Estimades, ens han guanyat la batalla: patim per amor i per desamor, i no queda res al mig d’esta extrema aventura. Però és açò últim el que ens buida el ventre i ens eixuga fins que no queda res de nosaltres. Busquem la individualitat com a gosses bavoses que fa dies que no beuen ni una gota d’aigua. Mentrestant, amb la mateixa desesperació amb què ens acostem a l’amant romàntica, arrosseguem el cos foradat fins que ens llepen totes les ferides. Escoltem una versió de Taylor Swift o el segon moviment del concert de piano en sol major de Ravel i patim les profunditats d’una identitat que no sap habitar l’absència.
Ara, acostumades a l’estrés farcit de promeses postmodernes sobre l’amor, tot, absolutament, és una qüestió de parella. Ja no som espai, si no n’és un en comú. Ens envaïm perquè és romàntic, però no hi ha desig ni vida en la manca d’espai personal i, quan volem desocupar-nos, no hem sobreviscut a la força dels nostres discursos.
Les jóvens som una generació que qüestiona la naturalització de la diferència sexual i sabem, per tant, que no cuinem millor per haver nascut dones –i, ací, un parèntesi dramàtic queer, perquè és impossible nàixer dins d’un sistema binari que hem acordat que és un constructe social–. Som una generació que qüestiona les explicacions basades en la biologia de les diferències entre hòmens i dones. No hem fet els mateixos deures amb l’essencialisme social, però. Com se n’ix de la naturalització de les imatges? D’una vida ideal, per exemple.
Com se n’ix fàcilment, ben pensat. Maria Aurèlia Capmany també es feia aquella trampa que les dones s’han fet al llarg dels segles. “Renuncien al prestigi, a la llibertat, al plaer de la intel·ligència a canvi de l’amor. L’amor fa de succedani, però és clar, un succedani que tot ho justifica. I sobretot justifica la desesma, la mandra, la por al fracàs, la incapacitat de crear”. No, no som les primeres feministes que accepten l’amor patriarcal com a animal de companyia; tampoc les primeres que parlen de la nova culpa cristiana, la tirania de la responsabilitat dels afectes o cuidar l’amant per damunt de nosaltres.
En som moltes, en esta profecia autocomplida d’un amor totalitari. A les xarxes socials, una cort de romàntiques, eixugades també, escriuen perquè renuncien a l’oblit dels seus vincles romàntics. Fugim perillosament de l’absència i fugim de nosaltres de nou. Ja vam foradar-nos el cos sense cap altre motiu que la por al silenci i la soledat. Escoltem-los uns instants. Baixem el so de la música i la significació infinita de les paraules. Silenci. Escoltem la soledat i, ara bé, per què li girem la cara?
Fotografia: Maria Aurèlia Capmany en 1974
