Les circumstàncies entorn de La invasión, que per primera vegada ara pot llegir-se completa, són peculiars, i fins i tot atzaroses. La novel·la va obtindre el Premio Ateneo 1955. El segon premi va ser per a Reducción al absurdo de Vicente Gaos. El guardó estava dotat amb “5.000 duros” i la publicació de l’obra[1].
L’obstinació de Carme Manuel, coordinadora per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de l’Any Maria Beneyto, en què es donara a conéixer el text complet té molt a vore amb esta trobada entre l’editorial Llibres de la Drassana, l’Ajuntament de València i jo mateixa concelebrant la recuperació d’una obra, la difusió de la qual va quedar interrompuda de manera tan abrupta.
La novel·la, amb el títol de Límites, havia sigut presentada amb anterioritat a diversos premis. En 1949 al primer Premi de Literatura de la Ciutat de Barcelona. El president del jurat era Lluís de Caralt i Borrell, i el secretari Martí de Riquer Morera. El guanyador va ser Bartolomé Soler amb la novel·la Patapalo. Entre les finalistes estava Mercedes Fórmica. Maria Beneyto va rebre un vot[2].
També va concórrer al Premio Internacional Primera Novela, promogut en 1947 per l’editor José Janés. Estava dotat amb 25.000 pessetes, i, si el guanyador era estranger, amb un premi d’honor de 10.000 a l’autor espanyol. Van compondre el jurat, en les seues diverses convocatòries, escriptors molt coneguts, com ara W. Somerset Maugham, Eugeni d’Ors, José Mª de Cossío o Pío Baroja, aconseguint un gran èxit de participació.
No sabem amb certesa quan es va presentar Maria Beneyto, ella creia recordar que va ser en 1950 i que va obtindre el tercer premi; segons em va comentar, el primer va ser per a un francés, i el segon per a un català (sic). Però, o bé va confondre el sexe del premiat, només el va guanyar una vegada una autora italo-francesa, o bé va pensar que Antonio Rabinad, l’últim guanyador, ho era.
En la convocatòria de 1947, fallada en 1948, el primer premi va ser per a l’escriptor uruguaià Rodolfo Lucio Fonseca amb Turris Eburnea, i els segons premis per a Francisco González Ledesma amb Sombras viejas i Màrius Gifreda amb Sis o set sirenes. En 1949 el va obtindre Geneviève Gennari amb Las primas Muller, i el segon Juan Antonio Espinosa amb l’obra Zubeldía: el libro de los siete mared. En 1950 Ildefonso-Manuel Gil amb La moneda en el suelo. En 1951, l’última edició del premi, el guanyador va ser Antonio Rabinad amb La noche de Juan Doriac.
En Límites apareix ja la figura d’un pare vulnerable i l’esforç de la filla per ser el seu suport, constant autobiogràfica reiterada en la seua producció literària. En este cas, Maria reconeix la influència de la novel·la Nétochka Nezvánova de Dostoievski, un dels seus autors favorits. En ella, la protagonista era una xiqueta el pare de la qual és un músic borratxo, la menuda ha de buscar-lo pels carrers i portar-lo de tornada a casa. En la seua novel·la, Beneyto elimina eixa sordidesa, i se centra en la sustentació i l’amor a un pare potser no preparat per a la cruesa material de la vida.
Després d’aquells concursos fallits, Maria reprén el text, el revisa, el modifica en part, i amb el títol de La invasión el presenta al Premio Ateneo. En eixe moment la jove escriptora té ja una trajectòria considerable i molts projectes, així els resumix en l’entrevista que li concedix a Pilar Narvión per a la revista Ateneo[3]:
Mi historial literario comienza el año 47, con la edición de mi libro de versos Canción olvidada. Ese libro contenía toda la producción poética de mi adolescencia, que… bueno, dejémosla dormir, (Sin embargo, te aclaro que no eran poemas de tipo amoroso, como suele acontecer, que algo es algo…). Luego estuve mucho tiempo callada –sólo publicando alguna cosita en revistas–, hasta el año 52, en que lancé otro libro de versos, ya mayorcito, con el título de Eva en el tiempo. Por entonces comencé a publicar algún cuento en revistas de noveles. Rumbos me dio un premio pequeñito, y otro Umbral (Tengo suerte, ¿sabes?, con los cuentos que presento a concursos. Casi todos me los premian). Así, en un concurso que organizó La Actualidad Española en el 53, tuve un premio, y otro fue el accésit de ATENEO, sin olvidar el de la Fiesta de las Letras de Tomelloso. Todos en el 53, que debió ser mi año de gracia, pues también en poesía me fue bien. La Diputación de aquí me concedió el premio Valencia de poesía, dotado con diez mil pesetas, al tiempo que obtenía un hermoso primer accésit del Boscán. Junto a un año tan pletórico de cosas, el 54 no trajo más novedad que la edición del libro premiado por la Diputación, Criatura múltiple. Y el 55…, esto. ¿Te parece poco? Concretándonos a novela, La invasión la tengo escrita desde hace cinco o seis años. Lo que hice es arreglarla un poco últimamente, y, sobre todo, abreviarla. Tego otra novela, que habré de volver a escribir si quiero aprovecharla, aunque ya no me gusta. Todas mis ilusiones las concentro en una que comienzo ahora, Las amazonas[4]. El tema es ambicioso y me puede un poco, pero espero sacarlo a flote, Dios mediante. Otra ilusión que tengo es la de formar un libro de narraciones[5]. Pero extenso. Y, claro, para eso necesitaría tener más material del que tengo… Así que voy a ponerme a trabajar en serio. Hasta ahora he sido muy perezosa; pero eso se acabó. (Y tendré que olvidar un poco la poesía –aunque me duela– que es lo que más me absorbe).
Encara que La invasión ja és una transformació de Límites, l’eix narratiu continua sent la relació de la xiqueta amb el pare, transsumpte de la seua verdadera experiència biogràfica. El personatge central és la xiqueta i la seua percepció dels esdeveniments, si bé, com li confessa a Pilar Narvión en la mateixa entrevista “puede ser también la tragedia del hombre de letras fracasado, encarnada en el padre de la protagonista (y quizá el protagonista real de la novela)”.
Acostem-nos a la vivència verídica en la qual s’inspira.
Per a Vicente Beneyto, son pare, empleat de banca, actiu membre de la UGT i autor teatral vocacional, la major il·lusió era estrenar les seues obres a Madrid. Va escriure diverses sarsueles, sainets…, versificats, i a voltes amb referències vivencials, com La piara, metàfora de la multitud que assetja a un individu no comprés, igual que segurament se sentia ell o Una mujer de Provenza, que abundava en la ficció, mantinguda després per l’autora, d’una suposada mare francesa. El mestre Lleó, conegut per la seua famosa opereta La corte del Faraón, li hauria animat a escriure peces més “sicalíptiques” –en expressió de l’època–, amb majors possibilitats comercials, i a provar fortuna a Madrid. Amb eixe propòsit, després d’un període en Peñaroya-Pueblonuevo (Còrdova) per qüestions sindicals[6], arriba a la capital, on romandrà fins a 1937, quan, fracassat, retorna a València amb tota la família. Este període serà el narrat en La invasión, encara que sense fer referència al pas per la població andalusa.
La caracterització de son pare, Antonio en la novel·la, és molt real; així, en el capítol IV ens diu: “Mi padre escribía para el teatro. Tenía talento. Pero se equivocaba. Se equivocaba en la medida en que uno confía no ya en el porvenir distante, sino en la urgencia de una situación difícil a ese talento, estático. Mi padre no sabía vivir, moverse entre la gente, adular. No sé qué hacía en el mundo con su extraña rectitud, sus ilusiones, su mundo íntimo”.
Tanmateix, esta i altres pareguts amb la seua vida no han de dur-nos a engany. El text és bàsicament autobiogràfic, però ficcionat. Es canvien noms, circumstàncies, s’afigen d’altres, i s’evita qualsevol referència a l’agitat context polític de la República i el començament de la Guerra Civil. Vicente Beneyto, sense ser un gran dirigent, va ser cofundador del sindicat de Banca i Borsa a València, va escriure discursos per a diversos polítics, va ser l’autor d’un celebrat poema a Pablo Iglesias, i secretari de la Federació de Sindicats de Peñarroya, en el període en què el partit socialista l’envia allí (episodi que, com he apuntat, tot i que transcorregut en el temps narrat per la novel·la, no apareix en ella). En 1955, quan guanya el Premio Ateneo, i més encara cap a 1950, quan es presenta al Premio Internacional de Primera Novela, l’autocensura en temes polítics està molt present (no oblidem que les primeres versions del text s’escriuen a la fi de la dècada dels 40, encara molt pròxima la Guerra Civil). Maria forma part dels perdedors; segons contava, sa mare va ser detinguda i rapada, i es va pretendre desenterrar a son pare per a assegurar-se que no estava fugit. Només més tard, en 1969, en reprendre l’argument en Antigua patria, se sentirà més lliure d’incorporar les referències històriques, i també en la seua continuació, Retorno a la ciudad del mar (inèdita fins a 2019).
En llegir les novel·les de base autobiogràfica de Maria Beneyto hem de tindre unes certes cauteles. Primer, si bé descriuen la realitat viscuda per l’autora, inclouen personatges i fets creats en exclusiva per a la narració; segon, fins i tot allò autobiogràfic està reconstruït segons la versió que desitja transmetre’ns, i, tercer, el relat oferit en entrevistes, i inclús en converses personals, és en alguns detalls transformat també literàriament. Siguem conscients d’estes capes de ficció narrativa, no per a censurar falsedats a l’autora, sinó per a no inferir suposades certeses. L’escriptor és amo no només de fabular, sinó de fabular-se.
Esta imatge del pare com a autor teatral –si bé fracassat– va ser perpetuada per Maria tant en les seues novel·les com en els seus records compartits. Segons ella, les obres s’havien perdut, perquè van deixar tots els escrits a un cosí que, davant del perill de vore’s involucrat amb un significat membre del partit socialista, les va cremar. Així m’ho va transmetre i així apareix en Retorno a la ciudad del mar, on es diu que el cosí, en este cas amb el nom de Ramonet, va destruir “algunos de sus versos, sin olvidar el dedicado a Pablo Iglesias, el libreto de ‘Mujeres de Roma’, sus dramas ‘La piara’, ‘Una mujer de Provenza’ y ‘El desertor’, documentación, cartas, fotografías en actos del partido, y aquella letra de ‘La Internacional’ en valenciano que suponíamos tan comprometedora, cosas que ya para siempre perdimos, sin posible recuperación en aquel fuego que el miedo propiciaba”[7]. Tots els títols corresponen a obres escrites pel pare; amb tot, no estan perdudes, ja que es conserven en l’Hemeroteca Municipal de València al costat d’altres. Hi ha en tot això una interessant ambivalència psicològica: d’una banda, durant molt de temps Maria minimitza la implicació política del pare i tot allò referit a ell –és el silenci amb què els vençuts evitaven qualsevol represàlia–; d’altra banda, en la seua creació literària ret homenatge a l’home que foy, sent cada vegada més explícita conforme passen els anys. Així, en el seu poemari Vida anterior, publicat en 1962 en la revista veneçolana Lírica Hispana, potser per la seguretat que li atorga la llunyania transatlàntica, s’atrevix a donar testimoni de la guerra, i recorda en un dels seus poemes la seua mort:
Mi padre
Se nos quedó en el hospital un día
en que mayo ponía lluvia y llanto
sobre la tierra herida de metralla,
mientras dos de sus hijos eran guerra
allá sobre el montículo del odio.
[…]
Él se quedó con la palabra España
espigada en los labios. Desde el centro
de la misma sustancia le crecía
entre el sufrir convulso y la amargura
que le colmaban hasta el fin. España…
(Ahora que estás hondo, diluido,
perdido, enmarañado, prisionero
de aquel nueve de mayo que te aísla,
sin una piedra en tu yacer anónimo,
tu lugar lo señala esa palabra.)
Nos dijeron que ya se había ido,
pero yo sé muy bien cómo mentían.
Quedó en el hospital y para siempre,
con sus manos de pluma de paloma
y su gesto de luz sobre la cama.
Y está allí como estaba, gris caído
sobre el dolor y la cabeza cana,
en los ojos dos manchas de ceniza
y la pujante y ruda calavera
horadando la piel. Allí. Esperando.
En estos versos es narren les circumstàncies reals: Vicente Beneyto va morir a València, en 1938, per un procés gangrenós fruit de l’esquirla d’una bomba.
Atés que amb el temps la nostra autora va perdent la por de reconéixer l’activitat política del pare, la seua insistència a dir que les obres del seu progenitor estaven perdudes només pot obeir a la constatació de la seua escassa qualitat literària, que no volia posar de manifest.
Fetes estes excepcions, la descripció dels seus esforços per estrenar semblen prou verídics, encara que potser no els fets concrets narrats en la novel·la: ¿va anar l’esposa amb els fills a oferir les obres o a impedir l’acomiadament del pare? No ho sabem. Sí que podem constatar que la trobada a Madrid amb el mestre Reig –transsumpte del mestre Lleó– i la posterior notícia de la seua defunció són ficticis en eixe moment, perquè Vicente Lleó Balbastre mor a Madrid en 1922, abans que la família Beneyto es traslladara a la capital. Els ànims donats pel compositor a l’incipient autor teatral degueren ocórrer amb anterioritat i van ser l’esperó per al seu fallit viatge cap a l’èxit. L’obra, no obstant això, va ser escrita, i amb música de Rodríguez Albert registrada com a Mujeres de Roma: opereta en un acto y tres cuadros [8].
Un detall a ressaltar és que en la novel·la es diu que el mestre Reig es va alegrar de poder parlar en la seua llengua amb el seu paisà. La mare es dirigix al pare a vegades com a “fill”, a més d’altres expressions en el text, i l’escriptora afirma que Vicente Beneyto va traduir la Internacional al valencià. Tot això, a més de la procedència familiar de zones valencianoparlants –d’Oliva el pare i de Catarroja la mare–, ens oferix dades per a calibrar la proximitat de l’escriptora amb una llengua que, no obstant això, no era la seua pròpia, en passar la infància i adolescència a Peñarroya i Madrid, no ser la parlada a casa i tampoc la triada per son pare en la seua creació literària. El bilingüisme de l’autora va ser sempre un voluntarisme lingüístic-emocional.
Tornant a l’atzarós deambular de la novel·la, després de la seua publicació interrompuda en 1955 en desaparéixer la revista Ateneo, les pàgines van tornar al calaix. Cap a mitjan 60 Maria entra en contacte amb l’editorial Prometeo, dirigida en eixe moment per Vicente Blasco-Ibáñez Tortosa, net del conegut escriptor del qual portava el nom. Li oferix el volum de relats Cuentos para un día de lluvia, però l’editor preferix una novel·la. Llavors Maria li entrega La invasión, però a Blasco li sembla molt curta i li diu que és necessari allargar-la. A tot córrer comença a incloure personatges i fets fabulats fins a aconseguir l’extensió requerida. Quan el destí del nou text pareixia traçat, l’editor li comenta que el Premio Ciudad de Murcia s’ha convertit en el millor dotat d’Espanya, per damunt del Planeta, amb dos-centes mil pessetes, i l’anima a presentar-se. Ho fa amb el títol La isla submergida, i el guanya en la convocatòria de 1968. És una fortuna per a l’època, que li servirà per a comprar un apartament a la platja de Cullera. El llibre, amb el títol d’Antigua patria, serà publicat per la mateixa editorial Prometeu en 1969.
És Antigua patria La invasión amb algun afegit? Serà Retorno a la ciudad del mar la continuació de les dos? Sí i no. Acostar-nos a allò narrat en conjunt ens aproxima al marc d’allò escrit en La invasióm. En ella, Beneyto retrata de manera més o menys fidedigna les seues vivències en l’etapa madrilenya, comprimix la història, incorpora fets que realment van ocórrer en el 38 i 39 a València, i, com he dit, no fa referència a la Guerra Civil. No obstant això, el context polític sí que estarà molt present en Antigua patria i en Retorno a la ciudad del mar. En La invasión el pare mor de malaltia, en Antigua patria, més d’acord amb el succeït, continua viu i torna amb la família a València, on, com es narra en Retorno a la ciudad del mar, mor. Este és el principal personatge la circumstància del qual canvia d’una forma fonamental, altres secundaris reapareixen amb diferents noms i podem veure’ls evolucionar en les tres narracions. El pas del temps, la infància perduda i el futur incert constituïxen una mateixa temàtica reiterada, tractada amb matisos distints en cada obra. Però l’autora no transcriu allò ja escrit (en un talla i apega, diríem hui), ho torna a escriure, encara que relate la mateixa situació, només trobem alguna frase idèntica. Per este motiu, podem llegir les tres novel·les sense una sensació reiterativa, com si allò narrat en La invasión fora una espècie de manuscrit enrotllat, que, en desplegar-se, ens remetera a una història més àmplia, on els mateixos successos adquirixen més matisos: un personatge recobra la vida i altres emprenen nous camins, si bé tots amb noms diferents: Elvira, la xiqueta, serà Luz; Julia, la mare, Clara; Antonio, el pare, Arturo Martorell; Ángel, el germà major, Melchor; la tia Nieves, Antonieta; donya Flora, l’hoste, donya Alicia… Alguns. amb desenrotllaments inesperats, així Luisito/Carlines i Eloísa/Begoña, als qui trobem en Retorno a la ciudad del mar convertits en modesta parella artística de la cobla. Uns altres són nous, com en Antigua patria el capellà Sr. Bernardo, l’amistat del qual amb el pare ens recorden un poc als Don Camilo i Peppone de Giovanni Guareschi, en la seua mostra de l’amistat entre els qui mantenen postures polítiques i ideològiques distants. Don Bernardo acabarà sent assassinat. Un altre personatge, també inexistent en La invasión, que apareix en Antigua patria, és Germán, militant de la FAI i miner, perseguit després de la revolució d’Astúries i a qui la família donarà asil. Estos, al costat d’altres amics del pare, li serviran a Maria Beneyto per a il·lustrar l’ambient social de la República i començament de la Guerra Civil.
Per més que en l’entrevista de Pilar Narvión apuntara l’autora el protagonisme d’Antonio, el pare d’Elvira –i en este sentit ens hem acostat a ell–, l’eix del relat és la xiqueta, des de la seua sensibilitat exacerbada i cert estupor enfront del pas dels esdeveniments. I així ho reconeix en la citada entrevista, davant les preguntes de la periodista:
—¿Cuál es el perfil psicológico de la protagonista?
—Ya te digo; es una criatura enfermiza, de sensibilidad excesivamente despierta, en quien, por esta razón, se polariza el sufrimiento de los demás. No es un retrato de niña muy alegre. Y sin embargo, no hay en él exageración. Es un retrato real.
—¿Un retrato real? ¿Qué quieres decir con eso? ¿Tiene algo que ver contigo la protagonista?
—Comprendo dónde quieres ir a parar con esta doble pregunta, pero no tengo ningún inconveniente en declarar la parte autobiográfica de la novela. Por lo pronto, queda localizada en el ambiente en que viví en mi niñez, porque yo fui a Madrid muy pequeña, con mi familia. Puedo decirte, sin embargo, que la novela está preparada para que parezca más biografía de lo que es, en lo cual tuve que echar mano de la literatura y novelar, novelar mucho[9].
La mirada de la xiqueta li servix per a mostrar un fresc de les classes populars, a les quals s’acosta amb l’empatia que sempre mostra cap als sers vulnerables, ens fem mal amb ella de les seues tribulacions: la tia Nieves, que acabarà –ho sabrem en Retorno a la ciudad del mar– reclosa en el manicomi de Jesús; Macario, el xic que arreplega deixalles entre el fem per a mantindre a la seua família; la solterona donya Flora intentant patèticament reconquerir un amor de joventut… La novel·la té un to coral, afí al realisme social de l’època, com en La colmena de Camilo José Cela (1950) o El Jarama de Rafael Sánchez Ferlosio (1956), però amb una perspectiva més centrada en allò introspectiu i en el procés psicològic d’Elvira. Interioritat que ja, des d’una altra classe social, la trobàvem en l’Andrea de Nada de Carmen Laforet (1944). Les escriptores d’esta època solen tindre un filat més fi de la subjectivitat en les seues novel·les, les protagonistes de les quals es nodrixen sovint d’experiències autobiogràfiques. Pensem també en Primera memoria (1959) d’Ana Maria Matute, en què l’adolescent Matia rememora amb dolor la seua infància durant la Guerra Civil. Esta simbiosi entre social-realisme i mirada introspectiva és una de les característiques –i dels assoliments– de La invasión.
Des d’este prisma podem captar el sentit profund de l’obra, que no és només la translació de la relació de l’autora amb el seu pare, ni el mer record de la seua estada a Madrid, ni la descripció del mitjà popular modest, sinó la fonda i desassossegant certesa del temps fugit, de la infància perduda.
El mateix eix es manté i desenrotlla en Antigua patria, que, com he dit, en principi es denominava La isla sumergida. Este títol i el de La invasión tenen la clau del missatge que ens vol transmetre l’autora.
L’illa submergida és l’espai imaginari on es protegix la xiqueta dels disgustos quotidians, un lloc per a somiar una altra realitat pròpia, fantàstica, on tot és possible, que guarda, en una imprecisa nostàlgia, el sabor marí de la València natal. Esta metàfora li servix per a obrir i tancar Antigua patria, que, en el seu encapçalament, porta la cita: “Tal vez la isla, puro nombre virgen de planeta o edén, antigua patria…”. En l’imaginari poètic de Maria Beneyto la mar té un sentit positiu de llibertat, encara que moltes vegades no se’ns permeta arribar a ell, i així ho expressa el títol del seu poemari El mar, desde la playa, perquè l’autora se sent també “dona de terra” lligada a la dura realitat. La imatge de l’Edén remitent en la seua obra a la figura d’Eva, la infància robada de la qual és la promesa d’un nou renàixer, ella serà qui amb la seua segona vinguda, dona messiànica, salve el món. Recordem el començament del seu poema “La inesperada”:
Eva la niña, nacerá del viento
y del amanecer
cuando se acabe
el tiempo, y el tiempo vuelva
a encarnarse en el sol.
Vendrá ilesa
y, a través de su infancia nunca usada,
descenderá pausada del asombro.
Totes estes referències implícites trobem en la metàfora de “l’illa submergida”. En ella, al costat de la xiqueta, només es permet la presència de Bis-bis, doble literari del gat real que degué abandonar al tornen a València i al qual, amb remordiment i el seu nom verídic, dedica el seu poema “Pisby”[10]:
Hasta que un día nos llamó la tierra
en donde estaban antes las raíces,
y a Pisby, tan leal calor, tan sombra,
lo traicionamos, lo dejamos solo
mirándole sufrir, gritar, llamarnos…
Y ahora, su rencor acude a veces
a hacerse pesadilla… Nos persigue
entre un rebaño de furiosas sombras
con sus rayas de luz, donde sabemos
que nos guarda, y mayando el desconsuelo.
[…]
Partir, i abandonar a este company, marca el final d’Antigua patria, la pèrdua de la infància i d’eixe espai resguardat d’intimitat en el qual s’aixoplugava: “—Adiós, Bis-bis. Con el gato trepando y cayendo mil veces, con el gato mayando su desesperación allá abajo, la isla se iba hundiendo mar adentro. Poco a poco. Hasta desaparecer”[11].
En La invasión, la protagonista, alter ego de Maria Beneyto, també és una xiqueta –allò narrat transcorre dels seus huit als seus catorze anys–, circumstància que no s’ajusta a la realitat, perquè quan en 1937 la família abandona Madrid, ella té ja dèsset anys. La reducció de l’edat, en circumscriure’s a la infància i primera adolescència, li permet, en les seues novel·les autobiogràfiques accentuar la ruptura amb el passat, i el començament d’una nova etapa vivencial.
La invasió ho és del temps, que ens transforma i desgasta: “A mi padre le salían las canas muy deprisa. Le iban invadiendo la cabeza como una nieve metálica. Aparecieron primero en las sienes y luego treparon con pasmosa celeridad hacia arriba. Mi padre sintió el frío de la invasión, y pensó muchas cosas que eran hermosas y absurdas, junto a otras que estaban rotas y se apagaban cada vez más”.
“Las abejas de la invasión” seran també eixos colps de realitat que jalonen l’edat adulta. La pobresa dels veïns units entorn del braser i la taula camilla. Don Cosme i donya Consolación, vinguts a menys i presumint el nóvio madur però molt ric de la seua filla Consuelito. Aquell estrany que va abusar de la tia Nieves en la foscor de l’escala, “cosas secretas de hombres y mujeres”. Les filles d’Adelina amb el seu ingenu desig de ser artistes. Les excursions dels xics al Manzanares. La mesquinesa libidinosa de Don Aurelio…
I a pesar de tot, d’allò trist i allò térbol, persistix l’egarrament d’allunyar-se de tot allò que va formar part de la nostra història. La invasió del temps ens desposseïx d’allò viscut, de manera abrupta fen els seus dits en els nostres dies per a allunyar-nos dels qui vam ser. Així ho percep Elvira quan, en créixer, es trenca la companyonia amb Ángel, el seu germà, convertit quasi ja en un home. Ella es resistix a la invasión del tiempo, de las cosas, de la vida […] algo en mí se oponía con fiereza, tercamente, al cambio… Yo no quería ser mujer. No quería de ningún modo. Me aferraba al mundo de la niñez con toda mi fuerza. No quería salir de él…”.
Més avant, en parlar de donya Flora, a qui lloguen l’habitació amb l’únic balcó solejat, Elvira, observant els seus vestits i joies, torna a ser conscient del canvi de l’edat, i continua rebel·lant-se: “Yo tomaba entre mis brazos la niñez mía y la alzaba a lo alto de mi cabeza, como si quisiera ponerla a salvo de un naufragio que estaba amenazándome”.
Tanmateix, no hi ha manera de detindre el procés, només per la mort, igual que Araceli, jacent amb el seu vestit de comunió, “no pudo ser mujer… iba para ángel”. Tal vegada els xiquets que vam ser es queden també amb ella, amb els xiquets morts, fixos en algun lloc, perquè han sabut resistir a la invasió; la resta, nosaltres mateixos, ja som uns altres, com ho és Elvira prenent el tren i, alhora, quedant-se en l’estació. Com ho serà Luz al costat de Bis-bis en l’illa submergida, com ho som tots quan ens mirem des de l’altre costat de les velles fotografies de la infància. Però no tot és nostàlgia, el tren continua la seua marxa, i –ho sabrem anys després–, arriba “a la ciudad del mar”. Amb un altre dolor, amb una altra esperança, perquè la invasió també és la invasió de la vida.
**********************************************************************************
