Un aire d’intimitat les embolcalla. És com sonen: tan recollides i tan lluny de les tendències imperants. I, també, com van trobant la seua audiència: boca-orella, concerts menudets, un EP en Bandcamp. Guitarres, percussions i veu. Ni electrònica, ni mimetisme urban, ni TikTok, ni romanços promocionals. Folk de la Ribera diuen que fan: la tradició angloamericana ben amanida de sonoritat i sensibilitat autòctona. Les tres de 1987: Marta López (Russafa), Casandra Cameo i Letícia Marrades (Alzira) són MALA i són boníssimes. Ens confirmen allò que presagien les seues formes atemporals: no busquen l’èxit fulminant, ni la continuïtat del projecte depén d’aconseguir-lo. Per què no són un projecte –m’ho han dit–, són un grup.

—Des de quan existix MALA? En l’estiu de 2023 jo ja tenia una bona col·lecció de cançons. Com que Casandra se les sabia totes, vàrem decidir fer un concert íntim en la Murta, en ma casa, amb el reforç d’Arnau Pascual a la percussió i Jacobo Pérez al baix. Al remat, això del concert íntim va ser un autoengany: molta gent, incloent músics com Enric Casasús, Bernat Pellicer (Banderas de Mayo), Ona Nua o Lola Ledesma (Sis veus). La resposta de tant de personal experimentat i admirat ens animà a fer bolos públics, com a duo. I ben prompte es va comboiar Marta a la percussió. Ara just fa un any debutàrem totes tres al Sopar Estellés de l’Ajuntament d’Alzira.

—Fa unes setmanes, Sopar Estellés a Gata de Gorgos. Vos és un esperit propici! Açò pareix! Li agradaven molt les xicones!

—I esta és la vostra primera aventura musical? Marta i Casandra es coneixien del món de la dansa urbana prèviament. També jo he estat cinc anys en un grup de jazz i poesia, Café de Fel.

“Fem la música que ens naix i contem històries de quilòmetre 0, per a la gent que ens envolta”

—I el nom? És un apel·latiu que utilitzem entre nosaltres. Un què fas, mala de matí sempre anima. Però també vaig mig ensomiar que MALA era Música Amb Les Amigues.

—Fa l’efecte que sou amigues d’abans del grup. Sí, dels anys universitaris. L’amistat ho determina prou tot: pretensions molt humils i gens de pressa. El grup és per a fruir una miqueta més de la vida. És treball i responsabilitat, clar, però no ha de ser una càrrega. I, musicalment, fem allò que ens naix, partint de les músiques que hem mamat. No sonarem a veu de trompeta autotune ni farem twerk dalt de l’escenari.

—Folk igual és Dylan que Al Tall. En el vostre cas, està clar que partiu de les tradicions americanes i angleses, però també hi ha un important component autòcton… Tenim molt present el cant d’estil, els bolerets, les malaguenyes… de veres ens influïxen. En l’EP mateix, en tenim mostres en Pardalet; o bé en Morus alba amb la col·laboració de Lola Ledesma cantant per l’u, per exemple. I les lletres: volem contar històries de quilòmetre 0 i directament a la gent que ens rodeja. També és tot molt agropecuari: molta botànica i fauna, molt de conreu…

“Un concert de MALA és com una cassola d’arròs al forn”

—Sobretot compons tu? De moment sí, però també toquem temes i arranjaments de Casandra, que, a més, és una artista proposant versions i apropiant-se-les [Nota de l’Entrevistador: fan I fall apart de Rory Gallagher o, en valencià, Wake up little sparrow d’Ella Jenkins]. I ja hem compost alguna cançó a quatre mans, la qual cosa fa molt de goig i, per això, moltes més que en farem.

—Què més escolteu, què vos inspira? Molta gent! Tenim una llista en Spotify i anem pujant cançons per compartir cançons i amerar-nos-en. Te la passe? Et diré Fairport Convention, CSNY, Lizz Wright, Terry Reid, Lisa de Sela… Marta i Casandra et contestarien millor: són les enciclopèdiques. Jo un matí ignorava qui era la Creedence, però Casandra no sabia que havíem tingut una alcaldessa del PP durant huit anys! I d’ací: Ona Nua, que és el quart MALA: ens acompanya quan cal en directe, productor, conseller, savi i amic; Carles i Eva Dénia, Sandra Monfort, Òscar Briz, l’Ovidi, clar, Neus Ferri, Monty Peiró; SanIsidro, a qui ha segut un honor fer cors en l’últim disc. Hi ha tot un panorama musical valencià de qualitat i diversitat enormes, més enllà d’allò que ompli recintes firals.  I això ens dignifica com a país.

—Com és un concert de MALA? Com una cassola d’arròs al forn: té de tot, és tradicional, d’estar per casa i sempre commou perquè et recorda una miqueta a la teua iaia.

—Insistiu en la manca de pretensions, però MALA és un projecte o un grup? És un grup i, si aconseguírem cobrar més, molaria ser una banda gran. Encara que ens agrada molt fer i desfer juntes. A tres i sense una bateria gran, és més fàcil trobar bolos i en espais més diversos, arrimades als màrgens i a les marjals.

“No volem sonar a trompeta autotune ni fer twerk a l’escenari”

—On vos agradaria arribar a tocar? Ser les teloneres de Fe Reega i Pablo & Destruktion al CEX seria un somni. I tocar ben amplificades vora riu o en la muntanya, el millor escenari.

—Tocar vora el riu (mireu el Didley de Vilallonga, que ara es diu l’Udol i continuen fent bolos en estiu), fer de teloneres… realment són objectius ben modests… Sí, són els somnis que ens agraden, els que podem palpar. Et compre l’Udol i posa també La Mistelera, a la Xara.

—I, per acabar, què teniu en perspectiva immediata? Un concert de vesprada en Alzira el 15 de novembre i calma [l’entrevista fon feta abans del fatídic 29 d’octubre; este concert, com tants altres, ha estat cancel·lat]. Marta acaba de tindre una criatura i hem de fer fàcil la conciliació. I, sense pressa, ajuntar quatre duros de bolos i de vendre CD per gravar més cançons i, si això, editar un disc dels de veres, que ens fliparia.

—Rematem garbes, que segur que ja ens hem passat de l’espai. Voleu saludar? Sí, a Patri Aranda, per cuidar-nos sempre, i a la Iaia Elvira, que és un gran referent.

Fotos © Jonathan Cremades | Disseny EP © Gat Cosmonauta