Sant Vicent Ferrer va fer seu el vers d’obertura de l’Apocalipsi. El context social i polític que li va tocar viure era terra ferma per al fatalisme amenaçador, en ple Cisma d’Occident, l’Església dividida i el poble patint epidèmies de pesta arreu d’Europa. Sóc conscient de que jugar als paral·lelismes històrics es perillós i injust, mirar al passat amb els ulls de hui sovint és la ferramenta que fan servir els demagogs. Apel·le, però, a la comprensió del lector, la frase en qüestió, “Temeu a Déu i doneu-li glòria”, irremeiablement evoca a l’estil de vida que portem en l’actualitat. Eixa vida que innocentment creiem haver triat.
No cal ser massa espavilat per a vore en Déu una figura al·legòrica del Capital. El sistema al qual tractem de sobreviure en estos temps exigix precisament això, que siguem temorosos productors i que li donem glòria omplint els centres comercials, consumint sense mirar arrere. Les paraules que el predicador valencià repetia sistemàticament a les places i els carrers, com un influencer que feia servir canals alternatius per a arribar a més de gent, les signaria a hores d’ara qualsevol membre de qualsevol patronal.
El capitalisme, però, com no pot ser d’altra manera, amb la mateixa facilitat amb què t’inocula la malaltia posa al teu abast el remei. Com tots hem sentit dir mil vegades, massa sovint el remei és, de fet, pitjor que la malaltia, i supose que molta gent feble, desorientada o amb un pronunciada manca d’autoestima caiem en el parany.
Et llances de cap pensant que era una piscina i malauradament molt de temps després te n’adones que veritablement era un pou, i ara tu estàs a soles, a fosques, en el fons d’eixe maleït pou on tots veien claríssimament que t’estaves ficant i ningú t’havia avisat, o potser t’havien avisat però tu no els vas sentir perquè eres sord o imbècil. I encara prou de temps després, per fi, obris els ulls d’una puta vegada i comprens que no eres sord ni imbècil. Al remat, i després de tant de pegar-li voltes al cap i tant de patir, arriba un moment en què per una vegada li guanyes el pols a la culpa. Et mires a tu mateix i s’imposa la honestedat, el que et passa a tu li ha passat i li està passant a un fum de persones com tu. Eres un addicte. Soc un addicte, i ho seré tota la vida per la mateixa regla per la qual un diabètic també ho serà fins als últims dies de la seua existència.
A esta conclusió naturalment he arribat gràcies a molta gent i principalment a bons professionals, en concret les cinc funcionàries que fan una tasca essencial a l’UCA (Unitat de Conductes Addictives) on estic rebent tractament des de març de l’any passat. La plantilla la conformen dos infermeres, una treballadora social, una metgessa i una psicòloga. La Unitat no es troba al meu barri perquè al meu centre de salut no hi ha cap especialista enfocat a les addiccions. De fet, cada UCA assumix els potencials pacients de fins a cinc centres de salut. Tractant-se d’una ciutat amb la densitat demogràfica de València això vol dir que estem parlant de desenes de milers de persones.
L’actual partit de govern a la nostra autonomia va fer recurrents referències a la salut mental durant l’última campanya electoral. I és ben cert que hi han hagut inversions importants i que ha augmentat notablement el nombre de professionals especialitzats en la matèria. Però les addiccions en concret no estan rebent en absolut la mateixa consideració per part de l’administració.
Sembla que a les taules on es prenen les decisions i es dissenyen els plans d’inversions no entenen o no volen entendre que hi ha un lògica causa-efecte entre la salut mental i les addiccions. L’estrés inherent al dia dia acaba generant-nos ansietat, eixa por irrefrenable que permanentment ens fa pensar que no arribarem a tot, o que si arribem no ho farem del tot bé. Sempre pareix que falta una peça del trencaclosques per encaixar. Les responsabilitats que tots tenim com a treballadors, pares i al remat sers socials produïxen un efecte asfixiant que instintivament ens espenta a buscar algun forat per on poder traure el cap i respirar.
El principal problema és que històricament el tractament de les addiccions ha estat majoritàriament en mans privades. Com en tantes altres ocasions, li pot plantar cara al monstre aquell que pot pagar les armes. Existix en l’imaginari col·lectiu el prejuí que els que desenvolupem una addicció ho fem en gran mesura pel nostre mal cap, que no tenim trellat ni mesura.
Al remat, als polítics també els fa por plantar cara a este estereotip culpabilitzador. És una qüestió complexa, delicada, tot i que sempre coneixem algun cas al nostre voltant, o precisament per això. Si hi ha una veritable intenció de millorar la salut dels ciutadans, cal obrir la ment i ampliar la mirada. Planificar programes integrals i ambiciosos que miren de previndre i atacar tots el mals que afrontem les societats modernes. Fins que eixe dia no arribe, a hores d’ara només ens queda agrair la paciència, esforç i compromís a totes i cadascuna de les professionals de la salut pública valenciana.
