És el Cavall de Troia, una amenaça disfressada de caramel. Popular i odiada. Popular i venerada. Com una estrela pop amb fans i detractors. La intel‧ligència artificial és, sense complements. Perquè ja s’ha instal‧lat còmodament entre nosaltres. Genera debat, incomoda, i això no està malament. Res que siga capaç d’alterar les consciències i activar el pensament crític és nociu d’entrada.
Els dos extrems del debat estan prou clars: per un costat, la IA promet grans coses. Promet precisió, perfecció i productivitat. Promet també diversió, que encara que parega la característica més innocent de totes, no ho és. TikTok s’ompli de tendències atractives: transforma el teu gos en humà, una foto de parella en personatges d’anime. Les possibilitats generatives són nombroses; el procediment, més que fàcil. No costa, i fa riure perquè sorprén, perquè oferix eixa minúscula dosi de serotonina fàcil a què estem acostumats en esta època del sobreestímul.
Però tornem a la qüestió de la productivitat. No és la primera volta que em pregunte on anem tan ràpid. La sistematització de la pressa sol presentar-se camuflada d’una aparença de comoditat. No volem esperar. Menyspreem el camí. El procés com a concepte genera ansietat. I la IA oferix botar-se l’espera. Si investigues, oferix una extensa bibliografia en segons; si vols un dibuix, oferix no haver d’esperar dies o setmanes ni haver de pagar a cap artista pel seu temps i els seus recursos (eixe col·lega que dibuixa tan bé haurà d’esperar assentat). Pot fer de psicòloga sense passar per cap consulta, sense haver d’enfrontar-se a la mirada d’una altra persona a qui contar els problemes: estalvi de diners, temps i energia.
Fins a quin punt ens arrossega eixa productivitat a una pèrdua d’humanitat? Oculten la IA i la seua golosa capacitat d’immediatesa un artefacte més al servici de la competitivitat maquinal? Per què tot pareix conspirar en favor d’un estalvi de temps? Per a què és tot eixe temps estalviat? Per a qui? Jo, no em malinterpreteu, sí que vull que la IA siga capaç d’ajudar un metge a curar-me o de fer les meues tasques domèstiques, però no que escriga els meus llibres, ni que dibuixe il‧lustracions. Vull que estalvie temps decisiu, però no creatiu.
No hauríem de tindre por de les esperes. No sé qui ha sentenciat esta carrera a cap lloc, ni qui marca uns temps que juguen a matar la creativitat. No sé qui dicta un ritme superior al ritme habitable, ni tampoc quina força abstracta ens posa l’ansietat al pit i a la gola. No sé ben bé qui tracta de convéncer-nos que la vida no mereix totes i cadascuna de les hores.
Però mentix.
