Mon pare celebrà l’entrada en l’adolescència incorporant-se com a aprenent en el taller de joieria de Ramon Marco, en el carrer Peu de la Creu. Alguna cosa tindria a vore amb aquella ocupació de plater sense arrels familiars que el taller es trobara a un pas del Mercat Central, on venien peix sa mare i sa germana, epicentre comercial i també social d’un barri cohesionat on les venedores coneixien a tot lo món, en aquell cor de la ciutat. Marco, potser, era client de la pescateria i la meua iaia li suggeriria la possibilitat d’ensenyar-li l’ofici a un xicon treballador i despert que no volien, per res del món, que anara en la barca. També, posats a especular, és probable que existira alguna vinculació entre el fet que mon pare treballara on naix “l’arc del moro Zeit, del Mercat al Tossal” i que la família del meu iaio matern visquera en aquells carrers. No debades mos pares s’acabaren coneixent i segur que no fon en el Cabanyal, poble que ma mare no havia xafat en sa vida.
Quan mon pare entrà d’aprenent, corria la temporada 58-59 i el Llevant havia fitxat a Wilkes per a liderar l’anhelat ascens a Primera. Estigué a punt d’aconseguir-ho en l’Insular de Las Palmas, en una promoció d’ascens elèctrica, tot i que l’holandés errant, molt poc professional, s’havia esborrat. El pare de Rafa Lahuerta, que era un poc major que el meu, va assistir a aquell partit junt amb un destacament de reclutes valencians que volgueren fer costat al somni llevantí: el grup paracaigudiste de Sidi Ifni, que parava per Canàries, fet immortalitzat per l’autor de Noruega en el seu relat “Un paraca en el Insular”.
L’estadi Insular està en les coordenades 28º07’37” N, pràcticament la mateixa latitud que Tarfaya (27º56’22” N), població que fon, al sud del Cap Juby, un enclau decisiu del Protectorat espanyol del Marroc… amb la denominació, entre 1912 i 1958, de Villa Bens, en honor al militar Francisco Bens, que tingué mando en plaza en la colònia espanyola del Sàhara durant dos dècades. Un parell d’anys abans de morir en 1949, Bens publicà les seues memòries. He escoltat moltes voltes, en dinarots familiars, l’anècdota segons la qual el General Bens telefonà a mon pare al quarter de Paterna, on feia la mili, interessant-se pel llinatge compartit, tan peculiar i poc comú. Ignore si el militar tingué descendents, perquè en el 49 mon pare era encara un xiquet.
L’enderroc de l’esplendorós Palau dels comtes de Parcent degué alçar una gran expectació entre el veïnat de les rodalies del Mercat. També l’explosió en una cuina del palau, poc abans, en què havia mort una dona que l’habitava. Era l’any 1965. En el solar s’urbanitzà l’actual plaça-jardí de Joan de Vila-rasa i mon pare ja s’havia convertit, amb el mestratge de Marco, en el gran joier artesà que seria durant la seua breu vida. Havia conegut a ma mare, es casarien, volarien a Mallorca de viatge de nóvios i just nou mesos després vaig nàixer jo. Molts divendres ma mare i jo anàvem en autobús a València, visitàvem alguna tenda i després preníem el sol tímid de la vesprada entre els jardins de Parcent, esperant que mon pare baixara del taller per a anar-nos-en a Xiva. Si tardava, jo li demanava a ma mare vore les fantàstiques andròmines tecnològiques de l’aparador del basar que hi havia en la planta baixa de la finca on estava el taller.
Mon pare forjaria l’anell amb un brillant engastat que sempre dugué com a aliança. Ja no queden sempres ni ningú capaç de forjar un anell com eixe. No ho sabíem encara, però la tecnologia que mostrava la poteta ufanosa, a través de l’aparador del basar, estava a punt de posar fi a tantes coses. Entre elles, als oficis. Com el de mon pare.
Fotos: Foll
