Cèsar Roig:  “Qui m’havia de dir que acabaria tocant a l’Antàrtida!”

by | 28/03/2024

El trombonista d’Albaida ha compost la banda sonora d’un documental polar, en l'Uruguai
Temps de lectura: 3 minuts

Cèsar Roig Espí (Albaida, 1987) visqué en el seu poble fins als 18 anys. Com molts altres valencians, este trombonista començà a fer sonar el trombó per influència d’un familiar, son tio, qui el portava a jugar durant els estius a la caseta del camp. Anys després, el seu cosí és percussionista professional i ell és trombonista en l’Orquestra Nacional del Sodre, a l’Uruguai.

Com són els teus inicis en el món de la música? Estudie el Grau Elemental en l’escola de música d’Albaida i després faig el Grau Mitjà en el Conservatori d’Ontinyent. Amb 18 anys em trasllade a Saragossa per a fer els estudis superiors. En aquells anys m’adone del meu interés pel món de les bandes i les orquestres. Comence a tocar en València, Castelló, l’Orquesta de RTVE, l’Òpera de Barcelona, l’Orquestra del Vallès, i dirigisc la banda de Tàrbena. Eren anys per a construir marca personal i fer-me un nom en este món, cosa prou complicada.

Aconseguir plaça en una orquestra és prou difícil. Quan i com aconseguixes la teua? La primera, en l’Orquesta de Cambra d’Astúries, però ens tiraren al carrer en sis mesos i vam quedar-nos tots una miqueta frustrats. Tocava tornar al poble i buscar-me la vida novament. El Nadal del 2016, tocant en Madrid amb l’Orquesta Verum, acompanyàvem el Ballet Nacional de l’Uruguai. Allà em vaig enterar que des de l’Orquesta Nacional del Sodre de l’Uruguai estaven fent audicions i buscaven trombonistes, i vaig tindre la sort que m’agarraren. I ací que vinc a Uruguai, a més de 10.000 quilòmetres de distància de la meua Albaida!

“Si jo soc qui soc és gràcies a la banda del meu poble”

Com són eixos primers mesos vivint en Amèrica Llatina? Una miqueta complicats, perquè per a aconseguir casa ací necessites presentar una sèrie de garanties, que tu generes treballant. I jo, acabat d’arribar, no sabia com fer-ho fins que al final, entre uns i altres, aconseguírem resoldre el problema. L’adaptació a l’orquestra fou un poc més fàcil, amb qüestions i aspectes que se semblen més a la forma en què treballem en València i altres que se semblen menys, clar. Ací aconseguí l’estabilitat de tindre un lloc fix on tocar, i també de poder donar classes.

Què trobes més a faltar? Cada dia trobe a faltar ma casa, la meua família i la meua banda! Jo aplegue al poble i només arribar hi ha dos coses que per a mi són innegociables: l’almorzar en el bar al sendemà i l’assaig de la banda del divendres. Si jo soc qui soc és gràcies a la banda del meu poble, i d’això estaré agraït tota la vida. Quan estàs fora te n’adones que totes eixes coses falten. També diré una cosa: ací en l’Uruguai he aprés a valorar més la música popular, i pense que el sentiment que hi ha cap a allò popular és més intens encara que en València.

 “Compondre m’ajuda a sentir-me més a prop de la nostra terra”

També has compost últimament. Què t’agrada escriure? Música popular, sense cap dubte. Ací, amb la distància i la nostàlgia, m’ix compondre marxes mores, cristianes i pasdobles. Supose que un vienés probablement escriurà polques quan se’n vaja fora de casa, però… què penses que té ganes d’escriure un valencià a l’altra banda del món? Marxes i pasdobles. Les trobe molt a faltar i açò és una cosa que es porta a dins. M’agrada experimentar també, i des que me’n vaig anar de València compondre m’ajuda a sentir-me més a prop de la nostra terra.

No hem dit res encara del concert que féreu el mes passat a l’Antàrtida! Jo soc i seré trombonista, però també, com deia, m’he introduït una miqueta en el món de la composició, cada vegada més des que estic fora. Tocant en l’aniversari dels 60 anys de la televisió nacional de l’Uruguai vaig conéixer un treballador català de la televisió que se n’anava a l’Antàrtida a fer un documental. El cas és que ell se’n recordava de mi i em va proposar fer la banda sonora del documental. Jo li vaig dir que em limitava a escriure pasdobles, però es va encabotar que havia de ser jo, i em va enviar els vídeos als quals havia de posar música. Un mes i mig sense dormir després, vaig entregar-ho i vam aconseguir acompanyar el Ministre de Defensa a la base militar uruguaiana de l’Antàrtida. Allà vam tocar la banda sonora del documental en un Concert per la Pau. Qui m’havia de dir que acabaria tocant la meua música en l’Antàrtida!

Quins projectes tens per al futur? Et veus tornant a casa prompte? De moment continue treballant en l’orquestra i donant classes, tot i que també m’agradaria aconseguir una plaça que no estiga tan lluny de la nostra terra. Estic esperant també que em financen la gravació d’un àlbum; i, a nivell compositiu, espere que m’estrenen en Alemanya enguany una obra per a brass band inspirada en les festes de Moros i Cristians… Però més prompte o més tard estaré una altra volta prop de la meua Albaida. Això és innegociable!

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.

Et pot interessar