Fa unes setmanes que vaig tornar a pujar després de cinc anys d’afició deixada al calaix. Vaig trobar-me, per casualitat, amb l’oportunitat, i simplement la vaig aprofitar: un lloc a prop de casa, bones referències i moltes, moltíssimes ganes de reprendre aquella passió d’infància i adolescència que va truncar-se amb la pandèmia, el màster i el desànim generalitzat. Trobava a faltar els cavalls… En cap lloc he trobat encara una sensació pareguda a galopar per pistes de camp, ràpid, deixant el vent passar i la ment en un blanc preciós.
Sabeu allò de fer les paus amb el xiquet interior? Està de moda l’expressió. No sé vosaltres, però jo no l’entenia del tot. Què significava allò? Una regressió infantil? Una visita als traumes? Qui era eixe xiquet fantasmal? No l’entenia, però ara crec que sí, i que no era tan complicat de comprendre. Heus ací la meua interpretació: el xiquet interior és la part d’un mateix més genuïna i lliure de pressions. És la part de l’ànima capaç de la il·lusió, la que esperava créixer cada dia i sense pausa. El xiquet interior és el contrari de l’aigua estancada.
Tinc la desagradable impressió que, a mesura que ens fem grans, se’ns estanca l’aigua. Engolim tòpics com si foren llepolies, i la vida es transforma en un vehicle automàtic dirigit pels “és el que toca”, “què li anem a fer”, “ja no tinc edat”. La rutina ens passa per damunt, no la serena i gustosa de l’orde i la calma, sinó l’altra, la perniciosa, la de la tristesa assumida que és un bucle i una trampa còmoda. La que implica deixar de cultivar les amistats, i de llegir, i d’escriure, i de sentir. La del “ja per a què”, la de la inèrcia. Mire al voltant i estan per tot arreu. Persones apagades que diuen sempre no a un passeig, a prendre alguna cosa, a anar a un museu, a una llibreria, al cinema. És una espècie de depressió que no és clínica, sinó vital, de peresa existencial. Un soltar les regnes del propi existir. I aleshores una capa d’anestèsia general va cobrint les alegries, perquè la vida és tan fràgil que es perd pels racons si no estàs atent. La vida, per a ser-ho, necessita d’una resistència activa, d’una dosi de patiment autoconscient. Requerix una reivindicació constant i consistent. I esforç, sí, i no evitar-li la mirada.
Cal anar al concert, entrar a la llibreria, tornar a pegar una ullada a la cartellera del cinema. Acudir a eixa xarrada, eixir a passejar al sol i escapar-se un diumenge de tardor a conéixer aquell poblet del qual et van parlar una vegada. Cal no oblidar com es respirava, netejar la pols. Tornar a aprendre el que ja sabíem quan encara no sabíem res més.
