Deia Fernando Trueba que comences a fer-te major quan els futbolistes que t’agraden són més jóvens que tu. Ja fa temps que he passat eixa barrera. Ja soc més vell que els pares dels futbolistes que m’agraden, si és que me n’agrada cap, que no ho sé.
Ara, amb lúgubre insistència de martell, l’algoritme em remet a classificacions fetes per individus d’allò més pintoresc d’herois de la pilota dels anys 90 i els primers 2000. Roberto Baggio o Rui Costa? Giuseppe Bergomi o Cafú? Atotxa? Atotxa sí que era un estadi. En la paret de la casa en ruïnes es projecten ombres de gols que de sobte tenen, Déu meu, vint anys. Trenta anys. Jugades que han passat de la història al mite com els pobles del bronze que es massacraren a les portes de Wilusa, convertida en Troia en un cant. Ja sabeu: Odio al fútbol moderno. No queden davanters com Mario Alberto Kempes. Gymbros amb samarretes vintage del Nàpols de Maradona. La soga de la nostàlgia en la branca de l’arbre del descontent.
Les vesprades se me’n van com bromera bruta passant vídeos i pomes de Tàntal. Jo caduque, Zidane, no.
Aplegats a este punt, però, recorde el que em va dir Óscar Mora una vegada que li parlava d’una sèrie de televisió que havia mistificat ves a saber per què. Llavors és que treballàvem junts, Óscar i jo, i parlàvem de moltes coses en un portal de Guillem de Castro. Em va mirar de gaidó i em va dir “Vicent, a tu mai t’ha agradat eixa sèrie, a tu t’agradava la persona que eres quan la veies”. Era la seua versió directa del juí de Borges sobre La Cumparsita, esa pamplina consternada que les gusta a muchas personas porque les mintieron que es vieja. Tot un tackle dialèctic. Ja no es fan tackles com els d’abans. Vam llançar el cigarret a l’escocell –era una altra, la vida, disculpeu– i vam tornar a la faena.
La ferida estava oberta.
Roberto Baggio no existix i és probable que tampoc Pasadena ni l’orgiàstica munió de colors que fou el mundial 94. No hi hagué penal als núvols. Els búlgars no semblaven una patibulària banda de fugitius de circ. Brasil no tenia un davanter escarransit amb cara de venedor de Bíblies. La sang de Luis Enrique era atrezzo sentimental.
L’insuportable negoci de la nostàlgia disloca el significat dels records i convertix en substantius elements que només són laterals o inexistents. No és Baggio, és l’olor de la resina dels pins de l’estiu del 94, la platja a on baixaves sense saber que la mar t’esborrava les petjades, la xica que t’agradava, el xic que et furtava el temps, el viatge homèric amb els pares o la ciutat. La llista mai és de futbolistes, sinó de paradisos abandonats.
I fins i tot quan parlem de futbol. A tu no t’importa Baggio, de qui no tens un sol record de primera mà, sinó l’edat en què eixe món era el món i la passió t’omplia la mirada.
