La pregunta és inevitable. En algun moment un alumne et mirarà amb els ulls entretancats per l’avorriment –que és el reflex del llac de ràbia que l’habita a profunditats que no ha escandallat encara– i preguntarà en veu alta: “Per què he de llegir”?
El catàleg de respostes és tan antic com la mateixa qüestió. Però és estiu, aquella fita que albiràvem amb la mirada esperançada del serviola els mesos d’hivern, quan capejàvem el temporal i ens prometíem que, amb la calor, abordaríem els llibres pendents com si foren illes daurades, riques en aigua cristal·lina i frondoses figueres, on habita la raça de Calipso prolixa en delícies. Miràvem tan alt que no veiem el cos gelatinós de la realitat, amb la boca oberta per a engolir-nos d’un sospir.
L’adolescent de sobte es duplica en nosaltres. Ell botant des de les roques com un gegant de sol fins que la llum grisa de la vesprada el desdibuixa en un calfred. Nosaltres, habitants de la tramposa realitat desèrtica en què la llibertat és cosa de Tàntal. Però en ell i en nosaltres la pregunta i la superstició del llibre es materialitzen en algun instant de silenci, davall les branques del pi pairal que sua resina o davant del café a primera hora, potser entre llençols desfets baix del ventilador d’oferta. Per què?
I m’agradaria tindre a prop l’alumne per a respondre-li sense massa rodejos que cada dia, Alexandre (li direm Alexandre), tractes amb gent que no t’interessa –com jo mateix– i ací tens la possibilitat de conversar amb aquells qui, per una hora de la seua companyia, l’home més ric del món donaria tot el que té si fora possible la màquina del temps que el duguera al costat d’Homer, amb els peus dins de la mar, o a l’illa de Nuku Hiva per a socórrer el jove balener Herman Melville a mercé dels caníbals de Taipi a canvi d’una bona història.
Això, benvolgut Alexandre, és preferible al que el que has de patir cada dia. I en ser adult anirà a pitjor, no ho dubtes, i ni tan sols podràs refugiar-te en la gratuïta rebel·lia que et permet l’edat. És diu capitalisme, però ja hi aplegarem.
Altrament, els lectors sabem que la trama gira i això ens vacuna contra les desesperacions i les confiances excessives. Que no hi ha situació que no es modifique d’ací a cent pàgines, i que eixe encontre al qual no vas parar atenció era un artifici narratiu per a preparar una revelació colossal, una bomba d’horror o de plaer, una tela caiguda amb estrèpit. Que els diàlegs, per trivials que semblen, fan avançar la trama i no hi ha una sola paraula que, en caure, no altere la superfície de les aigües i per això són sagrades. Que l’oblit no existix. Que el perdó no existix. Que l’aventura és l’únic horitzó.
Per això, Alexandre. I per unes quantes coses més que ja voràs… si passes la pàgina.
