El Consell Valencià de Col·legis de l’Advocacia (CVCA) ha publicat, amb l’editorial Tirant lo Blanch i el suport de la Conselleria de Justícia, Nuestro derecho a decidir: presente y futuro del derecho civil valenciano, una obra col·lectiva que pretén reforçar una de les reivindicacions més persistents del valencianisme jurídic de les últimes dècades: la recuperació efectiva del dret civil valencià. El volum, de poc més de quaranta pàgines, reuneix cinc textos signats per Fernando Candela, Sofía de Andrés, José Ramón Chirivella, Vicent Soler i Javier Palao. Lluny de ser un manual acadèmic, es presenta com un llibre de divulgació i alhora de reivindicació institucional, dirigit tant als juristes com al conjunt de la societat valenciana.

El fil conductor és clar: els autors consideren que el territori valencià continua patint una anomalia constitucional que l’impedix exercir unes competències civils de què disposen altres territoris amb dret foral o especial, malgrat que l’Estatut d’Autonomia de 2006 va proclamar expressament la recuperació i actualització del dret civil foral valencià.

El primer capítol, escrit pel president del CVCA, Fernando Candela, explica precisament el paper que l’advocacia institucional ha assumit en esta defensa. Per a Candela, la recuperació del dret civil no és només una qüestió tècnica, sinó també un compromís amb la història jurídica valenciana i amb el mateix autogovern. El text repassa l’evolució dels Furs de València, recorda les sentències del Tribunal Constitucional de 2016 que van anul·lar les principals lleis civils valencianes i reproduïx extensament el vot particular del magistrat Juan Antonio Xiol, favorable a una interpretació molt més àmplia de les competències valencianes.

La segona aportació correspon a l’advocada Sofía de Andrés, que planteja una reflexió singular sobre el dret foral des d’una perspectiva de gènere. L’autora admet que inicialment desconfiava de qualsevol reivindicació dels antics Furs, atés que les normes medievals consagraven una situació clarament subordinada de les dones. Tanmateix, després de comparar diversos ordenaments forals peninsulars, conclou que la reivindicació actual no consistix a restaurar literalment un dret medieval, sinó a recuperar la capacitat d’autogovern que permet adaptar el dret privat a les necessitats de la societat contemporània. El dret civil propi apareix així com un instrument de modernització i no de regressió.

El tercer capítol, signat per José Ramón Chirivella, president de l’Associació de Juristes Valencians, analitza el procés polític i judicial dels últims anys. Chirivella descriu les resolucions del Tribunal Constitucional de 2016 com un punt d’inflexió que va frustrar el desenvolupament del dret civil valencià iniciat després de la reforma estatutària de 2006. També repassa els intents de modificar la Constitució per tal que la competència valenciana quedara clarament reconeguda, una reforma aprovada per les Corts Valencianes però que encara continua pendent de tramitació a les Corts Generals. L’autor sosté que encara hi ha diverses vies jurídiques per a resoldre el conflicte competencial i insistix que la reivindicació ha de mantindre’s viva.

Vicent Soler oferix una perspectiva més política i històrica. Per a l’exconseller d’Hisenda, la capacitat de legislar en dret civil forma part inseparable del procés de recuperació de l’autogovern iniciat amb la Transició. Soler recorda que el Regne de València disposava d’un ordenament jurídic complet fins a l’abolició dels Furs després de la derrota d’Almansa i interpreta la recuperació del dret civil com una conseqüència lògica del desenvolupament autonòmic. En este sentit, considera que l’autogovern no pot quedar limitat a competències administratives o financeres, sinó que ha d’incloure també la possibilitat de regular les relacions privades dels valencians quan així ho decidisquen democràticament les seues institucions.

La part més sintètica del llibre, però també probablement la més útil per al lector no especialitzat, és l’últim capítol, redactat pel professor d’Història del Dret i degà de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Javier Palao. Amb el títol El derecho civil valenciano. Un decálogo básico, l’autor resumix en deu punts les principals idees que expliquen què és realment el dret civil valencià, per què resulta rellevant i per què considera justificat reclamar-ne la recuperació.

Palao comença aclarint què s’entén per dret civil. Recorda que no es tracta del dret penal ni del dret administratiu, sinó del conjunt de normes que regulen les relacions privades entre les persones: el matrimoni, les successions, els contractes, la propietat, les obligacions o la família. És, per tant, el dret que acompanya els ciutadans al llarg de la vida quotidiana.

El segon argument consistix a recordar que el dret civil valencià no és una invenció contemporània ni una reivindicació purament simbòlica. Durant quasi cinc segles, els valencians disposaren d’un ordenament propi articulat al voltant dels Furs de València i desenvolupat posteriorment per les Corts valencianes. Aquell sistema jurídic va ser suprimit després de la Guerra de Successió pels decrets de Nova Planta de Felip V, però això no impedix que forme part del patrimoni històric valencià.

Palao insistix que la recuperació actual no pretén reproduir literalment aquelles normes medievals. Igual que han fet altres comunitats autònomes amb dret civil propi, es tracta d’actualitzar els principis històrics d’acord amb la Constitució, la igualtat jurídica i les necessitats de la societat actual. Ningú proposa restaurar institucions obsoletes, sinó recuperar la facultat de legislar.

Un dels punts centrals del decàleg és la distinció entre història i competència. Segons explica, el debat jurídic no gira entorn de si existiren o no els Furs —una realitat indiscutible—, sinó sobre la interpretació constitucional de les competències autonòmiques. La reforma de l’Estatut de 2006 va proclamar expressament la recuperació del dret civil foral valencià, però el Tribunal Constitucional va interpretar que la Constitució només permet desenvolupar aquells drets civils que continuaven vigents quan entrà en vigor la Carta Magna de 1978.

Palao considera que esta interpretació genera una desigualtat difícil de justificar, perquè altres territoris han pogut desenvolupar àmpliament els seus drets civils propis mentre els valencians han vist anul·lats les seues lleis. En conseqüència, el poble valencià disposa de menys capacitat legislativa en una matèria que forma part tradicionalment del seu autogovern històric.

L’autor també subratlla que disposar d’un dret civil propi no implica separar-se del sistema jurídic espanyol. Al contrari, totes les comunitats amb competència en esta matèria legislen dins del marc constitucional i respectant les competències exclusives de l’Estat. La pluralitat de drets civils és, de fet, una característica tradicional de l’ordenament jurídic espanyol.

En el decàleg apareix igualment una idea que travessa tota l’obra: el dret civil ha de servir per a donar respostes més pròximes als problemes socials de cada territori. La regulació de la custòdia compartida, del règim econòmic matrimonial o de les unions de fet responia a necessitats detectades en la societat valenciana i no a una voluntat de diferenciació política.

Finalment, Palao conclou que recuperar el dret civil significa recuperar una capacitat democràtica. No es tracta tant de reivindicar unes normes concretes com de defensar que siguen les Corts Valencianes les que puguen decidir, dins dels límits constitucionals, quines normes civils resulten més adequades per als valencians.

Precisament eixa idea explica també el títol del llibre. El “dret a decidir” a què al·ludixen els autors no remet al debat sobiranista que habitualment s’associa a esta expressió, sinó a la capacitat d’una comunitat autònoma per regular el seu dret privat en exercici de les competències que considera inherents al seu autogovern.

En conjunt, Nuestro derecho a decidir és una obra breu però molt representativa del consens que, des de fa anys, compartixen bona part del món jurídic valencià, diverses universitats, els col·legis professionals i nombroses institucions cíviques. Sense amagar el seu caràcter reivindicatiu, oferix una síntesi clara de l’estat actual del debat i dels arguments amb què els seus autors continuen defensant que la recuperació del dret civil valencià és encara una assignatura pendent de l’Estat autonòmic.