Arribar a França des de l’aire és entendre, abans de tocar terra, la dimensió d’un país que continua pensant-se a si mateix com una potència. Des de la finestreta de l’avió, l’aeroport Charles de Gaulle apareix com una ciutat pròpia: pistes infinites, terminals gegants i una acumulació quasi militar d’avions d’Air France alineats sobre l’asfalt. Tot sembla immens, calculat, solemne. Una entrada perfecta a la República Francesa.

Vaig viatjar amb un amic fins al nord de París per a passar uns dies entre parcs d’atraccions i pobles tranquils de la regió de l’Oise. Ens allotjàvem a Survilliers, una localitat menuda situada molt a prop del Parc Astérix. Com els dos ja havíem estat abans a París, vam decidir repartir-nos els plans del cap de setmana: el diumenge el triaria ell i el dissabte jo. Així va ser com, buscant algun lloc interessant pels voltants, vaig acabar trobant Chantilly i el seu palau.

Chantilly no té res a vore amb la França que apareix constantment en televisió: les protestes, els sindicats, les vagues, les manifestacions multitudinàries o la defensa quasi identitària de l’educació pública i de la igualtat d’oportunitats com a herència directa de la Revolució Francesa. Allí desapareix, almenys en aparença, tota aquella tensió republicana que ha convertit París en el gran escenari polític europeu de les últimes dècades.

Chantilly és una altra cosa. Un espai silenciós, elegant i estranyament contingut. Un lloc on el temps sembla avançar amb més lentitud i on encara es percep la persistència d’una França aristocràtica que mai no ha acabat de desaparéixer del tot.

Passejant pels voltants del palau, la sensació era precisament eixa: la d’haver entrat en una espècie de representació permanent de l’alta societat francesa. Famílies benestants arribaven per a celebrar bodes en salons tancats a l’exterior. Des d’algun clavill, el meu amic i jo podíem entrevore les taules preparades, els vestits i una fanfàrria interpretant peces amb instruments de vent-metall. Tot desprenia una elegància molt continguda, quasi ritual, com si aquell món continuara funcionant amb normes pròpies i perfectament delimitades.

Als jardins hi havia venda de flors. La gent passejava sense pressa entre les paradetes, prenia el sol sobre la gespa o feia esport pels camins que envolten el domini. També resultava inevitable fixar-se en la presència constant dels cavalls i l’activitat eqüestre, una de les grans senyes d’identitat de Chantilly. Mentrestant, els restaurants desplegaven els seus jardins d’estiu –els jardins d’été– entre arbres perfectament cuidats i terrasses elegants.

Vaig sopar en un d’ells, Le Vertugadin, on era impossible no percebre també eixa gran obsessió francesa pel producte propi. Els vins, els formatges, la manera de servir i la defensa orgullosa de la cuina local convertien el sopar en una prolongació més d’aquell univers refinat i profundament francés. Amb una excepció: el meu francés de quart d’ESO no sonava igual que en les pel·lícules. Una França molt conscient del valor comercial i simbòlic d’allò que produïx i que continua mirant el món des d’una certa superioritat cultural.

El mateix palau és també una paradoxa històrica. L’edifici original va quedar destruït arran de la Revolució Francesa i el que hui s’alça davant dels visitants és, en gran part, una reconstrucció del segle XIX. Com si la noblesa haguera intentat reconstruir no només un edifici, sinó també el record material d’un món desaparegut.

Dins del palau es conserva, a més, una de les col·leccions d’art més importants de França fora del Louvre. El propietari va deixar estipulat que les obres només podrien continuar exposant-se si mai abandonaven Chantilly. I hi ha alguna cosa profundament simbòlica en esta decisió: l’art convertit en patrimoni immòbil, vinculat per a sempre a un territori concret i també a una determinada idea de classe i d’exclusivitat.

Només a l’endemà, en entrar al Parc Astérix entre atraccions i espectacles, vaig adonar-me que aquell univers també deia moltes coses sobre França. La idea irreductible dels gals resistint davant l’Imperi Romà encaixa perfectament amb una determinada manera que tenen els francesos d’explicar-se a si mateixos: un poble orgullós de la seua identitat, ben conscient del pes simbòlic de la seua història i especialment gelós de la seua singularitat cultural davant d’un món cada vegada més uniforme. Fins i tot en un parc temàtic, França continua representant-se com una excepció dins d’Europa.

I tota eixa barreja és probablement el que més impressiona de tot plegat. A només vint quilòmetres de distància conviuen dos imaginaris completament diferents de França. D’una banda, el de París capital de la república, de la protesta, de la barreja i del conflicte polític permanent. De l’altra banda, un espai aristocràtic convertit quasi en refugi estètic de les elits franceses.

Potser per això Chantilly fascina tant. Perquè pareix existir al marge del soroll contemporani. Com si França haguera decidit guardar allí, entre jardins perfectes, cavalls i salons privats, una versió idealitzada del seu passat. Una França quieta, elegant i silenciosa observant, des de la distància, la república que un dia va intentar acabar amb ella.

Fotos: Jordi Sarrión-Carbonell