Vaig tindre l’honor d’entrevistar, fa unes poques setmanes, a Joe Sacco (Kirkop, Malta, 1960), referent indiscutible del còmic periodístic. Coneixeu els reportatges en format novel·la gràfica? Doncs bé, Sacco és representant d’este gènere de còmics que oferixen als lectoespectadors una finestra oberta a conflictes de tot el món, com fotografies dibuixades.
Sembla que Joe Sacco ha estat per tot arreu. Ha dibuixat el genocidi palestí, el drama dels migrants africans, els soldats americans a Iraq i les dones txetxenes refugiades. En el seu últim còmic-reportatge, El disturbio eterno (Reservoir Gráfica, 2025), narra les seues setmanes a l’Índia investigant el conflicte obert entre els jar, una casta hindú, i els musulmans, una tensió eternitzada que s’ha traduït en diversos episodis de violència i en una por enquistada entre practicants de les dos religions. El periodista viatja entre pobles i ciutats per a entrevistar politòlegs, refugiats i líders locals a la recerca d’una veritat que s’escapa entre versions més o menys inversemblants. Perquè cada versió que no quadra estimula, com afirma el mateix Sacco, l’esperit del bon periodista, eixe esperit que a ell l’impulsa, quasi obsessivament, a moure’s, a preguntar, a indagar.
De Sacco em va sorprendre la seua proximitat. O no: en realitat, el que em va sorprendre, si em permeteu el matís, fou el seu evident interés per tot i per tots, la manera que té de mirar als ulls a cada persona que s’adreça a ell. Jo mai no havia entrevistat a ningú, i que el primer fora Sacco, a qui admire i a qui (a més!) dedique, pràcticament, un capítol de la meua tesi doctoral… feia vertigen. Només esperava que fora empàtic. I sí, n’és. Em va parlar dels seus inicis, del seu estil, dels prejuís que enfrontes quan fas periodisme en format historietístic. Una miqueta més tard, en una conversa pública i més extensa amb l’especialista Álvaro Pons en La Nau de la Universitat de València, Sacco va donar algunes claus per a entendre els conflictes i les violències. “Què has aprés en tots estos anys d’entrevistes?”. “Que passe el que passe, sempre paguen els més desfavorits. La víctima sempre acaba sent la mateixa”. “També parles, Joe, en el teu darrer còmic, del paper de les dones en els conflictes…” “Sí, de la seua instrumentalització. Sobretot en els conflictes religiosos”. “No estàs cansat de tanta violència?”. Joe Sacco abaixa la mirada i somriu subtilment com assumint la realitat: “Clar que n’estic cansat. Però sent que el meu treball, el que em demana el cos, és continuar escoltant a la gent, cosa que no significa que no m’estiga morint de ganes de fer coses més divertides!”. “Com què, Joe?”. “Com un còmic sobre els Rolling Stones!”.
Al minut d’acabar l’acte públic, es forma una cua de gent esperant signatures. Des del meu lloc, quasi al final, entenc per què avancem tan a espai: Sacco no es limita a saludar i signar, sinó que parla i pregunta, dona conversa a tot aquell que parega tindre ganes de parlar. Escolta. I n’estic convençuda que eixa és la clau: deixar parlar i obrir-se a entendre. S’aprén molt obrint un còmic. Quan entreu a la pròxima llibreria, busqueu els de Joe Sacco. El trobareu amb barret, ulleres i un bloc de notes a la mà. Aleshores seguiu-lo. Tornareu del viatge molt més savis.
