Una quinta portuguesa (2025), el segon llargmetratge de la cineasta valenciana Avelina Prat, és un preciós exemple de cinema íntim i introspectiu d’aparença senzilla però molta profunditat, allunyat del soroll i la fúria imperants en la realitat i en la pantalla, i a anys llum d’eixa triomfant mirada cínica que passa per intel·ligent quan sols és cridanera. Una alternativa a la mirada dominant sobre la realitat. Ja en el seu debut, la molt estimable Vasil (2022), Prat donava proves d’eixa sensibilitat, en una història que també mostrava un protagonista desubicat, marcat pel passat i a la busca d’un lloc en el món.

Ara aprofundix en estes qüestions a través de la història de Fernando, magnífic Manolo Solo, un professor de geografia que, quan la seua esposa desapareix i l’abandona sense explicació ni motiu aparent, se’n va de viatge. Perplex i sense rumb, acaba trobant l’oportunitat de convertir-se en un altre en la quinta del títol, un lloc on deixar de ser i reinventar-se, tal com ja ho ha fet la propietària de la finca, una meravellosa Maria de Medeiros. Una quinta portuguesa inclou diverses fugides, fins i tot un rebuig de la identitat i uns quants renaixements, contat tot plegat amb un cert to de faula i una presència important de l’atzar, que, tanmateix, no anul·la la veracitat de les emocions o les accions ni la versemblança.

Allò que ens passa dins i ens fa humans

Davant d’este tipus de cinema molts parlen de pel·lícules xicotetes, menudes, no tant pel seu pressupost, que ho és –xicotet, vull dir–, sinó per circumscriure’s a pocs personatges, a una acció mínima i a reflectir el món interior. És, per descomptat, una qualificació totalment equivocada: Una quinta portuguesa i molts títols així considerats, dels quals també se sol dir que són històries on no passa res sols perquè passen a l’interior dels personatges, se centren a mostrar allò que ens passa dins i ens fa humans, en la part més profunda del nostre ser. Solen ser arriscades i fruit de la llibertat creativa, autorals i poc acomodatícies. Potser hauríem de començar a anomenar com a xicotetes totes eixes caríssimes ficcions de superherois o missions impossibles on tot consistix en persecucions, acció física, efectes especials i arguments i trames mil voltes repetides. A mi em semblem molt més pobres que estes altres pel·lícules “xicotetes”.

I ja que estem parlant de dimensions, és una alegria dir que Una quinta portuguesa, esta història de sers perduts i solitaris, ha trobat ressò no només en la crítica especialitzada, que ha reconegut i destacat els valors del film, sinó també en un públic que ha mantingut la pel·lícula durant més de tres mesos en les sales de cinema des de la seua estrena el maig passat. Més de 115.000 persones l’han vista en un cinema, i això suposa una recaptació d’uns 700.000 euros, unes xifres gens habituals en les produccions valencianes, excepte La casa (Álex Montoya, 2024), un altre relat íntim i introspectiu, que és adaptació del meravellós còmic de Paco Roca i que està en paràmetres pareguts. Bones notícies per a la indústria audiovisual valenciana. I les dos, estic segura, trobaran en plataformes –La casa ja ho està fent– més espectadors desitjosos de gaudir d’este tipus de relats humanistes, un adjectiu tan buidat de sentit i tan necessari.

Entre els nostres temors i els nostres desitjos

Una quinta portuguesa té molts aspectes dels quals podríem parlar, ja he dit que atresora molta complexitat i bellesa, tant pel que conta com per la forma calmada i contemplativa de fer-ho: la fugida, el viatge, la identitat, la soledat, el paper de l’atzar en la nostra vida, el pes del passat, la necessitat de comunicació, l’espai que habitem… Però vull centrar-me només en un aspecte que es va quedar amb mi d’ençà que la vaig vore. En realitat, està relacionat amb el fet que eixa mateixa setmana vaig vore també Sirat, la desconcertant pel·lícula d’Oliver Laxe i, al meu cap, fan un mena de tàndem per oposició. En les dos hi ha qui viatja i qui fuig, qui busca i no troba, les dos partixen de protagonistes confusos moguts pel dolor i l’angoixa, però cadascuna arriba a un lloc ben diferent: són l’anvers i el revés. Sirat és soroll, fúria, caos, violència. En el fons he de dir que no tinc molt clar què em vol contar, més enllà de fer una constatació salvatge de la manca de sentit del món i l’existència. Una quinta portuguesa, per contra, és descobriment, trobada, llum, connexió. Una és una distopia i l’altra, i ací volia arribar jo, una utopia.

Sembla que no som capaços d’imaginar un futur, i quasi un present, que no siga distòpic. Els diversos avenirs als quals pel·lícules, novel·les, sèries, còmics i tota classe de relats ens enfronten coincidixen a ser terribles i inhabitables, el fruit inevitable d’eixa màxima escruixidora de “l’home és un llop per a l’home”. No neguem que la frase es fa realitat tots els dies moltes més vegades de les que voldríem, però també hi ha altres formes de relacionar-se sense les quals mai hauríem prosperat com a espècie i el món hauria acabat fa temps: la cooperació, la col·laboració, l’empatia, l’ajuda mútua. És cert que el present no està com per a tirar coets i que la distopia la tenim ja ací, però que no pugam creure en una alternativa i en un futur millor i que, en els relats futuristes, estos comportaments queden reduïts a formes de resistència individuals o minoritàries és descoratjador. I desmobilitzador i reaccionari, com planteja el professor de filosofia Francisco Martorell en Contra la distopía. La cara B de un género de masas (La Caja Books, 2021): només aconseguirem una societat distinta i millor si complementem les històries inspirades en els nostres temors amb històries inspirades en els nostres desitjos.

I encara que Una quinta portuguesa està ambientada en el present i no té res a vore amb la ciència-ficció, en certa manera em sembla una resposta a eixa incapacitat nostra de pensar un horitzó positiu o, com a mínim, acollidor. Una proposta d’utopia possible i quotidiana. Allò de construir des dels desitjos.

Viure el present en temps d’incertesa

No debades, quan ixes de vore la pel·lícula experimentes una espècie de reconciliació amb el món, malgrat ser plenament conscient, com els personatges del film, de tot allò que no funciona. Sents que hi ha alguna cosa essencial a la qual podem aspirar i trobar: és qüestió d’estar atents i no negar, ni negar-nos, els canvis i les coses que ens passen. I, sobretot, és qüestió de generositat i de comprensió de l’altre, per molt diferent que siga o les seues accions, inclús si ens molesten o desconcerten. Compartir el dinar, una copa, espais, un pensament, silencis o històries pròpies o alienes, de les quals la pel·lícula va plena. Acompanyar-nos, que vol dir fer-nos companyia, des de l’acceptació del fet que cadascú té la seua pròpia vivència del temps i l’espai. I si a vegades, com la propietària de la quinta, has de desaparéixer uns dies sense dir res, per a després tornar amb la serenitat recobrada, no passa res i és la teua vida, quan tornes ací estaré i continuarem compartint.

Potser penseu ara que la utopia que proposa el film és una fugida, una negació de la realitat, però crec que és una cosa diferent. És una possibilitat de continuar en el món acceptant les fallides, els clavills i la part de dolor que ens pertoca, i de trobar certa harmonia, eixint dels camins que ens marca el sistema i de les màscares que assumim més o menys de forma conscient. Per a trobar la seua identitat, el professor de geografia amant dels mapes que diu al principi del film que “quan dibuixes el món, tot s’ordena” ha de descobrir i experimentar tot el contrari: que no hi ha orde ni mapa a seguir, però sí voluntat. La voluntat que ens permet decidir què fem amb les jugades de l’atzar, trobar algun camí i si som capaços d’acceptar els altres i les seues circumstàncies, trobar espais i acompanyants per a viure el present. Una utopia possible en temps de profunda incertesa.