València s’ha convertit en un aparador gegant. Un parc temàtic on el sol, la festa i els grans esdeveniments es fonen com un magma perfecte que assola al seu pas qualsevol rastre de la ciutat on cresquérem aquells que ens resistim a sucumbir a la Disneyficació del centre històric.
Mentre el comerç tradicional se veu obligat a abaixar la persiana sense solució de continuïtat, les franquícies dominen els carrers de la capital del Túria. Que hui resistisca Tejidos Marina és ja casi una excepció heroica. La tònica general és la de la desaparició d’allò particular i la repetició d’un model de ciutat globalitzada, sense idiosincràsia pròpia, sense essència.
Hui a València pots menjar ramen en desenes de llocs, però si vols arròs amb fesols i naps ho tens prou més complicat. Jo solament volia comprar el pa i m’obligaren a fer un brunch regat en un café d’especialitat.
La ciutat està fins a dalt de turistes i nosaltres apilats en l’andana de la perifèria a la qual hem sigut expulsats. L’autobús i el metro cada dia més plens i la cartera cada volta més buida, mentre la marca València seguix expandint-se. Una urbs de plàstic, preus unflats i oci prefabricat.
Una de les dos Valències t’ha de gelar el cor: la dels cartells en anglés o la que es resistix a morir teixint xàrcies d’ajuda veïnals i donant suport al comerç local. Tu tries. Brunch o essència. Airbnb o supervivència.
