La frase és atribuïda al rei Eduard VII d’Anglaterra després de vore les imatges de la seua pròpia coronació, filmades en 1901 pel director francés Georges Méliès i en les quals es mostraven situacions que, senzillament, no havien succeït: tot era una recreació embellida a major glòria de la monarquia.

Esta anècdota servix de trampolí per a sostindre la tesi de la que crec que ha sigut una de les millors pel·lícules del passat 2024. Dirigida pel danés Axel Danielson i el francés Maximilien van Aertryck, i produïda pel suec Ruben Östlund (El triangle de la tristesa), Fantastic Machine ens proposa un recorregut, primer, per la història de la fotografia i, més tard, de la imatge en moviment, des de les primeres màquines de cinema, passant pel desenrotllament de la televisió, fins als actuals vídeos difosos en plataformes com Youtube o Tik Tok.

El treball, que actualment es pot mirar en Filmin, ens proposa una esmolada reflexió sobre com estes tecnologies han acabat condicionant la nostra manera de vore el món. Davant la desbordant proliferació d’imatges que ofeguen les nostres vides, els autors es pregunten fins a quin punt la nostra mirada no està distorsionada per una espècie de gran imatge-espill d’eixe mateix món que diuen reproduir.

Sobre esta premissa, Danielson i Van Aertryck ens llancen una pregunta inquietant: què sabem realment? I més enllà i com a conseqüència, en què diem que creiem? Entenem el món que ens envolta o, com en el mite la de la caverna de Plató, continuem mirant ombres, reflexos projectats sobre la paret d’eixa cova postmoderna que són hui el cinema, la televisió i els dispositius digitals? És la realitat, la realitat, o una representació distorsionada?

Per als directors, la imatge-espectacle ha devorat allò real fins a pervertir la nostra percepció i corrompre, fins i tot, els nostres millors sentiments. En una de les seqüències més pertorbadores del documental, els autors ens mostren una de les fotografies guanyadores del World Press Photo en la qual una xiqueta jau morta a conseqüència del terratrémol d’Haití de l’any 2010. La foto va recórrer el món com a símbol de solidaritat. En el contraplà, no obstant, un grup de periodistes fan exactament la mateixa foto per als seus propis mitjans. Pareix que algú els ha preparat l’escena. Amb quin fi?

Des de la propaganda política, els programes espectacle de televisió o el vídeo emés per un grup terrorista fins al narcisisme de youtubers i instagramers que conten la seua intimitat o posen en perill les seues vides per uns likes (Espanya és el quart país del món en quantitat de morts per selfie), tot és construcció.

Com més veiem, més crèduls i alhora desconfiats ens tornem. El dubte és si hem d’apartar la vista o hem de continuar mirant.