El passat dilluns 16 de febrer l’hemicicle municipal albergà el lliurament dels 43 Premis Literaris Ciutat de València. Per alguna raó, sempre m’emocione en ocasions semblants. Supose que és una qüestió d’empatia bàsica que es barreja amb l’admiració cap a eixes persones que han sigut capaces de donar vida a una obra completa, i que no han deixat que les idees queden tancades en el calaix de la imaginació. Molta gent manifesta el desig d’escriure un llibre, però poca ho du a terme de veres. Supose que d’ací la meua admiració i la curiositat per vore les cares d’aquells que han tingut el valor d’escriure.
Més de 1.100 obres han estat presentades als Premis. Un número gran i significatiu. 1.100 obres literàries són 1.100 intents de mantindre l’esperança d’una espècie humana que viu un present més que convuls. Perquè generen una mena de bambolla d’oxigen que permet l’aplaudiment, la comunitat i un somriure que transmet al cervell la informació que alguna cosa va bé, que alguna cosa és motiu d’orgull. Eixa bambolla no és menyspreable. Mai no ho seria, però hui encara menys. És motiu de celebració, i com a tal cal fer-la destacar.
La literatura, com tot allò que val realment la pena, és per a compartir-la. Genera una comunitat revolucionària, perquè atempta directament contra la individualitat imperant, contra el caràcter líquid d’una era de l’estímul fugaç i l’aïllament patològic. Un espai segur. Ens recorda el que som capaços de fer, de crear, i ens recorda que no estem a soles. No estar a soles és absolutament important, perquè funciona com antídot contra la perspectiva única que es convertix, més prompte o més tard, en bogeria.
Cada dia considere més necessaris els llibres. Llegir és ja mantindre una conversa, un exercici d’incertesa que ens obliga a enfrontar altres formes de vore el món. És una activitat contrària a l’egolatria. Compartir la passió per les lletres és una forma bella de compartir la lluita activa per un món on el diàleg no desaparega. I això val més que qualsevol guardó.
