Hi hagué un temps en què passejant pels carrers de València l’aparició de determinats llocs de venda ambulant anunciava, millor que el calendari, l’arribada d’una nova estació. Així, independentment de la climatologia, sabíem que havia arribat l’hivern quan les castanyeres ens oferien castanyes tretes del foc i embolcallades en una bossa de paper d’estrassa. De la mateixa manera, l’estiu arribava acompanyat de la inconfusible aroma de les panolles de dacsa torrades. La seua olor ens guiava fins a l’improvisat lloc on, protegides per les seues fulles i generosament adobades amb sal, per unes poques monedes ens regalaven un dels xicotets plaers de les caloroses vesprades de juliol, camí dels pavellons que s’instal·laven en l’Albereda amb motiu de la Fira de Juliol.

Els moviments socials i els grans períodes històrics rares vegades coincidixen amb la nostra manera de dividir el temps en anys, dècades o segles. Va començar realment el segle XIX el primer de gener de 1801? O ho va fer amb la Revolució Francesa o amb la difusió de les idees de la Il·lustració?  Va acabar el segle XVIII en 1800 o ho va fer després de la promulgació de la Constitució de 1812? El que resulta indubtable és que el segle XIX va ser un període convuls i al mateix temps fascinant, una època de transformacions socials, de grans invents i avanços tecnològics que van canviar la societat.

A València, el declivi del negoci de la seda, provocat per la plaga de pebrina que va atacar als cucs de seda, i la de la fil·loxera a les vinyes, van ser compensats, en bona part, per l’auge del cultiu de la taronja i l’arròs. L’aplicació de la màquina de vapor a la indústria i al transport, tant marítim com terrestre, va comportar una revolució que va canviar les relacions entre patrons i obrers, la manera de relacionar-se i comunicar-se els ciutadans, i l’aparició d’una burgesia desitjosa de mostrar el seu poder econòmic.

Després de l’inici de l’enderrocament de les muralles en 1865, la ciutat va començar a expandir-se i van sorgir noves oportunitats de negoci. Aquella classe acomodada, que havia viscut la Revolució de 1868, la caiguda d’Isabel II i el bombardeig de València a l’any següent, aspirava ara a exhibir públicament la seua prosperitat. I va ser en este escenari quan en 1871, amb un nou rei, Amadeu I, d’una nova dinastia, la de Savoia, la burgesia valenciana va voler plasmar eixe desig de fer visible la seua prosperitat en una gran fira de característiques similars a la que Sevilla celebrava des d’abril de 1847, però conjugant les seues possibilitats mercantils amb d’altres culturals i festives.

Les corregudes de bous organitzades amb motiu de la festivitat de Sant Jaume gaudien ja d’una enorme popularitat i atreien a nombrosos visitants. Si a més s’aconseguia que els veïns més acomodats no abandonaren la ciutat per a escapar de les calors estivals, es donaven les condicions idònies per a celebrar, en eixes dates, l’anhelada gran fira. El lloc triat va ser el passeig de l’Albereda, el lloc preferit per les classes altes de la societat valenciana per als seus passejos dominicals, tant a peu com en faetons, landós o calesses.

Però prompte els actes lúdics i festius van desplaçar els mercantils. A més dels pavellons per als més acomodats, la classe mitjana també va disposar dels seus. Focs artificials, música, balls, exposicions, competicions esportives i representacions teatrals, a més de les ja tradicionals corregudes de bous van ser els principals esdeveniments d’esta naixent fira, als quals en 1879 es van unir els Jocs Florals instituïts per Lo Rat Penat a instàncies de Constantí Llombart, els certàmens de Bandes de Música en 1886 i l’esdeveniment més popular, la creació en 1891, de la Batalla de Flors, promoguda per Pascual Frígola, baró de Cortes de Pallars, a l’estil de les que se celebraven per aquella època a Niça.

Amb el pas dels anys, les activitats van anar acoblant-se als nous temps. En 1900, els comerciants encapçalats per l’Ateneu Mercantil, van assumir per primera vegada l’organització de la Fira a conseqüència de les fortes discrepàncies en assumptes tributaris. Una cavalcada a mode de crida va recórrer els principals carrers de València. Els comerciants del carrer Sant Vicent es van encarregar d’engalanar el carrer a la seua entrada per la plaça de la Reina erigint la gegantesca figura d’un llaurador, batejat com el Tio Nelo, a mode d’arc de triomf, amb un peu en la vorera de l’establiment La Isla de Cuba i l’altre en la vorera de davant davant del Gran Hotel. Quatre anys després, serien Nelet i Quiqueta els qui en prendrien el relleu.

En 1901, la innovació va ser la cavalcada del Coso Blanco. En ella desfilava, sobre blanques carrosses el més granat de les jóvens burgeses valencianes, totes vestides de blanc, mentres des dels balcons engalanats amb cobertors i garlandes blanques, es llançaven serpentines, confetis i pètals de flors d’eixe color. L’experiència va tornar a repetir-se quatre anys després, limitant el seu recorregut al recinte de l’Albereda. També va canviar el color: en 1905 es va celebrar el Coso Rosa i, a l’any següent, l’Azul.

Enguany es complix un segle de la inauguració del que va ser el símbol per excel·lència de la Fira de Juliol, el Pavelló Municipal, obra de Carlos Cortina Beltrán, escenògraf i artista faller, autor també del pavelló flotant del balneari de Les Arenes, i entre altres de la cèlebre falla de la plaça Mariano Benlliure que tenia com a lema “De València a Nova York en els ales d’un parot” i que en 1928 va obtindre el primer premi. Este pavelló va substituir un altre anterior d’estil japonés, que alhora havia reemplaçat un altre d’estil àrab.

Constava de tres cossos de planta circular, dos escalinates i dotze fanals decoratius formats per cossos femenins de dos metres d’altura amb rams que sostenien cinquanta boles de cristall. Com passava també amb el pavelló flotant de Les Arenes, cada any es desmuntava i es tornava a muntar al següent, fins que 1972 va ser l’últim any en què es va instal·lar a l’Albereda. En finalitzar la fira es va traslladar als Jardins Municipals de Vivers, on va anar agonitzant lentament fins que un vendaval, en 1981, va acabar definitivament amb el gran símbol històric de la Fira de Juliol.

Encara que sempre ens quedarà el record i el sabor inconfusible d’una panolla torrada.