La historiografia valenciana acaba d’incorporar una nova obra de referència amb la publicació de «De lletres de color e de fulla». L’escriptura en la pintura valenciana (segles XIII-XVI), de l’historiador Julio Macián Ferrandis, editada per Publicacions de la Universitat de València. El volum és el resultat de diversos anys d’investigació dedicats a un aspecte tan present com sovint ignorat de l’art medieval: els textos que apareixen en retaules, taules, filacteris, llibres representats i altres elements pictòrics.
Format en la Universitat de València i especialista en història de la cultura escrita, Macián ha centrat bona part de la seua trajectòria investigadora en l’estudi de les inscripcions i les pràctiques escripturàries de l’edat mitjana i la primera modernitat. La seua tasca s’ha desenvolupat sota el mestratge del catedràtic Francisco M. Gimeno Blay, una de les figures més destacades de la història de la cultura escrita a Europa. Fruit d’eixa línia de treball, l’any 2022 va defensar la tesi doctoral Studiose litteras in picturis attendere. Estudi i edició de les inscripcions de la pintura valenciana (1238-1579), de la qual deriva el llibre ara publicat. Actualment és professor en el Departament d’Història Medieval, Moderna i Ciències i Tècniques Historiogràfiques de la Universitat d’Alacant.
La investigació naix d’una constatació sorprenent: els textos presents en la pintura valenciana medieval i renaixentista han sigut els grans oblidats tant pels historiadors de l’art com pels especialistes en paleografia i epigrafia. Tot i que abundants obres incorporen paraules, frases bíbliques, antífones, invocacions o identificacions de personatges, poques vegades s’havia estudiat de manera sistemàtica quin era el seu origen, com es confeccionaven, quina funció exercien o com eren percebudes pels contemporanis.
Així, per a respondre a estes qüestions, Macián ha analitzat centenars d’inscripcions conservades en la pintura valenciana produïda entre la conquesta de València per Jaume I i la mort de Joan de Joanes, és a dir, entre 1238 i 1579. L’obra estudia els protagonistes que intervenien en la confecció dels programes epigràfics —clients, pintors i assessors culturals—, les fonts textuals emprades, les llengües utilitzades, els tipus d’escriptura representats i els processos materials que conduïen a la incorporació de textos en les pintures.
El llibre també mostra que aquelles inscripcions no eren simples complements decoratius, sinó que en molts casos contribuïen decisivament a la interpretació de les escenes, identificaven personatges, reforçaven missatges doctrinals o devocionals i establien una relació directa entre la imatge i la paraula. Segons defén l’autor, comprendre plenament l’art medieval requerix estudiar conjuntament textos i representacions visuals, ja que formaven part d’un mateix programa de comunicació cultural i religiosa.
L’estructura del volum reflectix eixa ambició. Després d’una introducció metodològica, l’autor aborda els fonaments dels programes epigràfics, les seues fonts bíbliques, litúrgiques i literàries, els suports sobre els quals s’inscrivien els textos i les diferents escriptures emprades. Posteriorment analitza els mecanismes de producció dels epígrafs pictòrics, des dels contractes i les mostres fins a l’execució material, i conclou amb una reflexió sobre les funcions que exercien en la societat valenciana dels segles medievals i renaixentistes.
En definitiva, amb esta publicació, Macián posa a l’abast del públic una part substancial de la seua investigació doctoral i oferix una perspectiva innovadora sobre el patrimoni artístic valencià. El resultat és una obra que permet llegir els retaules d’una nova manera, atenta no només a les figures, els colors i les composicions, sinó també a les paraules que els artistes van pintar sobre la fusta daurada i que, durant segles, han restat en un discret segon pla. Ara, gràcies a este estudi, eixes lletres tornen a ocupar el lloc central que van tindre en la cultura visual dels valencians de l’edat mitjana i del primer Renaixement.
