Quan has llegit moltes notícies desagradables i indignants, és a dir, un dia qualsevol en este planeta, a vegades necessites parar de refrescar el feed i esvavorar-te amb la il·lusioneta que hi ha una vida bonica més enllà. La gran evasió, que apaivaga les nostres ganes de cremar contenidors, ve en forma d’estímuls optimistes i imatges harmòniques, tutorials de maquillatge o sèries entretingudes. Escoltem i no jutgem, perquè és humà necessitar alienar-te d’una realitat de desastre, genocidi i ignomínia que pesa com un nuvolot negre sempre dalt del cap.
Per això, enmig de la sensació generalitzada de col·lapse imminent, d’apocalipsi més que segura, hi ha a la nostra disposició cada volta més bambolles agradables i frívoles, que són un refugi tan acollidor com aquell sofà unflable que a tots ens surt a les stories. En este sentit, i parlant de llibres, una de les tendències que em resulten més cridaneres és l’èxit internacional del que s’ha coincidit en anomenar healing fiction, ficció que cura o feel-good books. Només cal que vos passegeu per qualsevol llibreria mitjana per a comptar-ne fàcilment una dotzena de títols, diferents però pareguts, de novel·les procedents del Japó i Corea amb acolorides portades il·lustrades que han venut milions d’exemplars, si fem cas de les faixes. En estos llibres, a la gent li passen coses bones, transformen les seues vides i superen els seus drametes particulars i comuns gràcies a situacions catàrtiques en llocs quotidians plens de realisme màgic, ueles sàvies i gats.
Este gènere literari, no tan nou en realitat, posa el focus en la salut mental, les autocures, l’existència més lenta i els xicotets plaers, però d’una manera individual, obviant que per a crear individus feliços cal una societat sana on les necessitats bàsiques estiguen cobertes i la xarxa relacional siga activa i eficaç. De poc et val ser capaç de gaudir del te lentament si no pots pagar el lloguer o el treball se t’endú les hores i la vida. Si atenem a les taxes de suïcidi mundials, té una gràcia trista que just dos de les economies desenvolupades que lideren els rànquings siguen les que ens exporten esta literatura anestèsica i individualista.
Puc entendre la necessitat de píndoles reconfortants en moments puntuals, per tal de seguir vivint i no morir de desànim i nihilisme, però no em refio dels gats, no em para bé l’anestèsia i soc d’esta classe de gent a la qual no li agrada quasi res, sempre a la contra i avant. És més, quan hi penso, no sé si vull que ningú m’apaivague les ganes de cremar contenidors, perquè la ràbia i la indignació són els combustibles que boten foc a les injustícies, el punt de partida de les demandes col·lectives, de la pressió social i, al remat, dels canvis necessaris. Així que si em pregunteu a mi, no, no vull llibres per a sentir-me bé, vull llibres que em remoguen els budells. Si he de triar, trio que la vida em faça senyal quan passa i que el patiment dels altres no deixe d’importar-me.
