Vols, però no vols. Recorres les llibreries i, a casa, els prestatges, a la recerca d’eixe títol, eixa paraula o eixe nosequè que concentre la teua atenció, que connecte amb tu com un llampec d’amor a primera vista.
Però és que no el trobes, o no et trobes, o un pessic a la boca de l’estómac et recorda que no estàs per a res, que no vols enfrontar el que siga que qualsevol títol puga amagar darrere. No és moment de llegir.
És sempre misteriosa la connexió entre les lletres i els moments vitals. Entenc lletraferit com un terme de prodigiosa ambivalència: per un costat, l’ànsia de lletra, l’enamorament dels llibres i la necessitat de mantindre’ls sempre a prop; per l’altre, la vulnerabilitat davant les lletres, la fragilitat que atorga a la lectura o l’escriptura el poder de fer-te mal, d’afonar-te encara més en determinats abismes. Vos ha passat? Sou més o menys capaços de llegir o d’escriure quan esteu travessant un moment fosc?
Jo, personalment, mai m’he identificat amb eixos escriptors decadentistes que, fets pols, donen vida a les seues obres mestres. Per a escriure bell, o inclús per a poder llegir i gaudir del que llig, necessite un estat de serenitat. Serenitat matisada, serenitat tendent a l’alegria i la pau o inclinada cap a la intensitat o la melancolia, però serenitat, pausa mental i anímica, un estat de benestar amb la vida i el que implica. Per a mi, crear o recrear-se requerix sempre una certa delectació constructiva en les emocions, siguen o no agradables. Els mals profunds no donen espai a eixa delectació. Admire a Baudelaire, però no he nascut per a poeta maleïda. Si estic entre lletres és que no vull morir-me, ni inventar-me una realitat paral·lela d’al·lucinògens.
Potser hi ha tantes formes de lletraferir-se com persones en el món. El millor que tenen els llibres és que podem recórrer a ells quan i com volem. Ells estan sempre igualment disposats a obrir-nos els braços i, si no estem preparats, si no és el moment i aleshores els oblidem al prestatge durant mesos, no ens guarden rancor. Cap ni miqueta. De tots els refugis que existixen, el del paper i la ploma és recurrent, pacient i fàcil de trobar i retrobar. Fins i tot en aquells moments vitals en què no vols, o no pots, reunir les forces necessàries per a submergir-te en oceans de paraules, amb la seua sola presència, recordant-te en silenci que romandran a l’expectativa que tornes a ser tu.
Il·lustració: Brotherlowfi
