Pot ser que alguns no em creguen, però, sent encara adolescent, ja vivia turmentat per les disputes fratricides entre valencians, eixes que ens debiliten eternament com a poble i que ens maten la identitat, la cultura i la llengua, a poc a poc, com una ferida menuda que mai es tanca i que ens va dessagnant, quasi sense deixar taca. Som un poble sense remei, pensava en aquell temps, ja llunyà. I pense hui. Sempre encabronats en disputes estèrils que no ens porten a cap de lloc. Sempre incapaços del diàleg i el consens i de la generositat que comporten. Sovint pareix que l’única cosa en discussió, al remat, és vore qui la té més llarga. I en mig d’eixe pastís que a alguns ens fa patir, tenim com a símptoma eixe president dels valencians que és responsable últim, no sé si judicialment, però sí moralment, d’un poble abandonat per un seguit de negligències ocorregudes durant el dramàtic episodi de la Barrancà d’octubre de 2024, que deixà 228 víctimes mortals.
I el president Mazón com a símptoma perquè, després de la tràgica gestió de la catàstrofe, ha seguit un any de cortines de fum, de tirar balons fora, d’esquivar responsabilitats. S’ha substituït la necessitat imperiosa de tindre altura de mires i bastir amplis acords entre administracions per a impulsar la reconstrucció, amb el lògic lideratge de la Generalitat, per una estratègia vomitiva de confrontació permanent. El vicepresident Gan Pàmpols, de fet, s’ha quedat fora de pla, mentres la pista de Silla seguix estancada, els ascensors no funcionen, els albellons no s’han reparat i no hi ha rastre de projecte metropolità ni d’estratègia preventiva per al futur. El fracàs polític no pot ser, de nou, més decebedor. La classe governant no està a l’altura, de nou.
Per una volta pareixia que els valencians estàvem per damunt de les habituals disputes caïnites i érem capaços d’unir-nos en les primeres i multitudinàries manifestacions transversals contra l’evident negligència del president, on la sensació era que, per damunt de fílies i fòbies, calia exigir responsabilitats, dimissions i inversions. De sobra saben els que ens governen, tant ací com en Madrid, que som d’arrancades de cavall i parades de burro. Que a la indignació generalitzada ha seguit la resignació i hui ja llegim en premsa unes enquestes que fan feredat, perquè, amb tot, no passen factura (o no com tocaria) al mateix cap del Consell.
No és que sigam, en açò, hereus d’un fet diferencial, ni de bon tros. Més aïna al contrari. Som tan dignes fills de la primera estrofa del nostre himne, ens agrada tant i tant ofrenar, que estem orgullosos de representar l’avantguarda d’Espanya, quant a indignitat política, dins d’un context estatal pràcticament irrespirable. Alguns diran que si Ayuso ens guanya. Res d’això! Ens agrade o no, darrere de la musa de la dreta madrilenya hi ha una estratègia política ben definida i planificada per a defendre uns interessos molt concrets. Però en Carlos Mazón, un any després, només hi ha improvisació en la gestió, immoralitat de fons i afany de supervivència d’algú que no pensa alçar el cul de la cadira ni amb oli bollint, perquè sap que, després de la seua mort política, només queda un abisme vital colossal.
Fotografia: Cotxes arrossegats per la Barrancada en un carrer de Catarroja amb fang i brossa (Manuel Pérez García i Estefania Monerri Mínguez)
