A vegades passe pel carrer Moret, al barri del Carme. En un portal hi ha un grafiti d’Albert Camus i una estranya sensació de romanç en marxa. Tot sembla suspés en un temps articulat baix l’ombra de les paraules que esdevingueren novel·la. Amb una miqueta de sort, el sol de la sobretaula arrapa els filaments de la ficció i acaricia els rostres que alguna vesprada la mateixa Maria Beneyto va ser capaç d’imaginar entre bastidors. Persistix el ressò del passat i resistix la memòria de la faula. Ja no hi ha riu, però es manté intacte el pes del corrent, la plenitud del somni transformat en llibre. L’encanteri dura el que dura: un segon, un rapte, l’eternitat. Fil per randa, la literatura és eixa connexió: l’escriptora i el seu lector, el diàleg entre els vius i els morts, la necessitat de deixar-se acaronar pel sol de la tardor al bell mig d’una ciutat antiga i fluvial. L’encís sobtat són dos mirades separades pel temps, dos mirades a la busca d’una veritat congelada en l’andana del silenci, un espai de plenitud i sutura, dos desconeguts tractant d’entendre el miracle de la vida.

No és casual la voluntat de poema, ni és casual que sovint passe per ací. Al carrer Moret tenia la seua llar l’àvia d’Amparín. El seu festeig amb Jaime és una de les peces d’esta novel·la coral i poderosa que és El riu ve crescut. No és l’única subtrama que dona cos a l’argument, però sí la que preval en la meua consciència de lector i rodamon urbà. En 1949 Amparín és una xica ingènua i enamoradissa; en 1957 ha esdevingut cantant d’èxit: Marta Romero. El que succeïx entre les dos riuades és un flux d’anades i vingudes, una ciutat en trànsit cap al futur, la resposta sempre ambivalent de la flor del taronger envolant-se pels cantons. Com sol passar, la novel·la arranca sense que la tragèdia s’intuïsca i això li atorga el batec de la fúria amb què l’atzar determina l’abans i el després. De fit a fit, davall la terrible certesa de la destrucció, s’amaga una veritat incontestable: València és allò que passa entre riuada i riuada. Maria Beneyto ho va saber amb lucidesa i ho retrata amb precisió en este llibre, que mereix àmpliament la segona oportunitat que la traducció al valencià de Carme Manuel li brinda. La presència del riu és l’escenari, l’amenaça remota però pròxima, el punyal que cus la profunditat del relat i la cartografia moral i física de la ciutat.

Durant anys, el Túria només va ser una rajoleta a la porta del Gremi de Forners: Hasta aquí llegó el agua. 14-X-1957. El tràngol literari va tardar anys a assentar-se al meu cap amb la consistència necessària. Va succeir per acumulació de somnis, de testimonis, de novel·les. Un dia de l’estiu del 2021, fruit d’una d’eixes converses fluvials i líriques, José Azkárraga em va deixar la versió original d’El río viene crecido, Premi València de la Diputació 1959, publicada a l’any següent, en 1960. La sorpresa va ser monumental. D’on eixia un llibre així? Com m’havia pogut passar inadvertida una novel·la d’esta magnitud? Com era possible que algú fora capaç de trenar un relat tan poderós a penes dos anys després de la riuada de 1957? Qui va ser Maria Beneyto?

Com tantes altres dones de la seua generació, la biografia de la Beneyto respon a una barreja d’ostracisme i oblit. És evident que la seua producció literària no va gaudir del ressò que mereixia. Tal volta per això esta traducció de Carme Manuel és un acte de doble justícia: idiomàtica i poètica. Torna la novel·la i torna en valencià. En llegir-la per segona volta, ara en l’idioma d’Ausiàs March, vaig tindre la sensació que Maria Beneyto li dictava a cau d’orella les paraules exactes a Carme Manuel, confirmant allò que ja digué Vicent Ventura en el seu dia: és una novel·la que havia de ser publicada en valencià. Més enllà del pur talent literari de l’autora i del magnífic treball de traducció, hi ha en la Beneyto una mirada acurada i tendra sobre els personatges, una gran voluntat de filar un eixam de vides entrellaçades que expliquen i donen veu a les distintes sensibilitats i faenes d’aquella ciutat massacrada per les conseqüències de la guerra del 36.

No vull exagerar, no és necessari, però allò que transmet este aparador de caire costumista i mirada punyent és una atmosfera semblant a les pel·lícules del millor cinema italià de la postguerra europea: un neorealisme compassiu, ple d’ironia i tendresa que sempre diu més del que pareix. Com a testimoniatge social i com a testimoni fluvial de la destrucció, El riu ve crescut és un document extraordinari i ple d’ensenyances, que retrata amb versemblança una època i les seues misèries. Estem, sense cap mena de dubte, davant la gran novel·la d’una València poc ficcionalitzada: aquella que tractava d’eixir de la foscor i la por imposades pel franquisme i es va trobar amb la voracitat d’un Túria massa diabòlic com per a atendre les necessitats i els anhels dels seus fills. Per sort, però sobretot per la fabulosa tasca de Carme Manuel, l’oblit no ha pogut amb El riu ve crescut de Maria Beneyto. A vegades, tant de bo passara més a sovint, el temps fa justícia. Quina gran i sorprenent novel·la esteu a punt de llegir i fer vostra per a sempre.

Pròleg a ‘El riu ve crescut’ (Llibres de la Drassana / Institució Alfons el Magnànim, 2025), la novel·la de Maria Beneyto traduïda al valencià per Carme Manuel