Un dia camines pel carrer del Llavador i veus una vella casa de pescadors que està en obres; sacseges el cap i continues. Al sendemà tornes a casa pel carrer dels Àngels i veus un edifici que està cobert per una tela negra quasi transparent des d’on s’escapa un polsim de guix. De la finestra d’una altra casa veïna s’esmuny un tub llarg i groc com una serp descomunal: també estan en obres. Un altre dia, al carrer Sánchez Coello veus aquell solar que fins fa no res estava buit i que ara algú ha omplit de ciment fins a vessar: prompte acollirà un edifici, tal vegada un hotel. Al carrer del Rosari algú està arreglant-se una casa de dos plantes, i al carrer del costat hi ha una altra des d’on s’escapa un repiqueig metàl·lic des de l’interior: algú està reformant-la. I ací i allà, si passeges un poc, trobaràs altres exemples, i abaixaràs el cap neguitós. I tot açò en dos setmanes. No cal més per a entendre que les obres brollen com un presagi al barri del Cabanyal.
Mentrestant, a 350 quilòmetres d’este barri costaner de València, s’ha celebrat una nova cita de FITUR, nodrida de professionals de l’habitatge i d’experts en turisme internacional, d’empreses d’alt voltatge i de líders polítics amb fam de negoci. En canvi, no s’ha vist per allí a cap veí o veïna del barri, a cap sindicat d’habitatge, o a cap professional de la vida tranquil·la o del comerç de proximitat. València, segons alguns mitjans, “ha tret pit de la seua bona salut turística” amb més de sis milions de pernoctacions durant l’any 2025, una xifra similar a la del 2024, que va ser la més alta de la història. I jo mire al meu al voltant i em pregunte: A ningú més li fa por? No sols les xifres, sinó la seua celebració? Perquè sabem quin és el turisme que embotix les nostres platges i que apuja el preu del lloguer, i no rima precisament amb saludable.
El Cabanyal ha perdut 1.300 veïns i veïnes en els últims quinze anys, i la proporció de residents amb nacionalitat estrangera, i benestant, ha passat del 15,9 % al 27% de la població total del barri. A més a més, s’han multiplicat els inversors i grans compradors; hi ha un descens notable dels nascuts al Cabanyal, del 65,3% al 57,3%; i els pisos sense llicència turística funcionen a ple rendiment, malgrat les denúncies dels veïns i veïnes, i malgrat la retirada obligada per sentència dels anuncis a la plataforma Airbnb. “El Cabanyal s’ha salvat, s’ha protegit i s’ha regenerat”, va dir l’exvicealcaldessa i candidata a l’alcaldia de València del PSPV, Sandra Gómez, a les acaballes de la legislatura anterior, després d’aprovar el nou Pla Especial del Cabanyal que ens portaria noves zones verdes i que prometia protegir-nos de l’especulació i el turisme massiu.
Chirbes deia que no li agradava gens Berlín perquè semblava que la ciutat sempre estava en obres. Malauradament, hui en dia tampoc li agradaria València, ni la major part dels seus barris.
Tinc la sensació que tot avança molt de pressa, que les coses passen tan ràpid que soc incapaç de seguir el curs dels esdeveniments, de processar-los. Els dies, els viatges, les vacances, res s’atura. Tot passa, tot creix. Els edificis s’alcen, emplomats de pintura i lluents al sol, com flors de ciment en una primavera inesgotable. Els turistes venen a viure la gran aventura mediterrània, a enamorar-se, a divertir-se i a emborratxar-se entre grans somriures, com en les pel·lícules, com en el gran espectacle del qual ens advertia Guy Debord.
Tot avança veloç, incessant; també ho fa este article. Segurament, en acabar estes línies alguna casa nova estarà en obres al barri, segurament algun guiri haurà comprat un vol en Skyscanner, i tu segurament tindràs ganes d’acabar de llegir per anar-te’n a esmorzar, o a berenar. Jo, en canvi, apagaré l’ordinador, abaixaré les revolucions d’este cabreig que porte i me n’aniré a descansar. Ja continuarem fent barri demà, però amb més calma.
