La recuperació i publicació de la correspondència mantinguda entre el tinent coronel Manuel Uribarri i l’escriptor i dirigent valencianista Josep Castanyer ha permés rescatar un valuós testimoni de la memòria política i cultural valenciana del segle XX. Les vint-i-dos cartes conservades, editades per Josep Palomero en l’article “La correspondència entre Manuel Uribarri i Josep Castanyer” del darrer número de la revista Laberintos, documenten la relació entre dos destacats valencianistes exiliats després de la derrota republicana de 1939 i oferixen una mirada directa a les seues preocupacions polítiques, les dificultats de l’exili i, sobretot, el seu compromís emocional amb el País Valencià.

L’epistolari, que comprén cartes escrites entre 1944 i 1949 des d’Orà, París i l’Havana, posa de manifest la complicitat personal i ideològica entre dos hòmens que havien compartit responsabilitats durant la Guerra Civil. Uribarri havia sigut el comandant militar de la 46 Brigada Mixta, mentre que Castanyer n’havia exercit de comissari polític. Aquella experiència comuna es transformà en una amistat duradora que va sobreviure a la dispersió geogràfica imposada per l’exili. L’edició ha estat possible gràcies a la generositat d’un dels nets de Josep Castanyer, José Muñoz Castañer, que ha conservat i cedit als estudiosos l’arxiu del seu avi.

Dos trajectòries valencianistes marcades per la guerra i l’exili

Manuel Uribarri Barutell (Burjassot, 1896 – Veracruz, 1962) és una de les figures més singulars i menys conegudes del valencianisme republicà. Militar de carrera, participà activament en la derrota de la sublevació militar a València en juliol de 1936 i organitzà la coneguda Columna Uribarri, que intervingué a Eivissa i Formentera en l’agost d’aquell mateix any. Posteriorment comandà l’esmentada columna, també denominada Columna Fantasma, i arribà a ser nomenat cap del Servici d’Intel·ligència Militar de la República. A més de la seua activitat militar, desenvolupà una intensa tasca cultural i valencianista, tant abans com després de la guerra, com a periodista i propagandista republicà. Després de l’exili passà els anys 40 i 50 a Cuba abans de traslladar-se a a Mèxic, on va morir en 1962 en una situació econòmica precària.

Per la seua banda, Josep Castanyer Fons (València, 1900 – París, 1951) fou un destacat autor teatral, periodista i dirigent polític valencianista. Durant els anys 30 participà activament en la vida cultural valenciana, escrigué nombroses obres teatrals i formà part del consell de redacció d’El Poble Valencià. També impulsà el Centre d’Actuació Valencianista i acabà presidint el Partit Valencianista d’Esquerra, una de les principals organitzacions del valencianisme republicà. Triat regidor de l’Ajuntament de València en 1936, defengué activament l’Estatut d’Autonomia i ocupà diverses responsabilitats municipals, com ara la de tinent d’alcalde. Després de la derrota republicana embarcà cap a l’exili al vaixell Stanbrook amb el seu germà Angelí Castanyer, passà pels camps nord-africans i acabà establint-se a França, on fou un dels fundadors de la Casa Regional Valenciana de París el 1946.

La correspondència publicada mostra dos personalitats diferents però complementàries. Castanyer apareix com un intel·lectual reflexiu, preocupat per l’organització política i cultural del valencianisme a l’exili. Uribarri, en canvi, es manifesta més emocional, marcat pels conflictes interns de la República i per les injustícies que considerava haver patit durant la guerra. Els dos compartixen, en tot cas, una mateixa fidelitat a la llengua, la cultura i la identitat valencianes.

La Columna Uribarri o Columna Fantasma pren en agost de 1936 el poble de Valdelacasa del Tajo, prop de Talavera de la Reina, i enarboren la bandera republicana espanyola i la valenciana a l’ajuntament

.

Cartes plenes de patriotisme, nostàlgia i esperança

L’aspecte més destacable de l’epistolari és probablement la força sentimental amb què els dos corresponsals expressen la seua vinculació amb València. En les cartes apareixen constants referències a la situació del país, a la necessitat de mantindre viu el valencianisme i a l’esperança d’un futur de llibertat.

Uribarri, per exemple, convertix el valencianisme en l’eix central de la seua activitat política. En una carta enviada des de l’Havana en agost de 1945 escrivia a Castanyer: «Mi lucha valencianista continúa. En realidad, este es nuestro camino. A Valencia y por Valencia. Lo demás todo es ya circunstancial». I afegia immediatament que les notícies que rebia de la seua terra demostraven l’existència d’«un gran movimiento de fondo valencianista que conviene mantener puro en sus ideales y proyecciones políticas».

Aquella defensa del valencianisme no era una simple reivindicació política, sinó una autèntica actitud vital. El mateix Uribarri afirmava en un article publicat en una revista de l’exili que «para ser valenciano no basta haber nacido en Valencia». Segons ell, calia «sentir a Valencia, amarla y estar siempre dispuesto a proclamar con orgullo ese origen patrio». Encara més, sostenia que un autèntic valencià havia de treballar per la cultura, l’economia i la personalitat col·lectiva del seu poble, i concloïa amb una imatge especialment poderosa: «hemos de ser valencianos, sea como sea, a costa de todos los sacrificios, llevando nuestra senyera clavada en el corazón».

L’emoció també aflora quan Uribarri rep una carta escrita en valencià per Castanyer, qui en la seua primera lletra conservada, enviada des d’Orà a Cuba en desembre de 1944 havia acabat dient: «N.B. No t’escric en valencià, per por a la ignorància dels indispensables “interventors”». Posteriorment, però, en juny de 1945, Castanyer s’atreví a fer-ho, amb les següents paraules:

Distingit amic:

.

No sé si aquestes línies arribaran al teu poder perquè no he pogut defugir l’imperatiu espiritual d’escriure’t en valencià i sabut és que des d’Isabel II a Franco, l’uniformisme imperialista de les castes espanyoles ha fet possible que el món oficial no reconega la nostra llengua. Quan Roger de Llúria afirmava que ni un sol peix podria creuar el Mediterrani sense portar al llom les quatre barres i Cervantes feia en el Quixot l’emocionant elogi de la nostra literatura i les lleis internacionals de navegació se codificaven en valencià; quan s’instituïa a València la primera democràcia europea donant al poble (als plebeus) representació directa a les corts legislatives i era possible que un jurat valencià diguera al rei «Cada u de nosaltres val tant com vós i tots junts, més que vós». Quan la nostra universitat era llumenària per al mon sancer i els hòmens de la mar de totes les costes mediterrànies parlaven valencià, que lluny estava el món de pensar que els interessos familiars de la reialesa espanyola podia malbaratar la llibertat dels pobles ibèrics, junyint-los al carro triomfal del cerrilisme estatal…

.

D’Isabel II a Franco, l’Espanya decadent i arbitrària, la de «los tristes destinos», la que ofegava en sang tota rebel·lia contra el dogma, la que assassinà als comuneros de Castella i als agermanats de València, la que afusellà a Ferrer [i Guàrdia] i se sublevà contra les llibertats populars i la justícia humana, eixa Espanya ha portat sempre, sempre, la tràgica i paradoxal divisa d’«España una, grande y libre»… Sí, la d’ells; la del «derecho de pernada», la de la Inquisició, la del senyoritisme analfabet, immoral i agressiu, la dels trabucaires, la dels cacics, la de «abajo la inteligencia ».

.

Però l’Espanya lliberal i lliberadora, la que pren força i raó en el treball i en la justícia, la que nega els privilegis de casta i fa als hòmens lliures dins d’una comunitat humana, eixa Espanya no és la d’ells. Per això la destruïxen, per això la convertixen en un gegantesc camp de concentració, per això li imposen la uniformitat de llengua, d’esperit i d’esclavitud, perquè aixina els poderosos seran omnipotents, els botxins magistrats i els vulgars escalatorres es convertiran en ministres…. mentres que els hòmens… els hòmens, seran els fantasmes silenciosos d’una provessó infinita en la nit eterna.

.

És per açò que ‘La Veu de València’ ens ha portat el reconfort d’una compensació espiritual. La veu amiga, la veu fraterna que ens arriba de l’Havana per l’emissió radiofònica de ‘L’Hora Valenciana’ ha estat per a nosaltres, valencians i valencianistes, una emoció tan íntima, que hem sentit de bell nou renàixer l’esperança en el potencial espiritual del nostre poble i en la voluntat indestructible de la seua llibertat.

.

És també per açò que no hem pogut amagar el desig de portar testimoni d’agraïment i admiració als organitzadors i mantenidors d’esta labor tan patriòtica, i no hem trobat altre mig d’expressió que el de la nostra llengua, ni podríem acabar estes línies sense un crit de VISCA VALENCIA LLIURE!, VISCA L’ESPANYA REPUBLICANA!

.

Pel Partit Valencianista d’Esquerra.

Unes setmanes després de rebre la carta, el 31 d’agost de 1945, Uribarri li confessava que: «Lamento profundamente no saber escribir como tú en nuestra querida lengua valenciana para contestarte con los mismos acordes nativos». Aquella expressió revela fins a quin punt la llengua, que parlava, però no escrivia amb fluïdesa, continuava sent un element central de la seua identitat personal, tot i els anys de separació de terres valencianes. De fet, just e aquelles dates, sí que es conserva una breu dedicatòria que Uribarri volgué fer-li a Castanyer en valencià, tot recordant que «en el seu espirit de amor a l’art no vullgué destruir el Monasteri de Guadalupe y bombardechà la fàbrica d’armes de Toledo»:

Dedicatòria d’Uribarri a Castanyer, en valencià, signada en l’Havana el 25 d’agost de 1946

.

De fet, al cap de mig any, l’11 de gener de 1946, Uribarri s’animà a escriure a Castanyer una carta sencera en valencià, parlant de la possible fi de la dictadura franquista, després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial:

Queda poc. El teló de l’últim acte del drama d’Espanya, està a punt d’alçar-se. ¡Atra vegà la monarquia de dret diví! ¡Pense que serà allà per al 23, sant de D. Alfonso, i en el monasteri de Na Sinyora de Guadalupe… Dies més, dies menos. Lo que no puc, ni m’atrevix a endevinar és com acabarà la funció… vorem, vorem. Si hem de parlar en nostra pròpia sinceritat, et diré lo mateix que dia Cambó, i l’experiència terrible d’esta terra m’ha fet compendre en tota claritat: «¿Monarquia? ¿República? ¡¡Valencia!!»

.

Hora és de que els valencians, siga lo que siga lo que vinga, pensem que som valencians i que Valencia es lo primer. Lo demés, es el trage. ¿Un disfraç? Entonces, va bé la monarquia… ¿Un trage d’etiqueta, representatiu de la hipocresia del sigle? Siga la República centralista, com la d’Alcalá Zamora… si volem un trage a la mida i acompassat a nostres personalitats… un trage, per a una «República de Trabajadores» com es dia en la Constitució del 31. Entonces no cal parlar més. Tots sabem que el que paga té dret a vestir-se al seu gust i com puga, segons les seues forces econòmiques i el físic peculiar. És precís reconéixer que anda el dia de hui, Valencia ha segut vestida pels seus enemics…

.

Per això, el crit que s’alça del cor al llavis, en esta hora crítica, del meu pit valencià, no és ni ¡Viva la República!, ni ¡Viva el Rey!, és: ¡¡¡VIXCA VALÈNCIA LLIURE!!!

.

Perdoneu les faltes d’esta mi primera carta valenciana i recibiu un fortíssim abraç del vostre amic i paisà,

Molt poc abans, li havia escrit una altra carta en què denunciava les atrocitats que encara succeïen a València, especialment contra els valencianistes:

Estos días ha pasado por aquí y hemos departido ampliamente de Valencia Vicente Asensi, el esposo de Gloria Llorca Blasco Ibáñez, que con ella marcha a reunirse con Libertad a México. Cuentan horrores. El pan, a 5 pta, 250 gramos.

.

Las palizas a las pobres mujeres valencianas a la orden del día. Para el bárbaro gobernador Planas Tovar era más delito ser valencianista que republicano. Los valencianistas han sido perseguidos a muerte. Luisito Martí, el de Postre Martí, ha sido destituido de la presidencia del Comité Fallero por su amor a Valencia… El canónigo Juan Benavent ha estado un año sin permiso para sus sermones por expresarse en defensa del sentimiento valenciano…

.

Seguimos siendo la cenicienta de España. ¿Hasta cuándo?

I en aquells mateixos dies, Josep Castanyer li informava dels debats entorn del futur del valencianisme, i d’apostar per una via catalanista o una de valencianista, que mantenia llavors amb Gaetà Huguet:

Sobre este mismo tema mantengo una polémica con D. Cayetano Huguet, que se encuentra en Montpellier y observo que había sido ganado por esta perspectiva de separarse de Castilla, enganchándose al carro victorioso del pueblo catalán. Esto me recuerda el cuento del portugués, perdonando la vida a quien le sacase del pozo. Yo entiendo que ante todo hay que formar una conciencia nacional en nuestro pueblo y un sentido heroico de su libertad. Conquistando el respeto y el derecho de autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca o permaneceremos dentro de los limites políticos de nuestra personalidad, sin olvidar nunca la universalidad de nuestros principios y sin sacrificar sentimientos a las conveniencias. Eso de «Cataluña estricta» y la «Cataluña gran», me recuerda la «Gran Alemania», el «generalísimo de todas las rusias» y la «España, una, grande y libre» del vaticanismo castellano.

La correspondència mostra igualment la voluntat dels exiliats de reconstruir espais de sociabilitat valenciana a l’estranger. Des de París, Castanyer treballava per organitzar una Casa Regional Valenciana que servira no només com a punt de trobada dels expatriats, sinó també com a instrument de projecció política i cultural. Uribarri compartia plenament aquella visió i insistia que les entitats valencianes havien de ser «un foco propagador de nuestra causa» i un instrument per a «cimentar y consolidar con firmeza las ideas básicas que perseguimos». Amb tot, trobava moltes dificultats per a fer-ho a la capital de Cuba, on residia:

Aquí en La Habana, la colonia valenciana es pequeña y mal avenida. No hay ni un casino valenciano por las rivalidades internas. No había dinero para mantener una hora radial. Yo lo conseguí y pagan una gran cantidad muchos catalanes a los cuales, nosotros, de cuando en cuando, les hacemos un homenaje, pero Valencia es la que patrocina todo y habla la última.

.

Ya la opinión cubana se ha dado cuenta de nosotros y hay un comercio cubano que se llama Valencia y el otro día conseguimos que se inaugurara un soberbio cine que estaban construyendo que se llama Cine Negrete con una película valenciana. Con La barraca, de Blasco Ibáñez. ¡Y sube el papel valencianista! Comprendes… Luego, cuando la espiritualidad esté madura, montaremos una buena casa con ayuda ajena que se llamará Centro Valenciano, como ya lo hubo. Yo lo resucitaré y allí nos ayudarán los de Baleares y Murcia, etc., etc. ¡Los que quieran! Pero el nombre y la dirección será de Valencia.

 

.Esta es «la meua llavor de formigueta». Después, si triunfara la República, antes de marcharme de América dejaría establecida en estas repúblicas una cadena valenciana que transmitiese los programas que diéramos en Valencia… Y «¡avant, sempre avant!» Después de nosotros vendrán otras generaciones a las que les habremos dejado un camino que seguir y un terreno donde sembrar… Es toda mi ilusión de viejo.

La publicació d’este epistolari permet també entendre millor les xarxes valencianistes que continuaren actives després de la Guerra Civil. Tant Uribarri com Castanyer mantingueren relació amb altres figures destacades de l’exili republicà i del valencianisme, i les cartes evidencien la voluntat de preservar una identitat col·lectiva malgrat la dispersió geogràfica. En total s’han conservat vint-i-dos cartes intercanviades entre 1944 i 1949, encara que Josep Palomero documenta l’existència d’algunes altres que s’han perdut. El conjunt constituïx una font de gran valor per a conéixer no sols la trajectòria dels dos protagonistes, sinó també les esperances, les decepcions i els ideals d’una generació que va haver de continuar defenent el valencianisme lluny de casa.

Vora un segle després de l’inici de l’exili republicà, les paraules d’Uribarri i Castanyer continuen transmetent una sorprenent actualitat. Entre la nostàlgia i la reivindicació, entre la memòria i l’esperança, les seues cartes mostren que per a molts exiliats la derrota militar no va significar la renúncia als seus ideals. Ben al contrari: els van convertir en una causa moral que continuaren defenent des de l’altra banda de l’Atlàntic i des dels racons més diversos d’Europa, sempre amb la mirada posada en el país dels valencians. Com afirmava el mateix Uribarri, «Avant, sempre avant!».

Foto de portada: La Columna Uribarri enarbora la Senyera valenciana en el castell d’Eivissa el 8 d’agost de 1936

.

Membres de Columna Uribarri o Columna Fantasma