrich Schliemann (Neubukow, 1822 – Nàpols, 1890) fou un dels aventurers i arqueòlegs més controvertits del segle XIX. A la seua obsessió per la Grècia clàssica, i a un esperit en què l’ambició d’allò fantàstic se superposava de vegades al rigor i l’ètica, devem una de les troballes fonamentals del món clàssic: la Troia cantada per Homer en la Ilíada i en l’Odissea, una ciutat que cremà cap a l’any 1180 a. C. en la guerra pel control de l’estret dels Dardanels, entre les  mars Egea i Màrmara.

.

El moliner que ho canvià tot

Ha estat bevent. El moliner Hermann Niederhoffer quasi no s’aguanta dret en entrar en la modesta tendeta que atén a eixa hora un xiquet de curta edat que mira desconfiat la silueta dubtosa de l’home retallada contra l’escassa llum de la porta de fusta i vidre que assota la pluja. Niederhoffer mira al seu voltant desorientat, no sap on està, els seus ulls aquosos semblen els d’un cego. Estén les mans cap al mostrador i les parets. Trontolla. Deixa un rastre d’aigua bruta davall les botes. El xiquet és presa d’una barreja de por i fascinació que el paralitza davant l’aparició de la figura que ha vomitat la tempesta.

Tot es deté a l’interior de la botiga, fins que Niederhoffer mamprén amb veu cavernosa una llarga i cadenciosa lletania que es clava en el cor del menut amb la força d’un coltell de bronze: “μῆνιν ἄειδε θεὰ Πηληϊάδεω Ἀχιλῆος / οὐλομένην, ἣ μυρί᾽ Ἀχαιοῖς ἄλγε᾽ ἔθηκε, / πολλὰς δ᾽ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄϊδι προΐαψεν”. Així fins a cent versos en què concorren la mort, la glòria, l’aventura, la guerra, els déus i el destí de tots els hòmens, també les ones de la mar per primera vegada en la història de la literatura occidental, en el vers 34 del Cant I, en descriure la silenciosa partida del sacerdot Crises, humiliat per Agamèmnon: “βῆ δ᾽ ἀκέων παρὰ θῖνα πολυφλοίσβοιο θαλάσσης·” (I se n’anà en silenci a la vora de la mar sorollosa).

El xiquet, hipnotitzat, encara ho ignora, però ha escoltat el principi de la Ilíada en la llengua d’Homer. Tampoc el moliner borratxo sap que els ulls atònits que l’observen sense parpellejar són els de qui desenterrarà un dia la ciutat sagrada de Troia i canviarà la història de l’arqueologia clàssica per a sempre. Després, conta el seu biògraf David Traill, que el jove dependent, encara corprés, agafà unes monedes, tancà la tenda i, en compte de tornar a casa, arrossegà el moliner a una taverna pròxima per a que continuara bevent i recitant aquells versos estranys i irresistibles fins a caure de tos i inconscient sobre la fusta del bar. Quan el seu cos jeia adormit damunt d’una bassa d’alcohol i immundícies els cants del mite encara ressonaven en el cap del jove, que amb els anys acabaria parlant més de dotze llengües (també el grec clàssic, la parla dels déus i els herois) i que, malalt d’històries, es llançaria a l’aventura de demostrar que els escenaris literaris d’Ítaca, Troia o Micenes havien existit en realitat.

.

La vida més desitjada

Deia Sigmund Freud que la vida que més envejada era la de Heinrich Schliemann. Potser perquè, com defenia David Traill el personatge representava la quintaessència del romanticisme, potser perquè es deixà dur pels focs d’artifici amb què, segons l’escriptor Javier Reverte, Schliemann decorà els seus nombrosos escrits autobiogràfics. Siga com siga, esta és la història d’un home que, com els herois clàssics, s’embarcà en un treball digne dels déus i conegué l’èxit després d’infinites dificultats. I en la que, com en tots els mites, potser no importa massa a on acaba la veritat i a on comença la llegenda.

Nascut en 1822 en la regió prussiana de Pomerània Occidental, a la riba del Bàltic, la seua fou una família humil, governada per un pastor protestant de dubtosa reputació que maltractava la dona, bevia més del compte i, una vegada viudo, repartí els seus nou fills entre familiars pròxims per tal que se’n feren càrrec. A Heinrich només li restà de son pare un llibre d’història universal per a infants en què un gravat cridava la seua atenció per damunt de la resta: Enees fugint de Troia en flames, amb son pare Anquises i el seu fill Ascani.

Amb una mà de cartes tan adversa lliurada per la deessa Fortuna, no pogué estudiar i hagué de posar-se a treballar de ben jove. Fou en aquells anys quan conegué el moliner? Existiren de veres la nit de pluja, el bar i el rapsode dipsòman Niederhoffer o fou tot una invenció de Schliemann per a abillar-se més tard amb una pàtina llegendària? A qui li importa, en realitat? La bona veritat és que el xiquet abandonat sabé reeixir i es convertí en un jove amb instint depredador per als negocis que, en paraules de Javier Reverte, “comprava i venia, invertia, especulava, llegia, escrivia i aprenia” en una carrera enfollida cap avant. De manera buscada o no, estava replicant en el segle XIX la vella areté grega, la busca de l’excel·lència total i, així, en la fulla de mèrits empresarials que deixà, trobem, entre altres coses, que fou traficant d’armes en la guerra de Crimea de 1853 a 1855, amo de mines d’or en Califòrnia i accionista dels ferrocarrils del Brasil i els Estats Units d’Amèrica. I tot mentres creuava Europa com un tro a cavall de les propietats que posseïa en París, Londres, Nova York, Berlín i Sant Petersburg… Parafrasejant a Homer, la musa anava amb la llengua fora per a seguir i cantar les seues aventures.

Heinrich Schliemann en 1860, quan era mercader en Sant Petersburg

.

La petjada d’Odisseu

Poc abans d’aplegar als 50 anys el nostre heroi s’avorria. Tenia fama, comoditats i diners a cabassos, però havia consumit totes les metes marcades i es trobava atrapat en el taüt d’un pèssim matrimoni amb l’aristòcrata russa Ekaterina Lishin, a qui només li unien tres fills i el menyspreu que sentien l’un per l’altre, de manera que una vegada més decidí armar les naus i embarcar-se en el viatge definitiu, el que li demanava des de feia tant de temps el xiquet atònit interior.

El primer que feu fou separar-se de Lishin, el segon posar proa a Grècia, on, precedit per la seua fama, fou rebut com un segon Lord Byron (el poeta havia mort poc abans a Mesolongi en la defensa de la independència grega), i el tercer buscar-se una altra dona. Per a aconseguir-ho, hi ha dos versions lleugerament distintes: la primera diu que posà un anunci en els diaris d’Atenes que mereixeria capítol propi en la història de l’excentricitat, ja que el famós milionari anuncià que es casaria amb la jove que sabera recitar sense vacil·lacions la Ilíada en grec clàssic. La segona, més creïble, afirma que li ho arreglà per carta un vell amic seu, el clergue ortodox Vimpo, que vivia en Atenes. En tot cas, Schliemann tingué sort, perquè en compte del fosc moliner de la seua infància, qui complí el requisit homèric fou la bella i culta Sophia Engastromenou, de 17 anys. Els dos fills de la parella s’anomenaren Agamèmnon i Andròmaca i no parlarem amb sos pares altra llengua que el grec clàssic.

Amb la nova vida encarrilada, l’aventurer alemany es posà mans a l’obra i en 1870 creuà a Turquia (llavors part de l’Imperi Otomà) pels Dardanels, és a dir, l’Hel·lespont grec l’estret que separa les penínsules de Gal·lípoli i Anatòlia i tanca el pas entre les mars Egea i Màrmara. Ací cal recordar que els mites grecs tenien no només una funció literària, sinó explicativa del seu món. I de la mateixa manera que l’aventura de Jàson i els Argonautes és una llegenda per a esperonar el creuament del Bòsfor i la colonització de les costes del Mar Negre (la mítica Còlquida en la riba oriental del Pont Euxí), la Ilíada recupera els ecos d’una batalla que és anterior en cinc segles al cant homèric i que no tingué el seu casus belli en els ardors de Paris i Helena sinó en el control d’un pas estratègic de persones i mercaderies en la Mediterrània, i que no fou una guerra concreta, sinó que, com expliquen els historiadors, es tracta de la síntesi de molts enfrontaments espaiats en el temps. De fet, la importància estratègica de l’indret i la seua capacitat per a moure els hòmens a la guerra continuaria viva durant més de tres mil anys (a Churchill, per exemple, en 1914 el fracassat intent de fer-se amb els Dardanels per a ofegar a l’Imperi Otomà li costà el càrrec de Lord de l’Almirallat).

.

Una màscara i una moneda

Resseguint les descripcions dels textos homèrics, i amb l’ajuda del vicecònsol americà i també arqueòleg aficionat Frank Calvert, Heinrich Schliemann decidí comprar el tossal de Hirsalik (la fortalesa, en turc), a sis quilòmetres de la mar, enfront del golf d’Edremit (que rebia el nom de Troas en l’antiguitat), en la província turca de Çanakkale.

Ací, en la tardor de 1871, quan només feia tres dies que treballaven, trobà una moneda amb una inscripció que estigué a punt de parar-li el cor: Hèctor de Troia. Fou la confirmació que Schliemann tenia raó i l’inici de dos anys de faena febril en què, un a un, isqueren a la llum els diferents estrats d’assentaments de poblacions humanes en la zona: fins a 9 Troies superposades entre l’any 3000 a. C. i el 600 d. C. I entre totes elles, en l’excavació batejada com a Troia VII, aparegué la ciutat del rei Príam, datada entre el 1250 a. C. i el 1180 a. C.: n’eren testimoni puntes de fletxa, llances trencades, espases de bronze, esquelets mutilats i pedres de muralla en què pervivien les restes d’un gran incendi. El sagrat recinte d’Ílion era real. Els herois d’Homer estaven allí.

Però la terra encara havia de revelar un altre tresor de valor incalculable. En 1873 el matrimoni Schliemann-Engastromenou cavà mà a mà, sense ajuda de ningú (o això contà després ell), una porció de terra en què brillava alguna cosa i, després d’hores d’esforç, exhumaren una fabulosa col·lecció de peces d’or, plata i bronze que el milionari aventurer no dubtà a batejar com el Tresor de Príam, sense parar esment al fet que les joies pertanyien a l’estrat Troia II, més de 1.000 anys abans de l’existència de l’infortunat rei (i de la mateixa manera també batejà com a Màscara d’Agamèmnon una peça d’or trobada en Micenes a la qual cap evidència ha vinculat mai amb l’heroi grec, germà del rei Menelau).

Aquell tresor corregué una sort digna de la seua llegenda i, després que Schliemann el duguera a Grècia sense avisar les autoritats turques, fou espoliat i va acabar en Berlín, d’on després seria furtat pels soldats soviètics en la Segona Guerra Mundial fins a parar en el Museu Puixkin de Moscou, on es troba actualment.

Sophia Engastromenou en 1873 duent joies d’or del Tresor de Príam

.

L’home que ho somià tot

Heinrich Schliemann no fou un model ètic, ni tampoc de metodologia arqueològica o de respecte a la història i a països que devia percebre com a bàrbars i inferiors en drets a la culta i rica Europa occidental. De fet, segons Javier Reverte, destrossà tant com trobà i si no fou causant de mals majors fou únicament perquè es feia acompanyar d’altres arqueòlegs, estos sí professionals, com Wilhelm Dörpfeld, que pal·liaven com podien els excessos del seu cap. Però al seu amor infinit per Grècia li devem l’ombra d’un cavall i la reivindicació d’un temps que, en efecte, sí que existí. I també el dubte bellíssim que Aquil·les, Odisseu, Paris, Hèctor, Àjax, Hècuba o Helena foren els fantasmes d’hòmens i dones reals que escrigueren amb la seua sang la nostra història.

.

Treballadors de les excavacions de Troia