Diuen que, a mesura que es creix, u va volent assentar el cap. No sé, com que d’una forma o una altra s’evoluciona cap a una espècie de revelació d’aspectes vitals fins llavors ignorats, o evitats, o desconeguts. M’ho imagine com un riu embravit que arriba al mar. Imagine una sensació de pau cabal, d’arribar a algun lloc. Com una respiració d’eixes molt profundes i molt llargues.

Diuen. Però supose que no és una cosa massa exacta, perquè a mi no em passa. I si a mi no, a tu potser tampoc. O al del teu costat. O al teu jo de dins un mes.

Sonarà a tòpic, però a mi em va passar que vaig vore la foto d’una excompanya posant somrient amb el seu bebé. Em fa la sensació que els altres acaben coses. Etapes, projectes. Que arriben i que assolixen.

No em malinterpreteu, no estic insinuant l’etern lloc comú de la maternitat com a consecució de cap estat de plenitud. Parle més prompte de sentir que vols començar-ho tot i no acabar res. Allò del riu? Doncs no veig la mar. No la veig i ni tan sols sé si la vull. Sent que tot està per començar en i per a mi. Sent que estic molt lluny d’albirar qualsevol meta, que els meus projectes no són o estan, com a molt, a punt de nàixer.

Un altre emprén, un altre es casa, un altre espera una criatura. I jo cada dia m’alce amb la sensació de tindre les coses menys clares que la nit anterior. Cada dia sé menys i comprenc menys. Cada dia se m’ocorren cent versions noves de mi: la versió egòlatra, la insegura, l’antisistema; la messiànica, la inútil, la patètica. La versió que podria inspirar al món i la que no s’alçaria del llit mai més. La que vol viure-ho tot. La que té por de la vida. Desenes de possibilitats que moren amb l’instant present, perquè res no sobreviu a l’instant present.

No veig destins.

Veig camins. En veig molts. I tinc por.

I no tinc por. Perquè el que tinc és vertigen. I ganes. I vertigen.