Sagunt ha estat tradicionalment una de les grans ciutats valencianes des d’època ibera, que va assolir un prestigi creixent durant la República i l’Imperi Romans. Una esplendor que ha acompanyat el creixement i progrés de la vila fins als nostres dies, com és fàcil de comprovar visitant les antigues runes del castell, el teatre i altres monuments de l’antiguitat, a més de no poques construccions notables de períodes posteriors fins a l’actualitat, en què s’ha convertit en un dels pols naturals, agrícoles, industrials i turístics del País Valencià. Esta preeminència històrica, patrimonial i econòmica que distingix la ciutat a través dels seus dos nuclis principals: Sagunt i el Port de Sagunt, corre el risc d’oblidar una de les seues fites que encara s’enlaira al vent en el seu gran terme: l’anomenada Creu de la Victòria, situada a la partida de Montíber. Un monument, que pot ser l’únic o dels poquets escampats per l’antic Regne de València que rememora la Germania de 1519-1522, en este cas concret la Batalla d’Almenara que el 18 de juliol de 1521 atorgà la victòria a les tropes reialistes del Duc de Sogorb, comandades per Enric, el seu titular, i en particular pel seu hereu Alfons.
Una confrontació que ha investigat pel que fa al Camp de Morvedre el professor Pablo Pérez García, en el context de la celebració del V centenari d’una guerra civil que es va estendre al llarg i ample del territori valencià i que es decantà a favor del bàndol aristocràtic lleial al rei Carles I, recolzat per tropes castellanes en alguns dels seus episodis cimers. Aquella dura confrontació entre els agermanats i el braç nobiliari, assistit per població mudèjar i la resta de vassalls dels aristòcrates casolans, començà a dirimir-se en el camp de batalla entre Sagunt, les Valls, Canet d’En Berenguer i Almenara, així com a inclinar-se, a poc a poc, a favor dels feudals valencians enfrontats dels gremis i els llauradors des d’aquell xoc violent quan la capital del Palància estava en mans agermanades. Potser per a representar la primera victòria clara sobre l’enemic ciutadà i camperol, durant la repressió haguda des de 1522 en avant exercida tant pel noble Diego Hurtado de Mendoza i Germana de Foix com per Ferran d’Aragó, es decidí construir un monument singular, a mode de trofeu i recordatori perpetus que fera memòria de l’efemèride durant els segles posteriors. Primer amb una creu de fusta i després per mitjà d’una construcció trapezoïdal de pedra, blasonada doblement amb l’escut del Cap i Casal, coronada per una creu damunt d’una columna per fust i dotada d’una xicoteta capella, a la vora del vell camí reial en terme de Sagunt.
Així la coneixem des de 1542-1543 quan es va bastir, encara que després de la Guerra Civil de 1936-1939 va ser traslladada i reubicada uns metres i més recentment, en el 2007, es va intentar dignificar el seu entorn ampliant la zona d’influència amb un jardí poc afortunat amb arbusts, palmeres i oliveres quasi mortes i deixades a la seua sort, proveït en el seu perímetre posterior d’una tanca baixa de pedra seca i paviment modern, en bona part desfets. La part frontal que recau a l’antiga N-340 conserva tapiada la capella, amb una placa gravada oxidada, i la protecció metàl·lica per a evitar que el tràfic rodat faça malbé al monolit, element que li lleva prestància i singularitat.
Passada la commemoració de l’efemèride agermanada en el 2022, la qual, juntament amb la Germania de Mallorca i les Comunidades de Castella, per poc li costa el ceptre al monarca, ja emperador com a Carles V, la deixadesa en la restauració acurada, el manteniment i la dignificació de la ‘Creu de la Victòria’ fan què pensar d’una societat com la nostra i d’un ajuntament com el de Sagunt. Als representants del qual els recordem que, a banda de la presa de la ciutat per Aníbal, motiu de la Segona Guerra Púnica entre Cartago i Roma (218-201 a. C.), hi ha altres batalles més que -juntament amb la coneguda com d’Almenara- foren crucials en el seu temps per a Sagunt, Hispània i per al Regne de València, respectivament: la Batalla del Codolar (27 de febrer de 1412), entre Sagunt i Puçol, combat decisiu entre urgellistes i trastamaristes que acabà de condicionar durant l’interregne l’elecció a Casp del castellà Fernando de Antequera, futur Ferran I d’Aragó, i la batejada com Batalla de Sagunt (el 25 d’octubre de 1811) contra els francesos, que es va estendre per l’Horta de València fins arribar a Museros. Quatre fites en la història del nostre país, i fins i tot universal, que posen Sagunt en el mapa internacional. No debades, el setge d’Aníbal suposà la destrucció de Sagunt i la seua posterior romanització, el Codolar el trànsit d’una dinastia local a una forastera, la d’Almenara el triomf de la Monarquia Hispànica i la de Sagunt la confirmació de la invasió napoleònica amb Suchet (gravada en l’arc del triomf parisenc).
Tornant, però, a la ‘ de la Victòria’, bé faria l’Ajuntament de Sagunt d’intervindre l’espai novament fins a dotar-lo de la significació que li correspon, sobretot tractant-se d’un Bé de Rellevància Local, tornant-li la dignificació que per història mereix. Tampoc estaria malament, tot al contrari, que les poblacions dels voltants, València i les associacions culturals del país commemoraren com cal cada 18 de juliol, posant en lloc ben visible una corona de llorer i la dedicatòria corresponent per tal d’alimentar la memòria històrica dels valencians desmemoriats i, també, dels malintencionats que pretenen usurpar l’essència del nostre poble des de les institucions i fora d’elles.