Entre els murs pelats de l’antic convent de Sant Domènec del segle XIII, a Xàtiva, restaurat i reconvertit en l’Espai Cultural Sant Domènec s’han escolat les pinzellades i els colors de l’art pop antifranquista. En entrar per la porta principal del claustre i després d’acostumar els ulls al canvi de llum, la mirada es dirigix inevitablement cap a una pintura de gran mida que penja d’una paret lateral. Els contorns picassians dels protagonistes del que sembla “La massacre de Corea” han patit una reconfiguració: els botxins són els mateixos, però els afusellats tenen les cares tapades amb altres obres de la modernitat artística. El paisatge del fons ha sigut substituït per uns contorns terrossos que remeten al quadre dels “Afusellaments del 3 de maig”, de Francisco de Goya. Repartides entre les parets nues de la nau pengen altres obres semblants. Barreges històriques, sèries d’imatges incòmodes o pintures que dialoguen amb elles mateixes. L’objectiu ha sigut convertir aquell espai en el territori d’assaig de l’Equipo Crónica.
“Es tracta de la primera vegada que una exposició del col·lectiu ix del circuit de les capitals autonòmiques”, explica Pablo Camarasa, arquitecte i comissari de l’exposició Equipo Crónica. Crònica d’un temps. “Xàtiva té un component de tradició històrica i cultural molt potent, i compta, a més, amb un patrimoni molt valuós. Des d’eixe punt de vista, tant la ciutat com els artistes poden beneficiar-se d’este diàleg”, afig.
La mostra aplega més de cinquanta peces, distribuïdes entre l’espai Sant Domènec i el Museu de Belles Arts – Casa de l’Ensenyança, un altre immoble històric (este del segle XVIII) situat a poc més de cinc minuts passejant pels carrers empedrats del nucli antic de la ciutat. “Un dels trets diferenciadors d’esta exposició és que les obres provenen principalment de col·leccions privades, amb la ingent tasca de documentació i localització que això ha comportat”, assenyala Camarasa.
Equipo Crónica és un col·lectiu que, malgrat que va deixar de funcionar el 1981 després de la mort de Rafael Solbes, un dels seus dos integrants, continua sent d’una gran rellevància cultural hui dia. “Principalment perquè Manolo Valdés, l’altre integrant, és l’artista valencià viu més reconegut internacionalment. Ara viu a Nova York, on continua treballant als seus 84 anys”, explica el comissari.
Els inicis del col·lectiu es remunten a 1964, nodrits per les experiències prèvies del col·lectiu Estampa Popular i comptava, inicialment, amb un tercer integrant que prompte es desvinculà del projecte, Joan Antoni Toledo. La trajectòria d’esta aliança és alhora la història d’una amistat que va desafiar diversos fronts: el de l’individualisme, mitjançant la creació col·lectiva; el del franquisme, a través de la crítica social; i el de l’estatisme de la cultura dominant espanyola d’aquells temps, amb la incorporació de noves tècniques pictòriques modernes i pioneres.
“Ells van ser els introductors d’un corrent que no s’havia explorat. Per una banda, van agafar l’art pop dels Estats Units que no estava carregat d’una gran crítica social i el van convertir en una ferramenta de transmissió de missatges. És a dir, fan un ús de l’art per a transmetre el missatge concret que ells volien. I a més, desafiant la censura franquista”, explica Camarasa. “I no només això, també van fer un treball intel·lectual molt potent, reflexionant sobre el poder de la imatge en les avantguardes visuals i la tradició visual mitjançant un estil multidisciplinari que inclou pintura, escultura i fotografia”, raona.
Així ho veiem quan entrem en la Casa de l’Ensenyança i ens topetem amb la segona part de la mostra. Ací les obres del col·lectiu brillen amb uns colors més vius. Passegem la mirada entre els personatges de còmic, les manifestacions al carrer amb fons abstractes i pinzellades difuses, les fotografies signades i repintades, i un fum de referències que inspiren les diverses pintures i que aconseguim identificar amb l’ajuda del comissari: Giorgio de Chirico, Pablo Picasso, Fernand Léger o René Magritte, entre altres.
Al llarg dels seus dèsset anys de producció artística, Equipo Crónica investiga la imatge i reformula la manera d’entendre l’art de manera definitiva. “Allò que ells plantegen fa vora mig segle, encara està d’actualitat. I precisament en un moment com l’actual en què tornen a guanyar força les idees autoritàries”, raona Camarasa. I afig, per a finalitzar, la idea d’Aby Warburg i Didi-Huberman que defén “que una imatge, un quadre o qualsevol representació és portadora d’una memòria que pot ser reactivada en moments històrics diferents”. És a dir, “que les pintures d’estos artistes compten amb un poder anacrònic que ens permet la seua reinterpretació”.
Amb este fil de pensament acabe la visita al museu i els meus peus xafen la plaça de l’Arquebisbe Mayoral. Mentre els ulls s’acostumen novament a la llum del sol tinc la sensació d’haver sigut interpel·lat directament per una mà, una veu o uns colors que podrien haver sigut pintats ahir mateix. La seua vigència és esfereïdora. “No sabia que esta pintura tan acolorida s’havia fet durant el franquisme”, em diu un amic uns dies després de vore la mostra.
Tal vegada la memòria de Solbes i Valdés podrà ser reactivada una vegada i una altra segons qui la mire, o qui la interprete. Tinc la sensació que Equipo Crónica va saber llegir més enllà del seu present i van aconseguir traçar una línia fèrtil que connecta les idees originals amb els seus hereus. Com subratllaven en el seu manifest, “el braç de l’artista ha d’empunyar el pinzell i l’espàtula, igual que els obrers i llauradors empunyen els seus instruments de treball per a aconseguir el progrés de la nostra societat”.
