Mare, t’he d’explicar una cosa… No patisques, perquè crec que el que et diré forma part de la vida. Mira, que torne a casa… “Que te’n vas de casa?”. No, mare, que torne a casa. I torne, perquè m’he buscat en el futur i en les expectatives i, allà, la identitat no és més que una idea. “Ai, nena, no digues això”. Així és, mare, m’estava convertint en una invenció desarrelada i capritxosa en el destí. Tot ho volia i pensava que tot ho podia sola. La cultura. Moltes voltes és la cultura ferida d’esta fase capitalista insuportable la que em fa sentir així com et dic: desheretada.
“I per això tornes a casa?” Per això torne a casa, perquè no crec que la identitat siga totalment una creació autònoma pròpia. Serà que em faig gran, que ara reconec el pes de la història i, com que no puc desmirar-la, tampoc puc obviar algunes preguntes. ¿I si oblidem que un dia vam poder viure sense pagar tants diners per un lloguer? ¿I si oblidem que una barra de pa va costar menys d’un euro? ¿Com ens enfadarem, si ho oblidem? Acabarem per creure que cal pagar per a sobreviure. T’imagines? Pagar per a sobreviure. Això és la memòria també, eixa cosa que val per a indignar-se i que, no per casualitat, no és rendible econòmicament i no associem amb l’autonomia ni la llibertat.
“Ai, nena, et calfes massa el cap”. Tens raó, mare, ho fem tot massa difícil. Però et diré una cosa més. Crec que el concepte de l’herència contradiu en part el de la llibertat neoliberal, perquè la primera de les dos coses està limitada a un espai i un temps que no és del tot accessible, que no podem crear al nostre gust i que no importa si no ens agrada. I això és precisament el contrari de la segona, aparentment il·limitada i personalitzable. L’herència simplement està allà, existix en el passat com una part innegociable de la identitat contemporània, creix en el silenci i condiciona els discursos polítics, perquè els fa comparables a altres discursos del passat.
L’herència és una referència ensordidora, és traumàtica, contraproduent i no servix al nostre gust, és més prompte el nostre el gust el que ha esdevingut en relació amb ella. Així és com un dia t’adones que et sembles a la mare en açò i et sembles al pare en allò altre. I a la iaia. Contra tot pronòstic, les vostres societats no són tan diferents i et sembles a la iaia. Sí, em semble a la iaia. Per sort, el feminisme recupera el concepte de l’herència i, ací, s’agafa de la mà de l’anticapitalisme i els discursos de classe. És arrasador, mare, he trobat la història en el feminisme i el feminisme en la història. Però deixem-ho estar, no et calfaré el cap a tu també. Com estàs? Com estem? Com està la iaia?
