No queda ni la solemnitat del dol. Tan sols el Cluedo trist de saber on estava un sol home en les hores de pedra. València va ser durant setmanes el camp de batalla de la legió Condor de la mentira. Sobre els nostres morts s’alçà un edifici lúgubre de morbositat televisada, radiada, tuïtejada, tiktokejada, instavomitada, ejaculada, perbocada, manosejada, sense parar esment al riu que ens separava per a sempre. No quedà una sola vilesa per cometre. Ni un pecat sobre el qual rebolcar-se com els porcs. No quedà res de sagrat en peu.
Però tampoc quedà un sol camí de grandesa per recórrer. Hi hagué incomptables mans per a cors incomptables. Una legió popular ingressava a l’eternitat sense demanar-ho, amb la sola força d’estar on s’havia d’estar i per a qui s’havia d’estar. Els morts eren irrecuperables, però la vida necessitava un gest per a continuar sent vida. I així, parafrasejant a Magda Simó, “entre poval i poval de fang” alçàrem un gólem en el gueto de València.
Després, dessolats, desconcertats i rabiosos, cridàrem contra les pedres del Palau. Una vegada, dos, tres, dotze, sense ningú a l’altre costat. Només, potser, els tecnoassesors de crisi i els tresorers àulics que xiuxiuejaven calma i psicofàrmacs en l’oïda del Gran Fantasma mentres li projectaven ombres de dies feliços en la finestra i li prenien discretament el pols.
I el silenci.
Quan es van retirar les càmeres i amainà el carrer, sobre els pobles devastats va sobrevindre una quietud pesada com una corona de ferro. Flanquejava l’autopista una escenografia monstruosa de ferros retorçuts. Potser és cert que fins i tots les tragèdies, per la seua mateixa durada, es tornen monòtones. Era l’hora del coratge i la rutina.
Hui, 29 d’octubre del 2025, els valencians afrontem un funeral que és històric per molts motius: per la dimensió de la tragèdia, sens dubte, però també per les preguntes que encara planen sobre els taüts banyats. Quants dels nostres haguérem pogut salvar? Quants xiquets? Quantes dones? Quants hòmens? I encara València és un desplegament indecent de tacticisme i d’interés polític en què la mateixa València és secundària en el pla major de governar Espanya. Per a ofrenar noves morts, tots a una veu, etcètera, etcètera.
A l’hora d’escriure estes línies ignore què passarà en el funeral. Si apareixerà o si no. Qui cridarà més fort quines consignes. Quines misèries inconcebibles es desplegaran i quins motius per a l’orgull senzill i salvatge del nostre poble. Siga com siga, quan s’apaguen de nou les càmeres, ací seguirem, fent-nos preguntes i exigint que es lleve el fang que pesa sobre els morts.
Fotografia de portada: Algemesí en els dies posteriors a la inundació (Saray Fajardo)
