No hi ha pel·lícules, que jo sàpia, que recreen els ambients gèlids de l’Horta de València. Quan no estava tan urbanitzada, en caure la nit, no es veia una ànima entre camins de terra, vorejats per séquies. Llums groguenques matisades per la humitat de la nit projectaven l’ombra d’alguna figuera autumnal, òrfena de fulles, espectral. Ací i allà, una alqueria esguitava de tant en tant les hortes. Si a un cas se sentia l’udol d’un gos, entre vols de rat-penats.
No hi ha pel·lícules, que jo sàpia, però jo tinc gravada l’estampa, com molts de vosaltres, segurament. Sobretot, en el meu cas, del temps en què eixíem a córrer uns quants de la colla atlètica de l’institut per la partida de Vera, o de quan aplegàvem per caminals i senderes des del Cabanyal fins a aquell vaixell varat en Orriols que era l’estadi del Llevant en els anys 70 i 80. Fa quaranta anys, com qui diu. És fascinant eixe terreny fronterer entre la València urbana i l’horta, dos mons separats per l’abisme creat pel paisatge i pel caràcter de les gents. Vaig immortalitzar-ho en El cas Forlati, amb el pretext del soterrar de la mare de Larry, quan el cementeri del Cabanyal encara estava envoltat d’hortes. També en València, riu i platja, en l’episodi dedicat a l’evolució de l’horta de Vera. Ja sabeu: un fanal groguenc i la vostra mirada, entelada pel fred.
52 dies després d’aquell fatídic 29 d’octubre seguixen presents la desmesura de la tragèdia valenciana i el color del fang, ara amb les imàtgens dels pobles de l’Horta Sud en eixe ambient fantasmagòric, eixa foscor marronenca. No són estampes rurals sinó urbanes de Catarroja, Paiporta, Albal… Carrers deserts i a fosques, que transmeten el desànim i la tristor que envaïx l’interior de moltes llars. Han passat vora dos mesos, Mazón no ha dimitit i les poques escenes esperançadores continuen provenint de la societat civil. Vora dos mesos ja observant que esta Espanya de pandereta és incapaç de prendre consciència de la magnitud de la catàstrofe i posar-ne remei, de forma rotunda i determinada, mentres es multipliquen les estampes gèlides i depressives d’un poble esgotat, incapaç d’una concessió a la il·lusió en el Nadal que s’acosta. Mentres s’eleven al cel les flamerades de les muntanyes de cotxes en algun solar, com si fórem l’escenari d’un Harmagedon, assistim a la baralla insidiosa pel relat entre els dos partits de Madrid, entre vítols al cap de l’Estat. I encara n’hi ha que riuen les gràcies del ministre Puente, responsable últim del caos de les infraestructures de transport dels valencians, ja abans de la barrancà; el mateix que envià mitjans i hòmens a reparar un túnel de l’AVE Madrid-València al costat de Xiva, mentres el veïns del poble encara es preguntaven què havia passat, sense llum, gas, aigua ni comunicacions. Com en una pel·lícula de Berlanga. Realitats que superen la ficció.
Els valencianistes han perdut el relat, entre la genuflexió i l’ofrenar generalitzats. Només val posicionar-se a dreta o esquerra de la bronca polaritzada, com si, més enllà de la gestió criminal de Mazón, no fora inacceptable que Espanya no declarara a l’instant l’emergència estatal i se’n fera càrrec amb tots els recursos, des de la mateixa nit de la tragèdia. Socórrer a centenars de milers d’afectats, després de la negligència extrema de tot el Consell de la Generalitat, era una obligació des del minut 1. Continua sent-ho en el dia 52 i en els que vindran. Molts veïns desesperats continuen clamant en el desert contra una classe política lamentable, amb poques excepcions, incapaç de prioritzar les necessitats de la ciutadania al tacticisme partidiste. Ens juguen la dignitat dels valencians. I ens juguem un percentatge colossal del nostre PIB. Però rojos i blaus.
La vehemència en xàrcies d’uns i altres no il·luminarà els carrers sòrdids dels pobles abandonats on la nostra gent continua instal·lada en la tristor i la desolació. L’última notícia és descoratjadora: cal demolir 254 edificis segons l’informe de fa uns dies. I, a més, n’hi ha 514 desallotjats i 1.713 no habitables. És impossible no recordar com la Riuà del 57, amb l’abandonament de València per part de l’Estat franquiste, condemnà per a sempre el barri del Carme i rodalies i la seua població popular, primer a un èxode majoritari, i en acabant a la degradació més absoluta. Fórem un poble moll en aquell moment i ho som ara. Eixa debilitat sistèmica ens mata la identitat i la sobirania i, en una catàstrofe com esta, ens mata literalment. Ens tenen entre tenebres, incapaços de prioritzar València al debat de l’esquerra i la dreta de Madrid, de prioritzar el ciutadà al debat partidiste. 52 dies després. 52.
Foto: incendi de cotxes en Catarroja © Consorci Provincial de Bombers de València
