Només el capital genera capital. I les classes dominants es retroalimenten, en la seua estanquitat, per a perpetuar esta premissa i els seus privilegis, que se’n deriven d’ella i del capital que atresoren, sovint heretat. En un context d’egoisme generalitzat i moralment normalitzat, la immensa classe treballadora –amb la consciència de ser-ho anestesiada– opta per diverses vies: la majoria se sotmet a la lògica del capitalisme; uns pocs criden a la revolució, a fer-se amb els mitjans de producció; i encara queden els que intenten rebel·lar-se contra el destí, a títol individual, per a escalar socialment. En la working class també existix una elit modesta, de naixença un punt més afortunada, i traspua un punt d’aversió pels de més avall. Un clàssic, a voltes, fins i tot, sense adonar-se’n.
Ha acabat en el Centre Cultural Escorxador el club de lectura de l’extraordinària Flor de Maig, publicada per Vicent Blasco Ibáñez en 1895, tot i el procés fulletonesc d’escriptura per entregues en el diari El Pueblo. La novel·la està farcida de lliçons vigents: en aquell Cabanyal mariner només hi havia dos formes de tirar avant: el peix –subsistència, i no sempre– o el contraban, que, conjurant-se els astres i amb sort i trellat, permetia escapar de la misèria, com li passa al protagoniste. Passa de pescador a amo de barca i planta el màstil a la porta de la barraca. De sobte posseïx el mitjà de producció que permet la plusvàlua, l’engranatge sistèmic que ho canvia tot.
Bé, no tot. Faena de sol a sol, com sempre. I maldecaps. I és que capgirar el destí no garantix la felicitat, ni en aquell temps ni hui. Pot tindre, fins i tot, un final tràgic, si escasseja la cultura i no es valoren les coses realment importants de la vida.
Cal no oblidar, en tot cas –enjogassats com vivim entre frivolitats–, que la felicitat, per a una part immensa de la ciutadania, s’aproxima a tindre un sou digne, que els problemes reals d’eixa gent no són els de l’elit modesta de la working class, una casta, al remat com qualsevol altra.
Tonet i el Retor creuen a Alger i troben el colp de fortuna amb què escapar de la misèria, i s’obliden de la mare (i la germanastra), que passen fatigues i estretors en el cafetí de la platja, la barca naufragada on tots han lluitat, durant anys, per sobreviure. Però han oblidat.
I a Déu pose per testimoni que mai tornaré a passar fam, etcètera. La tia Picores, faldons al vent en la punta de l’escullera, en mig del temporal que desferma la tragèdia, és, en definitiva, Escarlata O’Hara.
Portada: Encara diuen que el peix és car!, de Joaquim Sorolla (1894). Museu del Prado.
