Va per davant que no odie les Falles. I arranque ja justificant-me, que si ho penses bé és un altre símptoma de l’hegemonia cultural de la santíssima festa. L’assenyalaré una miqueta, tampoc massa. Perquè la crítica fallera també pot ser externa.
Segons la percepció que es pot extraure si observem els mitjans i les xarxes, tot el món sense excepció adora les grans festes populars valencianes. “Renàixer de les cendres”, “l’olor de la pólvora”, “el foc i la flama”… Tot sona fantàstic a la ràdio i encara lluïx més en un cartell promocional.
He d’admetre que quan era un xiquet m’ho passava d’allò més bé tirant coets i, malgrat no ser faller, esperava amb moltes ganes l’arribada de la setmana gran. Amb els anys, però, el creixement expansiu de la festa s’ha infiltrat en el meu dia a dia al barri. I cada vegada em costa més sentir-me part d’esta festa hipertròfica i invasiva. Com si uns desconeguts prengueren possessió dels meus carrers.
La realitat: ara ja no suporte els esclafits de pólvora amb la paciència d’abans. “T’has fet major”, em dirà algun faller apassionat. Potser tinga raó. O tal vegada és que des de finals de febrer ressonen els masclets baix de ma casa. “Paciència”, em diuen. O potser siga, també, que al meu barri, una senyalització excepcional ha eliminat més de cent places d’aparcament durant un mes sencer. Que dic jo, que la condició d’excepcionalitat hauria d’entrar en dubte si arriba a una dotzena part de l’any.
O tal vegada és perquè m’entra una picor estranya al cos cada vegada que tallen el carrer del costat per a armar uns castells unflables, de colors vius, que omplin el carrer de sorolls i d’alegria. És una idea meravellosa poder gaudir tranquil·lament d’una cervesa amb els teus amics sense patir perquè t’atropellen el nano. Però si, en canvi, la resta de xiquets i xiquetes del barri tan sols poden observar amb resignació, agarrats amb les manetes a la tanca metàl·lica, com els seus veïns gaudixen amb plenitud de l’espai públic que ells també utilitzaven ahir, doncs eixe espai esdevé d’ús privatiu i privador, antagònic del fet popular. I tal vegada, només tal vegada, no siga jo qui té malament la mirada.
Ironia a banda, les Falles són precioses (torne a justificar-me). Hi ha, per sort, fallers i falleres que encara saben combinar la festa i la cultura, que saben acoblar els impulsos que desperta el sol de març amb el respecte cap als veïns. Però el corrent subterrani, la percepció de fons és que cada any la festa mal entesa avança i la cultura retrocedix. Les falles van conquerint dies del calendari. Més orquestres, més música, més soroll. La hipertròfia sembla ajustar-se a les característiques d’una bambolla econòmica: créixer, créixer, créixer. Més lobbies: el de la pólvora, el de la cassalla, el de la música. I jo em pregunte: esta dispersió, tan molesta, tan estèril, no fa perdre identitat? Si ja no sabem quan arranca, quants sopars de germanor s’han de celebrar o quantes cavalcades hi ha… com sabem què és allò important i allò que no ho és? Si algun dia volem encetar un decreixement, tan necessari per a la supervivència, si no volem que açò siga un monstre que fagocite també el mes de febrer, per on comencem a retallar?
És una llàstima deixar passar l’oportunitat com a poble de fer de les Falles un espai de trobada veïnal, cultural i popular. Un moment de l’any on la conquesta de l’espai al carrer siga per a totes. També per a les persones no falleres.
