Recorde perfectament l’estiu de 2003. Ho recorde perquè a l’inici de juny va nàixer la meua filla, i les seues primeres setmanes les vam passar a la casa familiar que tenim al Vedat de Torrent. Recorde dia rere dia la calor inusual, sufocant, exagerada, però que percebíem com una simple i puntual digressió, una alteració de la temperatura amb certa i estranya permanència. En qualsevol cas, en aquell moment eixa circumstància novedosa entrava més en el terreny de les anècdotes que en el de les preocupacions. I com anècdotes recorde els calorosos sopars a la terrassa, tots mig despullats per aquella basca insuportable, que ens feia riure i suar a parts iguals, o el palmito de la iaia –rostre congestionat, queixa freqüent– colpejant-li sonorament el pit –un vell art que va perdent-se– com una màquina de percussió constant i perfecta o com la banda sonora d’aquell estiu, o els familiars que tornaren a mitat d’agost d’un viatge a Suïssa i ens contaven que allà la gent només parlava d’algunes neus que es tenien per perpètues, i que sorprenentment s’havien fos per tanta calor.

Quan contemple l’horror de l’estiu d’enguany, i llig estadístiques d’anys i dècades anteriors, aquell de 2003 ja es nomena particularment i apareix com un funest herald de tot el que havia de vindre. Allò va ser com un assaig que ara sembla fins i tot amable, i que se’n va anar i ens deixà respirar els estius següents sense massa complicacions. Sense desmeréixer eixa relativa tornada a la normalitat, les mateixes estadístiques mostren des de llavors i des de més arrere una tendència creixent i constant, un escalfament global que hem anat percebent a poc a poc, quasi sense adonar-nos, fins aplegar a esta realitat incòmoda de consecució de dies i nits terriblement calorosos, sense treva, sense pausa, sense descans. I no serà que no estàvem avisats. Científics i ecologistes ja venien advertint des de fa dècades del desastre, sense més respostes que la indiferència de la majoria o els renecs de la xusma negacionista del canvi climàtic, eixa caterva d’ignorants desvergonyits, en realitat víctimes però sempre aduladors servils i defensors acèrrims dels més poderosos, aspirants eterns a les seues posicions d’arrogants privilegis, eixes posicions que mai assoliran ni remotament, i que en eixa busca i en eixe suport incondicional i patètic cremaran les seues vides lamentables.

Als que tenim certa edat i hem viscut sempre ací no han de contar-nos el plaer perdut que era l’estiu. En qualsevol cas, hem patit des de sempre hores infernals com les que es donaven en aquells dies de vent de ponent, que una insòlita i encertada tradició els atribuïa una duració de tres jornades seguides, i que increïblement en passar eixe temps tot més o menys buscava un orde que es restablia, i tornàvem a instal·lar-nos en un oratge conegut i una calor raonable (la que coneixíem, la que ens era natural per costum), de vint i molts graus, i en unes nits que a vegades, en les matinades, requerien l’ús profilàctic del llençol. Ara la realitat és exactament la inversa: la normalitat és l’infern i l’excepció (quan es dona) és el respir. Una situació que podem viure com a anècdota, o ser-ne conscients de la seua voluntat de permanència, dels canvis que implicarà en el nostre entorn i en les nostres vides, i de quan i com pararà la cosa, si ha de parar. Totes eixes coses que ningú s’atrevix a dir, o a preguntar.

En estos dies ofegants m’enrecorde molt d’aquella frase tremendament reaccionària que s’atribuïx a Talleyrand, aquell geni i factòtum de la política francesa, a cavall entre els segles XVIII i XIX: “Qui no ha viscut abans de la Revolució no ha conegut la dolçor de viure”. Doncs això. No m’agrada el que veig i des del neguit inquiet pel futur sent una nostàlgia immensa per aquells estius que acompanyaren la meua infància i joventut. M’atreviria a dir -sense la menor por a equivocar-me- que dec tot el que soc a aquells estius.

Primer com a escenari de la felicitat, de tot eixe temps despreocupat dels dies de l’infant que vaig ser entre aigua, pins, poca roba, matins lluminosos i jornades que semblaven no tindre fi ni revers obscur, i que eren el pòrtic amable de tot un univers de descobriments que sempre es donaven i creixien com flors de l’estiu: l’amistat, els jocs, una allau d’olors i sabors que no s’acabaven mai, l’ànsia de certa autonomia personal que l’estació propiciava, la revelació dels cossos quasi nus i que misteriosament canviaven any rere any, i més avant la temptació de ser adults que ens donaven la relaxació estival dels horaris de tornada a casa o la llibertat de les motos, el secret –amagats en un racó– del tabac com un ritual evanescent i iniciàtic, l’arcà nocturn dels diferents alcohols o la pulsió impetuosa del sexe a certes edats, totes eixes coses que ens passaven sempre –o sempre d’una manera molt especial– en estiu.

Però d’igual importància que tot eixe escenari vital, l’altra part de la meua vida –la que va eixir dels llibres– va tindre també el seu inici en els estius. No sé que va ser abans, si la teorització del lloc a partir de les noves lectures, o les noves lectures triades per la fascinació que em provocava l’espai on habitaven aquells estius. Ho he contat ja en algun lloc. El meu avi va ser en bona part l’impulsor, el culpable d’aquell vici, sobretot en un estiu –el de 1984– on jo vaig descobrir i devorar les novel·les de Verne en una col·lecció en vint volums que compràrem, mentres ell revisitava eixes històries que tenia rovellades des de feia dècades. Una inoculació del verí més sagrat entre sol i agua, una addicció irrenunciable que em faria lector impenitent i que aniria compassant, estiu rere estiu, per mitjà d’autors que portaven dins eixe estiu que jo tant m’estimava: Albert Camus, Lawrence Durrell, Robert Graves, Konstantin Kavafis. Tot era estiu, fins i tot els hiverns que enyoraven la calor, en aquells dies.

De la mescla d’aquell escenari i de tanta literatura amerada de llum vaig establir una categoria mental, un culte d’ambició solar o un paganisme nou del qual jo era únic oficiant i fervorós súbdit, i propagandista discret perquè em trobava ben a gust a soles i sense interferències en aquell país de flors i mars, de crepuscles invariablement daurats i de nits inundades pel cant dels grills, benvolguts animals que homenatjaven en la seua desesperació sexual cada dia de llum que estava per vindre, i que indefectiblement els callaria.

Ara puc anar i tornar en un mateix dia dos o tres voltes, però llavors podia passar setmanes d’aquells estius sense baixar a València. Quan ho feia, per al madur adolescent que vaig ser aquella ciutat semideserta era un estrany i atractiu paradís que recuperava i em feia sentir-la encara més meua. Sense turistes, m’agradava vagar per la Ciutat Vella i passar per carrerons solitaris on la calor feia eixir olors antigues, com un perfum intens, com la vida intensa que jo desitjava. I era sempre l’estiu el temps dels prodigis i dels primers viatges, molt especialment d’aquells dos Inter-rail que en dos anys diferents em descobriren aquella pàtria meridional i solar que passava per Itàlia i Grècia fins arribar a Istanbul, i que va fixar-se per sempre a la meua ànima.

Jo admirava en una sort de postració, i com bàrbar dels boscos de Tràcia que arriba emmanillat a Roma, la temperatura reconeguda i repetida de l’aire en els matins refulgents i sense cap núvol al cel, el color bru i de bronze dels meus braços que el sol em regalava, l’atmosfera d’ensomni que es donava en les vesprades, les brises que anticipaven certa frescor o les nits perfumades de baladre, i mirava o imaginava just abans de dormir-me –quan la cama s’allargava buscant la part més fresca del llençol– les enramades blanques com benèvols espectres o la foscor violàcia de les buguenvíl·lies, la parafernàlia sagrada i incessant de la nit d’estiu.

D’alguna manera encara mantinc tota eixa particular mitologia, i en estos dies terribles té més que mai aquella categoria mental que tan pomposament vaig atorgar-li, i és refugi i consol en la tempesta, trinxera del record i de la realitat que negue, que amague, que intente oblidar i que substituïsc per aquell palau de la memòria que tan a sovint esdevé el millor patrimoni que pot tindre qualsevol, quan les coses no són exactament com ens agradarien, quan tot s’ompli massa d’eixe estat constant d’insatisfacció tan humà, tan revelador de les nostres febleses, tan disculpable.

M’atemorix este estiu que sembla instal·lar-se en les nostres vides i sent una desagradable i indesitjada commiseració pels xiquets i els jóvens als quals potser no els aplegue el fulgor immens, inoblidable i esplèndid d’aquells estius, i em dol que puguen acabar odiant la més bella de les estacions, almenys la que el nostre temps i els déus van propiciar-nos, i vull pensar que bona part d’este lament amarg siga només el d’un cos que ja no resistix tan bé com abans els embats de circumstàncies adverses, que potser els 20 anys i els cossos esplendorosos encara gaudixen o resistixen o són immunes a cert marc ambiental, que tot són exageracions i queixes infundades de qui no pot evitar, com un plany pel temps que tot ho devasta i tot ho deixa arrere, la idealització innocent però també certa d’aquells dies perduts, d’aquells estius.