Mestalla: el cant del cigne del republicanisme radical

by | 07/07/2024

L’any 1935 Mestalla acollí els grans mítings de les formacions que volien guanyar pes en l'escenari polític del moment
Temps de lectura: 4 minuts

D’entre els diversos actes polítics celebrats en l’estadi de Mestalla durant la Segona República, potser el míting del 7 de juliol de 1935 siga hui en dia el menys conegut i recordat. Esta multitudinària concentració fou l’última mostra de força dels hereus polítics de Vicent Blasco Ibáñez abans del col·lapse que dugué a la pràctica desaparició dels vells partits Radical i d’Unió Republicana Autonomista, severament tacats pels escàndols de corrupció protagonitzats pels seus líders i finalment afonats en les eleccions de febrer de 1936.

La idea dels republicans radicals, liderats per Alejandro Lerroux i Ricardo Samper –en aquell moment, presidents del Govern i del Consell d’Estat–, de fer servir Mestalla com a espai d’acció política no destacava, ni de bon tros, per la seua originalitat. Ja en els primers dies de la República l’estadi havia acollit un rellevant míting dels denominats radical-socialistes –amb Marcelino Domingo, Fernando Valera i José Ballester Gozalvo com a oradors-, una facció esquerrana del republicanisme que aconseguí reunir en el camp del València FC unes 40.000 persones. Este impactant acte suposà el punt de partida per a la utilització de l’estadi per a fins polítics, obrint així un espai alternatiu a la Plaça de Bous de la ciutat.

Quatre anys després d’aquella primera experiència, enmig d’un panorama polític i social realment convuls, Manuel Azaña trià Mestalla com a l’escenari on escenificar la seua tornada a l’arena política el 26 de maig de 1935. L’enorme èxit aconseguit per aquell discurso en campo abierto, segons la nomenclatura de l’època fou tan aclaparador que els rivals polítics d’Azaña s’afanyaren a planificar actuacions semblants amb l’estadi com a epicentre. Almenys 60.000 assistents i la consideració, per part del diari El Sol, que l’acte havia estat “el acontecimiento político más importante” del seu temps. Així, el 30 de juny José María Gil Robles i Luis Lucia rebentaren la capacitat del recinte amb el míting de la CEDA-DRV. I, finalment, el 7 de juliol, foren els republicans de centre, dirigits per Lerroux, Samper i Sigfrido Blasco (antics aliats d’Azaña i que, en aquell moment, compartien executiu amb la dreta), els qui decidiren apel·lar al factor Mestalla.

Per què els líders de masses triaven l’estadi del València FC per als seus actes polítics? Bàsicament per l’espectacularitat del camp –còmode, funcional, amb un disseny modern i elegant i una capacitat estimada per a unes 60.000 ànimes entre graderia i camp de joc–, però també per ser este un punt de fàcil arribada (ben comunicat per carretera i amb una estació de ferrocarrils just al costat) i concentració de personal i vehicles. L’estadi disposava, a més, d’una potent connexió radiofònica que permetia la difusió instantània de tot allò que succeïa en el recinte. I, per a acabar-ho d’adobar, el propietari de les instal·lacions, el València FC, mostrava la seua total aquiescència, quan no entusiasme, per la celebració d’actes de diferent orientació: el club, necessitat ingressos que equilibraren els seus tètrics comptes, cobrava un sucós cànon per la utilització de les instal·lacions i es garantia que qualsevol dany seria assumit pels convocants. Esta voluntat recaptatòria del club seria repetidament satiritzada en la premsa valencianista de l’època, com el setmanari Acció:

“El Valencia F.C. està traent-se l’espina de la temporada futbolística ab tota la MENA de mítines que estan donant al seu camp. Ja es parla de comprar un jugador, ab el líquid del partit Azaña, tres ab la recaptació de l’acte Lucia-Gil Robles i pot ser atres tants del resultat de l’exhibició radical-autonomista. Males llengües diuen que la Directiva del Valencia F.C. ha establit una sèl·lula dins de cada partit per aconseguir que fins la nova temporada hi haja una nova presentació de partits a Mestalla. I que el sistema va donant resultat. Nosatres ja estem preparant-se per a escoltar a Mestalla, al Melquíades, l’Albiñana, etc.”.

El míting dels radicals-autonomistes, tenyit d’una indubtable pàtina governamental i sistèmica congregà, segons els seus organitzadors, aunes 60.000 persones. La premsa no addicta referí l’incessant desfilada de vehicles oficials per València durant tot el cap de setmana. Enfront de la penúria escènica d’Azaña i l’espectacularitat de l’obelisc muntat per la dreta, els radicals i els seus socis autonomistes optaren pel classicisme en l’ornamentació: banderes de les organitzacions regionals del Partit Radical, tricolors republicanes, exuberància floral en la llonja i un escenari, en el centre del camp, adornat amb un enorme escut de València i un gran retrat de Blasco Ibáñez, davall del qual es llegia la inscripció ¡Viva la República!

Quant al míting, parcialment deslluït per una inoportuna pluja, fou concebut per a ser, d’acord amb l’abundant propaganda impresa, un “gran acto de afirmación republicana”. En realitat es convertí en una defensa numantina del radicalisme i el seu líder, Alejandro Lerroux, davant les crítiques rebudes per la seua erràtica acció de govern, les conseqüències de la revolució del 34, la indefinició del seu programa i les sospites, cada vegada més fundades, de corrupció. Sigfrido, el flanc més feble del míting, jugà la carta mestra del recurs a la memòria de son pare (reivindicat també, setmanes arrere, per Azaña); Samper, en el zenit de la seua carrera política, reivindicà el republicanisme de centre com a element equilibrador davant “los sectarismos de derecha e izquierda”. I Lerroux, en una nova mostra de la retòrica populista que l’havia fet famós, es presentà com a salvador de la República, justificant extensament les seues decisions al capdavant de l’executiu.

Acabada la concentració, un enardit Samper escriví en el seu diari que el míting havia estat presidit per l’entusiasme i es felicità, “satisfechísimo”, pel seu “éxito rotundo”. El 8 de juliol, mentres els nombrosos assistents arribats des de fora de la ciutat abandonaven València, el diari La Voz publicava una informació que xifrava en 6 milions de pessetes (20 pessetes per “persona forastera”) el benefici per al comerç local que havien suposat els tres mítings: un magnífic negoci. I a penes unes setmanes després de l’autoproclamat èxit radical, els escàndols de l’afer Nombela i l’estraperlo feien caure el govern de Lerroux i dinamitaven per a sempre les carreres polítiques de Sigfrido Blasco i Samper. L’acte de Mestalla havia sigut, efectivament, un miratge: el cant del cigne del republicanisme radical.

Fotos: Diverses escenes del míting radical-autonomista celebrat a Mestalla el 7 de juliol de 1935 © Enrique Desfilis. Biblioteca Valenciana. I portada d”El Pueblo’.

José Ricardo March (Patraix, 1983), és periodista i professor de Llengua Castellana i Literatura a Secundària. Ha publicat diversos llibres sobre la història de l'esport valencià. Silla de enea (2022) és l’últim.

Et pot interessar

Els cromos de la guerra de l’Hèrcules FC

Els cromos de la guerra de l’Hèrcules FC

José Ricardo March ens ha detallat els cromos pertanyents a les plantilles del València FC, Llevant FC i Gimnàstic FC, però trobem un últim equip valencià, l’Hèrcules FC.

Un catxirulo indecent

Un catxirulo indecent

El Llevant UD tria per a la temporada del 115 aniversari l’equipació de la fusió forçada pel règim franquiste en el 39 i ni tan sols encerta els colors originals

La Copa del 37… en vídeo!

La Copa del 37… en vídeo!

La Filmoteca de Catalunya conserva una troballa històrica: les imatges de la final de la Copa de l’Espanya Lliure que conquistà el Llevant FC