Existixen fites i expressions literàries que transcendixen el marc de l’obra en què van ser creades. Girs i frases que són invocades amb naturalitat fins i tot per aquells que en desconeixen la referència, cosa que, potser, suposa el major triomf de la intertextualitat popular. D’exemples, n’hi ha molts. Fins i tot d’apòcrifs. Homer, Juli Cèsar, Shakespeare, Cervantes, Conan Doyle, Lewis Carroll, Oscar Wilde, Borges… Potser la Bíblia se’n du la palma, aixina a ull.

En la nostra literatura, eixe honor, haver esdevingut una part de la parla del poble per la força del concepte i la fortuna de l’estil, se la disputen Vicent Andrés Estellés, en el segle XX, i Ausiàs March, en el XV.

En l’estil del senyor de Beniarjó hi ha un eco de martell sobre la pedra. Una voluntat de perfecció aforística que fins i tot resulta abusiva. Si no el zenit, sí un dels cims el trobem en quatre síl·labes immortals que expliquen la condició humana amb esfereïdora exactitud: la carn vol carn. Ací està, codificat, l’escandall de la nostra naturalesa crua. La font del goig, però també del dolor, la frustració, la tristesa i la violència de l’esperit. La-carn-vol-carn. No s’hi pot contradir.

I eixa divisa és la que hem fet servir en Llibres de la Drassana per a batejar –no amb aigua sagrada, sinó amb sang, saliva i altres efusions– la col·lecció eròtica que presentem en 2025 i a la qual desitgem un llarg destí de carn que vol carn i convida altres carns. Un desig del qual no vos podrà guarir metge.

La literatura eròtica travessa la història davall una etiqueta de sospita, d’afectada ocultació hipòcrita, de “a mi no és que m’interesse, però…”, com si llegir sobre punyalades en un carreró boirós fora alta cultura  –que sí– i estremir-se amb mossos i arraps davall la roba, cosa de rufians. Llevem-nos els complexes. Si la literatura és la humanitat, la literatura és erotisme. Seria gratuït invocar ara el prestigi tutelar de mitologies  i autors i autores que han donat a la carn la importància cabdal que té, en pàgines corprenedores plenes de bellesa i de poder d’evocació sensual. Sexual en la més ampla extensió del terme. I si hi ha alguna cosa pecaminosa, millor encara. Eixa tremolor de les mans en agarrar el llibre prohibit de la prestatgeria de la profunda casa pairal, eixa serp de la culpa que trepa per les cames i s’enrosca al voltant de la gola mentres els dits passen àvids les pàgines, els ulls oberts de bat a bat davant el pou del pecat del que emergixen inoblidables figures en inoblidables tràngols, és un fet central de la biografia lectora de cadascú. De la biografia a seques, valdria a dir.

En Drassana mamprenem esta col·lecció amb 3.600 segons, una novel·la de Marisa Abad que explora, amb un pols vibrant, una imaginació visual potent i agosarada i una capacitat d’aprofundiment en la complexitat dels personatges realment notable, la vida de Rosa, la seua protagonista.

Rosa és una cambrera de nit i model de pintura que encarna la tensió de la vida múltiple, líquida i precària, amb més obligacions que amics i més somnis que realitats, en què el sexe és –a primera vista– una fugida i una ferramenta de dominació de valor lenitiu. Quasi un bé de consum que amaga un buit instantani. El gir, però, aplega en rebre l’encàrrec que dispara la trama i li canvia la vida: posar en exclusiva per a un sol client a qui mai vorà. Només sentirà les seues mans en la foscor mentres ell la convertix en la seua més perfecta creació.

Marisa Abad debuta en la novel·la amb una història que crida als quatre vents que la carn vol carn. I que a vegades la carn amaga al seu interior un brillant ham d’acer que esgarra la carn i la consciència. I que no s’hi pot contradir. Tot això, bastit en un text que és el fruit d’una mirada penetrant, capaç d’una emocionant evocació eròtica, social i psicològica. I de proposar un joc pervers que mereix ser jugat des de la primera pàgina fins a l’última.

La novel·la 3.600 segons és la primera de la sèrie La carn vol carn, però de ben segur que no en serà l’última. Perquè en Drassana fem els llibres com les naus que s’amarinaven als tallers medievals. I calen naus plenes de pecadors i pecadrius. A què hem vingut si no?