La mort de Charlie Kirk el passat 10 de setembre ha provocat un autèntic terratrèmol als Estats Units d’America. Terratrèmol polític, primer, de conseqüències hui impredictibles, però que no auguren res de bo. Però terratrèmol també sobre una qüestió de fons que està afectant totes les democràcies occidentals contemporànies: el dret a la llibertat d’expressió.
Per a qui encara no el conega, Kirk era un activista ultraconservador dedicat a organitzar trobades en diferents espais en els quals confrontava les seues idees amb el públic. De tota esta labor, s’ha destacat, sobretot, les trobades que mantenia en el campus universitaris, especialment amb estudiants d’ideologia contrària amb els quals debatia sobre temes com l’avortament, la immigració, la raça, l’homosexualitat o el paper de la religió en la política.
No faré ací una anàlisi d’una retòrica que a mi em sembla una mica tramposa (debatre amb estudiants imberbes que no sabien defendre bé les seues idee, tampoc crec que siga un gran mèrit). Sempre he vist a Kirk més com un símptoma que com un problema real (almenys no era un conspirador radical com Steve Bannon, per exemple). Ara bé, entre les seues qualitats, Kirk feia gala de ser capaç de sostindre, en un món tan polaritzat, un to seré, fins i tot amb aquells amb els quals discrepava i que, amb freqüència, l’arribaven a insultar.
La seua mort ha despertat dos tipus de reaccions. D’un costat, la d’aquells que han celebrat les desgràcies de l’enemic. D’un altre, la condemna per l’assassinat d’un ser humà que a penes tenia 31 anys. Fins i tot una figura poc sospitosa de combregar amb les idees de Kirk com Bernie Sanders ha lamentat un crim que ha comparat amb els assassinats de John F. Kennedy i Martin Luther King. Malgrat les seues polèmiques idees, Kirk era un home que parlava.
Hi ha moltes lectures sobre este succés. D’entre totes elles, la més directa ha pretés llançar a la societat estatunidenca i mundial una reflexió sobre la necessitat d’escoltar amb atenció i respectar l’opinió de qui no pensa com u, per molt radicalment oposades que siguen eixes idees. I està bé. Potser el més greu de tot és que ha fet falta donar mort a un home per a arribar a esta conclusió tan bàsica.
Tots sabem que la disputa política és més forta que el trellat de la racionalitat i el sentit comú. Per tant, quant durarà esta treva? En pareix que molt poc. De fet, la guerra ja està declarada. Però, sobretot, què diu de les democràcies contemporànies el fet que els seus valors fonamentals estiguen sempre en dubte? Realment hem avançat o estem anant cap arrere?
