Pense en la sort que tenim de poder accedir, amb prou facilitat, a una gran quantitat d’editorials. Mire les meues prestatgeries, i el cresol de colors ocupa i decora cadascun dels racons. Libros del Asteroide, com un arc de Sant Martí, Drassana roig rebel, l’elegància dels Cátedra negres. Impedimenta, i Ariel, i Dos Bigotes. Noms. Plomes. Descobriments.
Cal reconéixer-ho: el fet que la quantitat d’autors, d’ací o d’allà, siga gran i variada, pot ser qualificat de fortuna. I qui pot saber, des del present, quines seran les plomes considerades clàssiques d’ací dos, tres, quatre segles. Potser ja en tenim a casa alguna, i sense saber-ho. És la gràcia, no?
Hui, no obstant això, vinc a reivindicar els clàssics, els que ja ho són, eixos instal·lats en l’imaginari col·lectiu que ja han passat la prova dels molts anys. Els clàssics, eixa categoria de complexa i debatuda definició, que atrau i atemorix, que es pressuposa avorrida per a alguns i sagrada per a altres.
Mai no he volgut ser d’eixes que preconitzen la necessitat de tornar als llibres clàssics, no almenys en detriment de la literatura contemporània. Triar, opine, és un glop absurd en una societat i una època en què, amb dedicació, interés i temps, podem llegir de tot. Però sí que diria que tornar a ells, sobretot a partir d’una determinada edat, com a jóvens adults, és ben important. Huxley i Orwell, amb Un món feliç i 1984, resulten ara d’una inquietant actualitat; deixar-se atrapar per Stoker i el seu immortal Dràcula, una vesprada freda i ennuvolada de tardor, ens reconcilia amb el vampir estereotípic, lloc comú, mite encara prolífic i suggerent; i què dir de Mary Shelley i la seua criatura, que és la de Frankenstein, i que explora els racons més foscos del terror i la desesperança, de la mà d’eixe monstre que no va demanar existir, però que hagué de fer-ho en soledat. La jove Alícia continua aprenent lliçons vitals en els mons de Carroll, i Meursault encara és l’estranger, també per a si mateix, sobretot per a si mateix.
Trobar-nos en les pàgines dels considerats clàssics no és gens difícil. Trobar-nos, i també trobar els altres, en un espill que també és un refugi, per a reflexionar pausadament, per a conversar amb les paraules que va deixar un altre, i que hi romanen, balsàmiques.
Enmig del món caòtic en què vivim, ens queden sempre eixos llibres savis que ens recorden les consignes importants, perquè dos més dos són quatre, ara i sempre, xicoteta Alícia, encara que sigues minoria d’una; perquè els monstres, mirats de prop, no fan tanta por.
